Fa uns dies ens vam trobar un grup d’amigues del sector audiovisual. Feia temps que la pandèmia ens havia limitat els nostres encontres, i de cop, assegudes amb una copa de vi al davant, les paraules s’encavalcaven una darrera l’altra, i el món, per moments, tornava a ser fàcil d’arreglar.
Ens vàrem retrobar amb la confusió de qui no sap que fer davant els protocols de la COVID-19. Passa endavant, passa endarrere i amb compàs de gesticulacions arrítmiques ens vam abraçar les tres. Al restaurant es van alegrar de veure’ns tot i que feia més d’un any que no hi anàvem a dinar. D’ençà que va començar el virus no ens havíem vist físicament, tot i que havíem anat parlant per telèfon. Les darreres vegades, motivades per la incertesa i la crisi que patia el sector audiovisual.
Vàrem demanar el beure i ens vam decidir per demanar vi, tot i que Júlia amb el seu humor, va avisar que si havíem de parlar de com estaven les coses pel Govern i per IB3, podíem demanar l’ampolla directament; “Hem de tenir estómac per digerir això” va dir, mentre ja rèiem.
El pressupost d’IB3 per la producció local externa quedava congelat per aquest 2022 a 7 milions d’euros. D’ençà que les tres ens havíem conegut, feia quatre anys, el pressupost havia disminuït 4 milions.
-Digueu-me, per favor, què podem fer amb 7 milions d’euros per producció local externa! Si fins i tot el Govern d’Aragó té més diners que nosaltres! Va dir Júlia alçant la veu, mentre els funcionaris habituals de la taula del costat aturaren de cop la conversa.
Com sempre, nosaltres li férem baixar el to.
– Què escoltin, què escoltin! Va dir amb el nas arrufat i rebaixant el to, mentre gesticulava extremadament assenyalant-se les orelles.
– Doncs mira, es podria fer una pel·lícula d’en Pedro Almodóvar. Una, literalment. I no et creguis que la de “Madres Paralelas”, que aquesta ha costat 11 milions, sinó alguna de les primeres, afegí Maria.
Júlia es va aixecar de la taula, es va amollar la cua que li sostenia el seu cabell vermell i rinxolat, i alçant la botella de vi digué:
– “And the Money goes toooooo”
Les tres cridarem: Peeeeeedro!
– Maria se sumà al teatre i afegí mentre agafava un tros de pa amb el dit gros i l’índex.
–And the money for Júlia is: “Ni unnnnnn euuuuuro”, digué amb el to dels nins de San Indelfonso que cada any canten la loteria de Nadal.
Totes riguérem, i sense quasi adonar-mos, la segona copa de vi acompanyava el primer plat. És curiós perquè estar amb elles és viure una caricaturització dels teus propis drames que agafen, de sobte, una perspectiva més llunyana i manco dramàtica.
De sobte, un dels funcionaris s’acostà per acomiadar-se de nosaltres. Moltes vegades hi coincidíem a l’hora de dinar i un dia, fent cua per pagar a la barra, ens va dir que treballava a l’Ajuntament.
– Les meves trobades amb els companys de feina no dones per tantes rialles, digué mentre s’acomiadava. – Per cert, afegí, avui és dimarts 13, potser cal temptar a la mala sort i comprar un dècim.
Mentre dèiem un adéu complaent, Júlia rebufa i begué amb resignació un glop de la copa de vi, on nedaven petites molles de pa. Estava desenvolupant el seu primer llargmetratge, i des que ens va explicar per primera vegada la història, tenia clar que volia que fos una pel·lícula mallorquina.
-” Vull que respiri Mallorca a cada frame”, va dir.
El primer cop, Maria i jo vam esclatar a riure. Júlia tenia aquest sentiment d’arrelament cap a Mallorca que nosaltres no teníem, i sovint li fèiem mofa amorosament.
Més d’un any després, a 13 d’abril, es lamentava perquè el poc suport que havia tingut per part de les institucions públiques de les Illes Balears havia fet que cerques finançament exterior, amb el que implica això a escala d’adaptació del guió. Estrenaria una pel·lícula rodada a Mallorca, però amb la major part del pressupost i actors valencians.
– Us pareix normal que una clínica de turisme sanitari hagi estat la segona més puntuada en les ajudes públiques del Govern? 135.000 euros! Va dir na Júlia!
– Què dius? Demanà Maria.
– Tia, ha sortit a tots els mitjans de comunicació; 135.000 euros per una empresa que ni fa pel·lícules, explicà Júlia.
– Clar, però per fer pel·lícules, primer necessites tenir una salut de ferro, va dir Maria sarcàsticament.
