Sempre hi ha temps per somiar i moments de despertar-se.
Status Quo o moviment continu.
Cristina Conti
La crisi econòmica de finals de la primera dècada del segle XXI es va fer palesa als centres educatius. A les reunions que manteníem membres de la junta directiva de Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes Mallorca, FAPA, amb les Associacions Famílies d’Alumnes. AFA, de tota l’illa, ens contaven la seva situació com associacions i la dels centres, amb dotacions de recursos insuficients. El canvi de Govern el 2011 va agreujar la situació i hi va afegir un tarannà superb, totalment mancat d’empatia i de comunicació i repressor amb els seus administrats. La xarxa que havíem anat teixint va esdevenir més necessària que mai. Els directors dels centres, amb dotacions de manteniment molt minses, de cada cop demanaven més la complicitat de les famílies i el seu suport econòmic per mantenir allò que ni Govern ni Ajuntaments resolien. Les associacions s’organitzaven ja entre elles i les seves reclamacions ja no eren tan individuals, sinó coordinades per pobles o comarques.
Passat un temps prudencial, res s’arreglava i de cada cop l’Administració era més insensible i llunyana. Els docents començaven a acusar molt les retallades, una plantilla insuficient i la falta de personal de suport els esgotava en el seu dia a dia. Els sindicats donaven passes per denunciar públicament el que passava, però les passes eren considerades insuficients per part dels docents, que es van organitzar en l’Assemblea de Docents i, a l’inici del curs 2013/2014 es van declarar en vaga indefinida. Poc abans havia sorgit la Plataforma Crida, que englobava tant a famílies i alumnes, com a societat civil i docents en contra de retallades i en defensa de l’escola pública, laica i en català.
Les famílies ja feia temps que fèiem camí, mitjançant les AFA, informant les famílies als centres del que estava passant. FAPA Mallorca va fer més de 20 xerrades a escoles i instituts per tal que tothom sabés el motiu del disgust, que es podia resumir en la posada en marxa d’una llei estatal nefasta, la LOMQE, la normativa repressora de Bauzá, la Llei de Símbols, i en l’intent d’acabar sibil·linament amb l’ensenyament en català baix el pretext de la importància de fer-ho en una llengua estrangera, el Decret de Tractament Integrat de Llengües, TIL. Els llaços verds, color de defensa de l’educació, i els de la quadribarrada, en defensa del català, cada cop eren més nombrosos als centres.
Les tancades, baix el paraigua que emparava a les AMIPA per demanar l’ús dels centres educatius van esdevenir llocs de xerrada, de debat, de compartir i de pensar estratègies per lluitar contra qui més mal ha fet al nostre sistema educatiu, que va ser el govern de Bauzá.
Aquestes plataformes, el fet de conèixer-nos entre nosaltres, el suport de les famílies als docents es van veure clars durant les “tancades per l’educació” i també durant totes les activitats que es van dur a terme per donar suport econòmic i legal als docents que estaven en vaga. Molts van conèixer per primer cop el que era una caixa de resistència.
La legislatura 2011/2015 ens va deixar molts de records. En tenim d’agres, de coents, dolorosos, per oblidar… amb el temps, sense saber ben bé perquè, ens quedam amb els dolços, amb els que enamoren. La sensació de la manifestació del 29S del 2013 va ser d’enamorament per a molts de nosaltres. Ens estimàvem l’educació, ens estimàvem la llengua i, a la fi, ens estimàvem entre noltros! em referesc als col·lectius docents, famílies i alumnat, clar.
Estàvem molt cansats, les manifestacions, reunions, xerrades, concentracions i tancades ens tenien esgotats, encara avui pens d’on vàrem treure el temps i l’energia per mantenir el nivell reivindicatiu i combatent i alhora gestar un acord per a l’educació a les nostres illes. Però ho férem.
