L’arribada de l’estiu a Mallorca no sol presentar moltes novetats, ja ho sabem: elevades temperatures, xafogor i una sensació de saturació –que dificulta un transcurs normal de la vida quotidiana autòctona– solen ocupar l’atenció de la nostra premsa. A vegades, però, en aquesta terra succeeixen fets inesperats, exabruptes i extraordinaris, que destrempen –encara més– l’illa de la calma. Com les fortes rissagues al Port d’Alcúdia o al de Ciutadella, que arrasen amb tot i sense preavís.
En un altre ordre de les coses, a principis d’estiu, hi ha hagut una forta rissaga que va capgirar el transcurs de què seria la política espanyola, que tot ho banya –fins i tot, banya Balears– o ho anega. Però el que pareixia impossible, va succeir; i La Moncloa va canviar de capità després d’un esclafit judicial gürtelià i d’una oscil·lació de forces provinents, en gran mesura, de la perifèria ibèrica amb fort component mediterrani. Pedro Sánchez, socialista, se situava al capdavant de la tripulació amb els vots favorables del conjunt dels partits sobiranistes d’Espanya.
Després de la tempesta, sempre ve la calma. Però després d’una rissaga, sempre hi ha desperfectes. L’escenari després del fenomen sobtat arrossega, causa danys, inunda o copeja al personatge situat al bell mig de la zona zero, per molt fortificat o resistent que pugui ser o aparentar ser. Una vegada registrada, la marea descendeix als nivells normals i, a la superfície, i deixa un buit. I sabem que passa amb els buits: naturalment que s’omplen, sigui per astúcia o mèrits propis, per imperatiu ètic o per incompareixença d’altri.
A tot això del finançament hi ha hagut un canvi de rasant. Durant el llarg mandat de Rajoy les reivindicacions per ampliar les quotes d’autogovern o les de millorar el finançament autonòmic (ergo el benestar social) tenien una cosa clara, com diu la campanya del Consell sobre el sexisme: “No i punt”. Aquest era el veredicte.
Ara la rissaga ha obert un nou escenari, que incorpora noves regles: un canvi de rasant. Tothom sap que a l’hora de conduir un cotxe no és el mateix una situació de visibilitat clara constant i estable (com les autopistes radials de l’Estat) que tenir línia contínua, pendent, boira, un paviment lliscant i revolts (com algunes carreteres que ajunten municipis de Part Forana). Sobretot corbes.
Ingenu seria creure que la rissaga no ha arrossegat una pedrota que feia anys que ningú havia gosat rapinyar i que, ara, ens trobam en un escenari nou. La gestió de les contradiccions ha canviat de bàndol.
A les rissagues, que no avisen, els hi direm que hem entès el missatge. Ara només caldrà ser intel·ligents perquè el nou escenari no ens jugui una mala passada. Al volant en aquestes condicions una distracció es paga cara.
