Massa vegades s’ha xerrat –jo mateix ho faig sovint- de la necessitat de crear “Estructures d’Estat” per a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera… però, què pot significar això, a unes Illes de l’Europa Occidental, a ple segle XXI?
A parer meu, un Estat es fa, primer, fent una gestió d’excel·lència: honesta, eficient, transparent i participativa. Hem de demostrar que som els millors allà on s’assoleixen responsabilitats de govern. En segon lloc, un Estat també es fa desenvolupant al màxim les competències reconegudes dins la nostra minsa autonomia (política fiscal i impositiva pròpia, policia, per exemple). En tercer lloc, un Estat es construeix mitjançant una sèrie de Lleis Fonamentals fruit de grans consensos parlamentaris i socials. La Llei de Normalització Lingüística de l’any 1986 seria un bon exemple. Necessitem fitar clarament el marc democràtic, econòmic, turístic, de benestar, territorial, simbòlic, educatiu, cultural i d’integració d’aquest país mitjançant uns grans acords que vagin més enllà de pactes electorals concrets i perdurin molt més que una legislatura.
En quart lloc un Estat es desenvolupa tenint “estructures d’Estat”: són exemples una xarxa de projecció exterior, un teixit de complicitats educatives, econòmiques i socials amb Catalunya i el País Valencià, uns ports i aeroports gestionats pel Govern, una agència tributària, un Dret Civil actualitzat… però també ho són l’existència d’un sistema energètic i bancari propi (“Sa Nostra”:RIP), així com una xarxa empresarial autòctona potent. Estructures d’estat són també uns serveis socials de primer ordre, especialment aquells vinculats a la integració (social, lingüística, econòmica) i la promoció de la interculturalitat, una Universitat capdavantera en recerca i un sistema públic que compensi les desigualtats estructurals. Un Estat són també unes associacions vives i una Administració que promocioni aquest teixit.
En cinquè lloc ve el més difícil a parer meu: un Estat es fa fent polítiques valentes que resolguin els problemes de la gent, siguin o no competència autonòmica. Hem d’anar més enllà. Tot això potser semblarà molt èpic i poc realista, però és possible, i a vegades es fa. Posaré uns exemples molt propers: Quan Toni Noguera afirma que l’Ajuntament de Palma impulsarà una xarxa de municipis contra la Llei Montoro, quan David Abril proposa que l’Aeroport de Palma passi a ser gestionat pels illencs, o quan en Miquel Ensenyat planteja cooperar amb el drama dels refugiats siris a Grècia –amb totes les mancances que puguem trobar a aquestes iniciatives- s’està intentant “anar més enllà”.
Per últim un Estat també suposa tenir una èpica pròpia: cal servar dins la memòria col·lectiva grans fites cíviques, com la protecció de Sa Dragonera i es Trenc, o més recentment, la lluita contra el TIL. També ens hem de sentir “orgullosos” i “reconèixer” als grans prohoms d’aquest país: artistes, científics, esportistes, activistes socials, escriptors… D’igual forma –malgrat que pugui sonar molt estrany- cal donar-li certa importància a la “litúrgia democràtica”: ens hem de creure que Miquel Ensenyat és el President de Mallorca, que Biel Barceló és el Vicepresident del Govern i que Toni Noguera serà el batle de la quarta ciutat més poblada dels Països Catalans.
Un estat també suposa crear una consciència col·lectiva: hem de fomentar que la gent conegui la història, cultura, tradicions i llengua de l’illa, estant també oberts a les noves expressions populars que es generen, repensen i muten. Hem d’emparar-les, fomentant la interculturalitat dins una terra diversa com la nostra. D’igual forma, hem de crear un “relat” que arribi a la majoria de la població i no només a alguns sectors de les classes mitjanes catalanoparlants. També s’ha de cercar conscienciar políticament als sectors més propers: s’ha d’augmentar la tasca formativa i ideològica allà on s’ha assolit hegemonies electorals, com alguns pobles de l’illa. Hem d’anar “desconnectant” de Madrid, ens hem d’autocentrar.
Finalment, un Estat es fa assumint que l’autonomia espanyola és una via esgotada. Això suposa tenir clar quina Mallorca volem per a les generacions vinents.