A Mallorca, el Cercle per l’Educació, que incloïa la Confederació de les Federacions d’associacions de famílies de les Illes Balears, COAPA Balears, Sindicats com ANPE, FSIE, USO, la patronal Escola Catòlica, la UIB i alguns col·legis professionals, entre d’altres, ja duia des del 2010 treballant amb un document de consens per a la millora del sistema educatiu balear. A Menorca, el moviment MenorcaEdu21 també treballava amb un document més ambiciós de pacte educatiu que treballaren entre el 2013 i el 2014. A Eivissa es va crear la plataforma Pitiüses per l’acord educatiu. Paral·lelament, la Plataforma Crida treballava en un llibre blanc per l’educació.
Tot estava sembrat per trobar-nos l’octubre del 2014 i constituir la Plataforma Illes per un Pacte. Ens trobarem i engegàrem un projecte ambiciós i alhora molt complex, ja que sabíem que estàvem envoltats de línies vermelles d’algunes entitats i que el camí seria complex, però va funcionar. A un moment on les videoconferències no eren el que són ara, la Universitat ens va cedir els espais a cada illa per trobar-nos periòdicament i, reunió a reunió, viatges varis, i molts de documents compartits i esmenats van donar com a resultat un document de proposta de Pacte Educatiu que vàrem presentar la tardor del 2015.
El document era una proposta, una convidada a la classe política a fer un exercici d’empatia cap a la feina de la societat civil, diversa i plural, que, de manera completament altruista i voluntària, havia treballat de valent en una proposta. I la veritat, és que fa vertigen el moment en què agafes la criatura i la lliures a qui té en les seves mans fer-la créixer. Sabíem que hi havia risc, però calia deixar-la anar.
A partir d’aquell moment, el Govern el va acceptar i entregar al Consell Escolar de les Illes Balears per tal que fes un informe i millorés el text. L’abril del 2017 el CEIB aprovà el document, amb l’oposició d’alguns sindicats. El febrer del 2017 la Plataforma Illes per un Pacte va ser distingida amb un premi Ramon Llull per la seva tasca. El novembre del 2017 al Parlament es va organitzar una ponència a la comissió d’educació on varen passar desenes i desenes de persones, totes per dir el mateix: els canvis polítics no poden arrossegar els canvis educatius, els moviments pendulars maten la qualitat educativa. El 2 d’octubre del 2018, quasi un any després, la comissió va acabar la seva feina, ratllant gran part de les propostes del document i concloent que “independentment del posicionament que s’ha mantingut al llarg de la ponència, tots els membres d’aquesta constaten la necessitat explícita de reconèixer la feina dels docents“. És a dir, un any fent feina i no van comprendre que no era un document elaborat per docents, sinó per la societat civil i la comunitat educativa.
Els dies 3 i 4 de març de 2021 s’aprova l’informe del CEIB 6/2020 l’avantprojecte de Llei d’Educació de les Illes Balears, amb 14 vots a favor, 8 en contra i 12 en blanc i 8 vots particulars.
El 22 de febrer de 2022 s’aprova la Llei 1/2022, de 8 de març, d’educació de les Illes Balears en una sessió parlamentària, on gran part de tots els actors de la lluita per l’educació hi vàrem ser presents i on vérem, un cop més, que controlar l’educació és una arma que cap partit mai voldrà deixar d’emprar.
Hi va haver un moment, enmig de tota l’agitació de la vaga, en què un destacat membre de l’Assemblea de Docents ens va dir que per ell, tornar a com estaven abans del Govern Bauzá era suficient. Allà ens vam adonar que la lluita no era del tot compartida, la nostra organització perdura perquè mantenir un statu quo docent no és, per a nosaltres, la solució. La millora del sistema ha de ser continua i evolutiva, no hem de mirar mai enrere si no és per no repetir els errors del passat. Les famílies mai tenim res a perdre i sí molt a guanyar, que ningú provi mai més d’intentar silenciar la nostra veu.
