La crisi sanitària provocada per la COVID19 ens ha confinat tothom a casa, ha limitat la llibertat de moviments i ha aturat tota l’activitat econòmica deixant tan sols els serveis essencials per donar resposta a l’excepcionalitat de la situació. A partir d’aquí a la nostra Comunitat autònoma i veient l’aturada en sec del principal sector de la nostra economia, hom ha visualitzat l’oportunitat d’iniciar el canvi de model econòmic que, des de fan molt temps, parlam i no concretam.
Partim de l’evidència que aquest canvi és necessari, gairebé imprescindible -diria jo-, per poder sortir de l’estacionalitat de la nostra economia -que tan perniciosa és per la nostra societat- i que es tradueix en precarietat laboral, però també social per les moltes dificultats de poder tenir un projecte vital estable, i és especialment dur pel nostre jovent, al que aquestes dificultats es multipliquen per ser els que pitjors salaris tenen i l’accés a l’habitatge és quasi impossible.
Emperò hauríem de fer algunes reflexions abans de generar unes excessives expectatives que podrien tornar-se frustració, i jugar en contra dels interessos que perseguim.
Per iniciar un canvi de model, necessitam una transició, és a dir, un procés pel qual, partint de la realitat actual, posam en marxa una sèrie d’actuacions per aconseguir iniciar unes derivades que, a mesura que avancen, van creixent fins a convertir-se en el corrent principal. El gran repte és identificar quines són aquestes accions concretes que ens facin fer un bot cap a una nova manera de fer les coses.
Crec que fins aquí tothom pot estar d’acord. Fins i tot estam d’acord que aquesta crisi sanitària pot ser una oportunitat de canvi, en el que no hi ha tant de consens és en com iniciar aquesta transformació.
El debat no pot ser, si el que necessitam o no, és seguir amb el sector turístic aturat i amb l’activitat constructora destruint ocupació, mentre posam en marxa altres activitats alternatives. I no pot ser aquest el debat perquè necessitam les dues coses alhora. Una la necessitam per poder tenir ocupació en uns moments on a finals d’abril, i en tan sols dos mesos, hi havia 53.000 afiliades i afiliats menys a la Seguretat social i prop de 200.000 treballadores i treballadors inclosos a ERTO’s dels 470.000 d’alta.
Amb això vull explicar que, si no comencem activitat immediatament, la taxa d’atur es podria tornar insuportable per poder iniciar qualsevol procés i el més perillós, la pressió de l’exclusió social d’una majoria de la població acceleraria l’avanç del populisme d’extrema dreta, i això no és així perquè jo ho digui, ho diu l’experiència viscuda per la gent treballadora a la crisi financera de 2008, on pareixia que s’ensorrava el capitalisme i, al final, en surt reforçat i avançant les ideologies d’extrema dreta a tot arreu.
Per tant, és imprescindible que les persones treballadores tinguin una ocupació per poder tenir un projecte de vida digna i, alhora, identificar i construir les infraestructures necessàries per la transformació, aquest és el repte i on hauríem de posar tots els esforços el conjunt de l’esquerra política, però sobretot l’esquerra social d’aquesta comunitat, i no és contradictori fer-ho tot alhora.
