3.1 L’EDUCACIÓ EN LA CONSTRUCCIÓ DE LA SOCIETAT FUTURA

Alomar va desenvolupar una intensa activitat com a publicista als principals diaris i revistes catalanes d’aquell moment. Un dels temes tractats en els seus articles és el de l’educació, una qüestió fonamental en la construcció de la societat futura.

Per al nostre autor, l’educació és la base per a capacitar els individus a participar activament en la vida social i política del país. Les seves reflexions se situen en la línia dels moviments de renovació pedagògica sorgits durant la segona meitat del segle XIX que defensaven una educació lliure que desvetllàs la capacitat crítica dels alumnes, el respecte cap a totes les idees, l’estudi creatiu basat en l’observació i l’experimentació, l’educació neutral des del punt de vista religiós i la coeducació d’homes i dones.

La necessitat de l’educació dels individus com a ciutadans té molt a veure amb la seva idea de futurisme que exposarà en una conferència impartida a l’Ateneu Barcelonès el 1904. Alomar parteix de la visió dualista que regeix la societat, de dues forces antagòniques: una que mira al passat i que arrossega el pes de la tradició i els costums, i es concreta en la idea de Pàtria i de Religió, i l’altra que mira cap al futur i l’impulsa a la rebel·lió i a la transformació del món. Alomar defensa la universalització de l’educació perquè la selecció de les persones, les aristarquies que han de conduir la societat cap al futur es faci des d’una base social àmplia i això només ho pot garantir una educació universal.

En un context de molt baixa escolarització i d’un ensenyament en un estat d’absoluta precarietat, Alomar critica que el sistema educatiu tengui com a finalitat garantir la pervivència del model polític i cultural, i del vell ordre social, que tenia com a valors essencials la religió, la pàtria i la família. Aquesta situació es dóna, no només per les característiques del sistema educatiu espanyol, sinó també per l’abandonament de l’estat i les escasses disponibilitats dels pressuposts públics, que han deixat l’ensenyament en mans de l’Església. Per això, no és gens estrany que Alomar lloï la iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona quan el 1908 presentà el projecte de pressupost de cultura. Va ser una proposta polèmica que plantejava la introducció de l’ensenyament en català a les escoles, el caràcter laic de l’ensenyança, la coeducació de nins i nines, a més de millores materials de les escoles municipals. Alomar, en alguns dels seus articles, hi destaca la importància de l’educació de la dona perquè es pugui incorporar amb ple dret a la societat i participi de la vida social i política i exerceixi el sufragi femení. El pressupost de Cultura no s’arribà a aprovar perquè topà, a més de les divergències en el si de Solidaritat Catalana, amb l’oposició de l’Església i la imposició de l’oficialitat de l’Estat.

Una altra de les qüestions que preocupen Alomar és la llibertat d’ensenyament de la qual també en parla a El futurisme: «Llibertat d’ensenyança, o, millor dit, la llibertat d’educació, ha de ser la major suma possible de garanties de que l’ànima dels deixebles s’obrirà a la llum sense cap obstacle i veurà estendre’s al davant el cúmul de les nostres fórmules, penosament abstretes, per a judicar-ne sense la pressió o la coacció de cap idea ni de cap personalitat». Aquesta llibertat d’ensenyament no és possible sense una reforma profunda dels programes de formació de mestres i catedràtics i del sistema d’oposicions que concedeix les places per favoritisme i no per lliure concurrència,-Alomar optà el 1909 a oposicions però no obtingué plaça, fet que provocà la crítica per part d’alguns diaris d’esquerres. Alomar acusa els mestres de formar part de la categoria de persones que han optat per refugiar-se en la seva torre d’ivori i viure al marge de la realitat. Mantenen una postura conformista i són uns simples instruments de l’Estat transmissors dels valors tradicionals:

«El mestre fou una roda burocràtica més, un minúscul grampó de la gran màquina, un pern equivalent al darrer recaptador de contribucions o pesador de duana o celador… Sobre ell pesaren les creences dels nostres majors, la religió dels nostres pares, la pàtria, el respecte a tot, l’acomodament a tot, la hipocresia en nom del bon to, el falseig d’aquesta paraula tan virilment distinta de lo que per ella se sol entendre: urbanitat…» («Sobre el debat pedagògic. El mestre» La Campana de Gràcia, 18/01/1908)

En línies semblants parla de l’ensenyament superior, que té l’única finalitat d’emetre un títol i impulsa un coneixement memorístic, allunyat del vertader coneixement i de la vida. Exposa que l’única motivació per als qui hi accedeixen és arribar a obtenir una plaça i que, un cop assegurada una forma de vida, deixen d’interessar-se per sempre més per l’aprenentatge continu. En definitiva, per a Alomar l’ensenyament és «la fabricació pública de generacions conformistes».

Perquè aquests homes no sabran mai que hi ha una ensenyança superior a l’ensenyança de les més altes induccions actuals de la ciència; i és l’ensenyança de les seves induccions futures. Sí, sí. De les seves induccions futures. –Paradoxa!– direu. –Com es faria, aquesta ensenyança? –Oh! Aquesta ensenyança és, no la instrucció, sinó l’educació. La capacitació del deixeble per a esdevenir un dia, a son torn, font de ciència, fecundador de la mare ciència i no fecundat per ella. Capaç de desmentir la veritat d’avui i d’imposar la veritat de demà. L’home de la iniciativa i no l’home de la imitació. («Sobre el debat pedagògic. El catedràtic» La Campana de Gràcia, 01/02/1908)

Una de les altres idees que apareixen en els seus articles és el de la ciutat com a responsable de l’educació. Per a Alomar l’educació té un doble vessant, individual i social, ja que no es tracta només de preparar un nou individu sinó que, a més, l’escola ha de ser capaç de forjar els futurs ciutadans d’una societat moderna. El nou món és dels que vendran i cal deixar enrere la mirada dels pares defensors d’uns valors i idees tradicionals per avançar cap a la ciutat del futur. Oposa el concepte de Fília al de Pàtria, en aquesta dualitat constant i contraposició entre passat i futur. Els fills seran els ciutadans del demà i amb la voluntat de crear els ciutadans del futur, l’educació no pot estar en mans de la família perquè suposaria la continuïtat del vell sistema de costums i tradicions. La societat futurista d’Alomar ha d’estar integrada per ciutadans lliures i rebels i això només s’aconseguirà amb una educació pública, laica i oberta als nous corrents europeus.

Al llarg d’aquestes línies hem volgut exposar d’una manera molt sintètica les principals idees d’Alomar sobre l’educació, idees que encara avui continuen ben vives i que no fan més que constatar la vigència del seu pensament i que Alomar va ser un home avançat al seu temps.



Aquesta web utilitza galetes. Aquí pots veure la política de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad