Una reflexió sobre dones i cultura
Sempre he pensat que la cultura té el poder de transformar la realitat i minvar les desigualtats existents en la nostra societat. En els darrers anys, les indústries culturals i creatives s’han convertit en un sector dinàmic i estratègic que genera molts llocs de feina. Així i tot, quan parlam d’ocupació per sexes hem de destacar que la presència de dones en el sector cultural continua sent preocupant. Pel que fa a les posicions de lideratge, els llocs directius rellevants continuen sent, majoritàriament, ocupats per homes i les dones són una excepció. Segons dades de l’Observatori d’Igualtat de Gènere en la Cultura, de l’Estat Espanyol, el 77% dels llocs directius de museus, teatres i altres institucions culturals d’alt nivell són ocupats per homes, mentre que només el 22% de les dones s’asseuen en la butaca directiva. Unes dades que posen de manifest que l’àmbit de poder més inexpugnable per a les dones és, sens dubte, el poder cultural. El poder de legitimació artística és totalment masculí.
Si bé és cert que existeixen, organitzacions i mecanismes legals per acabar amb aquesta desigualtat, com la Llei orgànica 3/2007 del 22 de març i en l’àmbit autonòmic la Llei 11/2016, de 28 de juliol, la realitat és que encara estam molt enfora d’aconseguir eliminar les desigualtats de gènere en els sectors culturals i creatius.
En el camp de les arts plàstiques i visuals, Laura Marte (Barcelona,1974), experta en cultura i gènere resident a Alaró, posa de manifest la baixa representació de dones a mostres com ARCO, una de les fires d’art més importants l’Estat espanyol. Tot i que, estudis recents demostren que s’està aconseguint una certa paritat pel que fa a la igualtat en nombre de dones i homes que participen en esdeveniments d’aquest tipus, encara queda molt per fer. Una altra dada significativa que no passa desapercebuda és la manca de control dels organismes públics pel que fa a selecció d’obres i jurats. Un cas alarmant que Marte exposa és el de Can Gelabert, centre cultural públic de Binissalem, qui va promocionar no fa poc una exposició titulada “Escultures en moviment” amb 15 homes i 1 dona. Alarmant és poc. Un altre exemple de desigualtat és el premi Vila de Santanyí Francisco Bernareggi d’Arts Visuals on en la majoria d’edicions el jurat ha estat compost majoritàriament per homes i només hi ha hagut una guanyadora Susana Talayero Sebastián, l’any 2019, en una edició on curiosament el jurat era paritari. Qui controla i vigila tot això?
Marte també reflexiona sobre els doblers públics posant el focus directe en els impostos que pagam: “si les dones no ens sentim representades en les festes d’interès cultural com Sant Joan per què hem de finançar-les? Si en les subvencions els textos no estan redactats en llenguatge inclusiu per què pagam?”. Totes aquestes qüestions fan pensar que no hi ha un compromís real per trencar el sostre vidre o de ciment que tenim les dones. Hauríem de normalitzar una situació que de normal no en té res, amb mecanismes que funcionin. Marte creu que és necessària una cultura feminista perquè les dones “no partim del mateix lloc”.
En aquest sentit, és interessant conèixer l’opinió de les dones joves que s’incorporen al món de la gestió cultural, com Xesca Munar (Palma, 1994), co-impulsora de la micro-cooperativa cultural Corda i Poal que va obrir l’espai SusCultura, a Palma, el 2020. Ho feim mitjançant el següent qüestionari:
Xesca Munar Munar, gestora cultural i filòloga catalana.
Com valores la inclusió de la dona en el sector cultural?
Tenc la sensació que en el sector cultural les dones són les que administren i ordenen, mentre que els homes són els creadors, els transformadors i els que fan créixer; i aquesta divisió tan absurda encara és patent per a molta gent. Són els homes qui ostenten els càrrecs de direcció i de gerència i, a més, la manca de visibilitat tampoc no ajuda a rompre aquests imaginaris. Si bé és cert que la societat és més conscient de la reivindicació del paper de la dona en l’àmbit cultural i en termes generals, encara queda molta feina per a fer. El problema és que no es visibilitzen referents femenins en l’àmbit de creació cultural (directores de cinema, de teatre, guionistes, productores, etc.). Existeixen, però se’ls dóna molt poca veu. I si no tens referents femenins, et qüestiones (i et qüestionen) si aquest és el teu lloc. A més, són moltes les dones que pateixen l’anomenada síndrome de la impostora, en què es té tendència a infravalorar les mateixes capacitats. Des de petites se’ns exigeix a ser perfectes i moltes vegades sentim que no ho feim tan bé com ho hauríem de fer, per ocupar el lloc que ocupam. Això té molt a veure amb el fet que vivim en una societat masclista, que ens impedeix encara avui dia reconèixer el que sabem i el que valem. Tot plegat, denota que existeix una inèrcia masculinitzada en l’àmbit de la cultura i en tota la societat en general.
