Fa unes poques setmanes commemoràvem el primer de maig, va ser una jornada reivindicativa on posàvem en el frontispici a les persones, perquè les polítiques han de servir per a millorar la vida de totes i tots, sent element central el treball com a element vertebrador de la societat.
Va ser un primer de maig en clau electoral, acaben de celebrar-se les eleccions generals i començava la campanya de les eleccions locals, autonòmiques i europees, en un ambient excessivament polaritzat, amb discursos que pensàvem haver deixat enrere a l’Espanya del segle XXI adornats amb un llenguatge guerra-civilista pensant més en la confrontació que en un projecte de reconstruir un país al qual li salten les costures, però per molt immersos en campanya que estiguéssim, i el moviment sindical ha estat implicat i s’ha “mullat” com no es recordava, no podem oblidar-nos dels conflictes oberts amb les patronals.
En aquest escenari polític, s’obren pas les reivindicacions de sectors importants de la nostra comunitat, davant patronals que se senten molt còmodes en la negociació col·lectiva fruit de la reforma laboral que desequilibro la correlació de forces a favor seu i que s’ha traduït en desigualtat i molta precarietat.
Convenis col·lectius com el de comerç, el del transport discrecional o el del sector d’educació infantil 0 – 3 tenen aspectes d’acabar en convocatòries de vaga, perquè les reivindicacions són les mateixes, en primer lloc la dignificació del treball que realitzen i una part important d’aquesta dignificació demana millorar salaris, però també per millorar les condicions en les quals realitza el mateix i on la conciliació de la vida laboral amb la personal brilla per la seva absència.
Seran, sens dubte, negociacions dures malgrat l’evidència que en aquests últims anys els beneficis empresarials han estat abundants gràcies a l’esforç de treballadors i treballadores que han acostat l’espatlla en temps difícils, però quan desapareixen els niguls grossos de la crisi, sembla que ningú els recorda i el que en teoria era excepcional per la crisi es converteix en norma, consolidant-se jornades maratonianes, amb ritmes de treball esgotadors, treball en festiu mal remunerat, i salaris que no arriben a fi de mes.
I aquesta és la lluita que contínua, la baralla amb la patronal per la dignitat dels treballadors i treballadores, en un terreny de joc que és favorable als interessos patronals, però que amb organització i constància serem capaces de guanyar les reivindicacions que són justes i legitimes.
Però no és l’única, hi ha baralles que es lliuren en l’àmbit polític, on es regulen les normes laborals, el sabem bé després de dues reformes laborals que van desequilibrar la correlació de forces entre empresaris i treballadors i treballadores, i que van dinamitar la negociació col·lectiva, per això cada avanç que fem en els convenis és gairebé heroic, per això la lluita també la lliurem en les taules de diàleg social per a revertir els efectes més nocius de les reformes laborals, que són els relacionats amb la ultraactivitat dels convenis (que no decaigui passat un termini en la negociació), les condicions de la subcontractació, o la prevalença del conveni que ha de ser el conveni sectorial per sobre del conveni d’empresa (per a poder negociar amb un equilibri entre patronal i sindicats).
Amb la derogació d’aquests punts tindríem un escenari en el qual poder abordar el tan esbombat nou estatut dels treballadors i treballadores, i podríem començar a erradicar la precarietat dels centres de treball, dignificant el treball.
