El règim del 78 està esgotat. Aquest plantejament fa temps que el defensem des de les pàgines de l’Altra mirada. El primer símptoma va aparèixer a les darreres eleccions europees que suposà un càstig important pels partits del bipartidisme i el primer indici de què el bipartidisme, com l’havíem conegut, començava el seu declivi. L’abdicació del Rei Joan Carles I que deixava la monarquia, altres èpoques intocable, molt malmesa, venia a donar pàbul que el règim que conta en la monarquia com a pilar fonamental no gaudia de bona salut. I això que no imaginàvem en aquells moments és que la posició del Rei Felip VI davant la situació a Catalunya feria bo el seu pare.
Després vindria aquell any fatídic i les dues convocatòries d’eleccions que necessità el Parlament per formar Govern. Per mig, un cop d’estat en tota regla dels poders fàctics per eliminar en Pedro Sánchez de la Secretaria General i evitar possibles temptacions de pacte entre PSOE, Podemos i el suport dels sobiranistes. Si el PSOE deixa d’ésser un partit dinàstic, el règim cau. Lamentablement, més endavant va aprendre la lliçó.
La generalització de la corrupció fins a convertir-se en un fenomen sistèmic és un altre factor que deixa molt tocat el consens ciutadà vers el règim durant dècades. La corrupció del PP (Gurtel, València, Balears, etc.) que no té comparació amb qualsevol altre Partit de la Unió Europea, la del PSOE Andalús, la de la monarquia i que ha esquitxat a amplis sectors de l’empresariat deixa molt tocat al règim del 78.
Però el trencament del pacte territorial que va fer possible l’estabilitat democràtica des de la transició deslegitima i invalida el consens aconseguit per la Constitució en el referèndum del desembre del 1978.
El dia que el Tribunal Constitucional va desautoritzar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat pel Parlament català, posteriorment per les Corts Espanyoles i refrendat pel poble català en referèndum, es va iniciar un camí sense retorn. Un camí que ha portat a respondre a la reivindicació del dret a decidir d’una gran majoria de ciutadans catalans amb la suspensió de la Constitució a una part del territori estatal per la via de l’aplicació de l’article 155, destituint des del Govern Central el President de la Generalitat, dissolvent el Parlament català i convocant eleccions autonòmiques,el proppassat 21 de desembre.
Cal recordar que durant els quaranta anys darrers mai s’ha suspès la constitució, ni en les èpoques més dures del terrorisme. Alhora els responsables polítics de l’Estat descarreguen la seva responsabilitat de trobar una solució al greu problema sorgit a Catalunya en el poder judicial que des de l’Audiència Nacional, hereva del tràgic «Tribunal de Orden Público» del franquisme i des del Tribunal Suprem es posa en marxa una vertadera «causa general» contra l’independentisme deixant un panorama de presos polítics i exiliats que fa treure els colors a la democràcia espanyola arreu del món.
Lamentablement davant aquesta gravíssima situació el PSOE en lloc d’encapçalar una proposta progressista, plurinacional i de modernització de l’Estat, com ha fet a altres èpoques, s’ha convertit amb la tercera pota de la monarquia junt al PP i Ciudadanos. El PSOE avui és el partit dinàstic més conseqüent.
Si algú encara creu que això no és una crisi en tota regla d’un règim totalment esgotat que déu li conservi la vista i la capacitat d’anàlisi. Recorda com una gota d’aigua a una altra la crisi de la restauració dels anys 20 del segle passat. És ben cert que abans d’enfonsar-se el sistema de la restauració Espanya va haver de passar per la Dictadura de Primo de Rivera.
D’igual manera m’atrevesc a vaticinar que el règim del 78 també caurà. Sols ens cal saber quant durarà aquesta etapa de brutal autoritarisme i centralisme que s’ha encetat. Dependrà del coratge de l’esquerra espanyola de lluitar per la Democràcia i de la capacitat dels sobiranismes dels pobles de l’Estat espanyol per bastir un projecte comú contra l’autoritarisme i el centralisme.