És necessària una cultura feminista?
Així com la cultura va lligada a la llengua, també va lligada al feminisme. La cultura ha de ser feminista sempre. Cal que tant a les disciplines artístiques com a les àrees culturals es faci veure tota la diversitat de la qual formam part per tal de rompre amb els cànons establerts. Les dones volem sentir parlar altres dones, i cal que des de les institucions es promoguin i s’adoptin mesures de transversalitat de gènere. És essencial introduir la perspectiva de gènere a tots els estadis i revisar tots els processos de les institucions. A més, també és necessari que els mitjans de comunicació es facin ressò de les iniciatives que tenen com a objectiu fer visible el paper de la dona.
Quins són al teu parer, els reptes feministes del món cultural?
No n’hi ha prou amb el fet que hi hagi cicles de dones o taules rodones per aconseguir paritat en la cultura —cosa que em sembla fantàstic i també necessari—, sinó que també cal transformar la cultura des del feminisme i traduir-ho a la realitat, i això és un dels grans reptes que hi ha. Primer de tot, coeducar en el fons i la forma em sembla una premissa cabdal: cal aplicar la perspectiva de gènere en l’educació, les temàtiques i els enfocaments; i sobretot en la manera de relacionar-se. Les propostes educatives han de partir d’una revisió crítica de la història des d’una perspectiva de gènere i de classe. Consider que les polítiques educatives de coeducació són molt importants perquè no hi hagi una educació sexista. I l’educació és el pilar fonamental d’una societat.
Es parla sovint d’indústries culturals al nostre petit país. Com poden treballar-se i/o dirigir-se les indústries culturals en perspectiva feminista?
Les indústries culturals han de fer polítiques culturals feministes: han de tenir en compte la participació de les dones en la cultura i la paritat a l’hora de programar un esdeveniment cultural; i moltes vegades no hi ha dones al càrrec i això es complica. Aquest sector continua marcat fortament pel desequilibri entre gèneres, i és per això que la indústria cultural precisa de professionals formats en perspectiva de gènere per afrontar els futurs reptes. Com a gestora cultural, a l’hora de programar qualsevol esdeveniment, una de les premisses que tenc en compte sempre és donar veu i protagonisme a les dones, sigui de la disciplina artística que sigui. A més, m’interessa conèixer el context dins el qual m’he de moure per a pal·liar les possibles mancances que hi pugui haver. Al seu torn, les accions que consider que tota indústria cultural hauria de dur a terme són: la valoració global de la programació amb perspectiva de gènere (amb una avaluació posterior); vetllar per la paritat i aplicar quotes; rectificar i posar fil a l’agulla si es veu qualsevol mena de discriminació, rebre assessorament (que mai està de més) i destinar part del pressupost a incentivar les dones.
D’altra banda, cal recordar que la cultura ha estat declarada bé essencial, i els agents i equipaments culturals de proximitat són vitals per aquest accés a la cultura. Les institucions públiques han de garantir espais culturals, però també han de fer i encomanar cultura local amb l’ajuda i la implicació dels agents del territori, els quals fan una gestió professional, de proximitat i disposen dels coneixements i dels recursos necessaris per a fer-ho. No obstant això, si les institucions públiques no valoren econòmicament els agents culturals locals i, alhora, els artistes, el sector cultural seguirà sent un àmbit precari i, conseqüentment, no es podrà oferir al públic quelcom de qualitat. Tot això es converteix en un peix que es menja la coa.
Quin vincle ha de tenir la mirada feminista a la cultura i l’art a l’hora d’interactuar amb l’antiracisme, la lluita de classes, el dret dels pobles i les minories a l’autodeterminació o allò LGTBI?
Quan pens en feminisme, no em puc estar de fer-ho des de la defensa necessària d’una mirada que englobi tots els eixos d’opressió. Vivim una societat diversa, i la cultura també ho ha de ser. Una de les causes del feminisme és aconseguir societats equitatives, justes i lliures. Així que la millor manera de saber quin és el «termòmetre» de la cultura i dels drets humans és observar quins són els drets de les dones. El(s) feminisme(s) sempre milloren les condicions no només de les dones, sinó de tots aquells col·lectius que pateixen opressió o invisibilitat de qualsevol casta.