Totes riguérem de nou; així i tot, aquest cop la cara de Júlia mostrava frustració.
En un dels seus atacs de melancolia, exaltats per l’alcohol de sobretaula, ens contava, en època pre-pandèmia, que per ella fer cinema en català i reivindicar el seu dialecte i la seva terra era un acte de militància, on a través del cinema podia fer arribar la seva cultura arreu del món.
Quina llàstima que alguns polítics no tinguin la mirada de Júlia ni d’altres creadores de les illes, que s’estimen la llengua, la cultura i la terra, i aposten per ella tot i la precarietat i el risc al qual viuen sotmeses.
La cambrera vingué a recollir els plats i demanar els postres.
– Què voleu nines?
– Coca de xocolata! Diguérem totes a l’uníson.
La cambrera assentí somrient.
– Cafès? Té? Una copeta d’herbes que us veig tan animades?
En aquell moment es va fer un silenci. El dinar ens havia passat volant, i en cap moment, nosaltres havíem ossat preguntar a Maria sobre la seva separació.
Havia marxat dos mesos a fer un projecte a Mèxic sobre un exiliat polític de les illes, però tot i ser una gran oportunitat per la seva carrera personal, la seva absència va crear una tensió al seu matrimoni que no es va poder reparar a la seva tornada.
Durant aquest temps, el seu marit havia hagut de compaginar la seva feina amb la criança de la seva filla adolescent, provocant, segons el seu testimoni, un tsunami d’hormones impossible de gestionar.
Quan la Maria va tornar, es va reequilibrar temporalment la situació, però la feina va començar a ser de nou un conflicte a casa. Maria es trobava en el moment àlgid de la seva carrera, i això implicava llargues i tempestuoses jornades laborals.
La conciliació és una paraula inexistent pels homes, la majoria dels quals dirigeixen les produccions. La reducció d’horaris, la flexibilitat, les reunions a primera hora i no a darrere, són facilitats que no s’agraeixen si no ets tu qui assumeix la càrrega familiar.
Tot i la satisfacció professional, Maria se sentia a moments culpable i a moments es qüestionava si era bona mare o no. A més, sense voler-ho, el seu entorn proper havia contribuït a reforçar aquest sentiment:
– I ara has de marxar amb una filla en plena adolescència?
– Qui la vigilarà quan surti de classe?
– No pot marxar una altra persona per tu?
Finalment, el marit va decidir que la parella s’agafés un temps per meditar el futur de la relació. Ella es va quedar totalment desconcertada. Era una dona feminista, empoderada mare i treballadora. Però de sobte, se sentia com si hagués de triar entre la seva feina i una filla adolescent que pareixia que s’hagués de desbocar a cada volta de la cantonada.
– Com ho dus? Demanà Júlia.
– Encara no m’he fet a la idea. Em sento com si el que ha passat fos un càstig; “Si no et quedes a casa i ets bona mare, es trencarà la família, afirmà Maria.
– Tu sents que per no ser a casa deixes de ser bona mare?
– No, però sento que abandono la meva filla.
– Deixar-la amb el seu pare és abandonar-la?
– No.
– Quan comences la producció de la pròxima pel·lícula?
– D’aquí a dos mesos.
– I tens molta feina?
– No, ara no. He dit que m’incorporaré un mes abans, encara que perdi pasta.
– I com t’organitzes ara amb la nina?
– Doncs encara no està clar, però de moment està amb jo. Ho necessito.
– I encara sents que abandones a la nina?
– No, ara sento que m’abandono a jo.
De sobte, es va fer un silenci compassiu i les dues vàrem abraçar a Maria. El dinar s’havia passat molt de pressa, així i tota una horeta era el temps que ens podíem dedicar entre setmana.
Quan la cambrera va dur el compte, vaig decidir pagar-ho tot jo. Elles es negaren per complet, tanmateix vaig insistir. Aquell dia, no vaig ser capaç de dir-los que mesos enrere havia preparat unes oposicions i havia entrat com interina a l’Administració pública gestionant les sancions per incompliment de les normes de COVID-19.
Tampoc que amb Carla havíem interromput el procés de l‘invitro. Les dues professions eren prou inestables i en aquest cas, com a gestant era millor que assumís jo el canvi de professió a la recerca d’una feina amb més estabilitat i garanties econòmiques. Ella ja patia la doble discriminació, per ser dona i per ser estrangera.
No em vull imaginar les cares que haguessin posat. Estic segura que primer haguessin rigut, no m’haguessin pres seriosament. Després la cara d’incredulitat hauria aparegut als seus rostres. O potser no, potser soc jo tan sols intentant tenir una mica d’autocompassió per la meva decisió.
