20. FER CINEMA A BALEARS: FER CINEMA A BALEARS?

Fa uns dies ens vam trobar un grup d’amigues del sector audiovisual. Feia temps que la pand√®mia ens havia limitat els nostres encontres, i de cop, assegudes amb una copa de vi al davant, les paraules s’encavalcaven una darrera l’altra, i el m√≥n, per moments, tornava a ser f√†cil d’arreglar.

Ens v√†rem retrobar amb la confusi√≥ de qui no sap que fer davant els protocols de la COVID-19. Passa endavant, passa endarrere i amb comp√†s de gesticulacions arr√≠tmiques ens vam abra√ßar les tres. Al restaurant es van alegrar de veure’ns tot i que feia m√©s d’un any que no hi an√†vem a dinar. D’en√ß√† que va comen√ßar el virus no ens hav√≠em vist f√≠sicament, tot i que hav√≠em anat parlant per tel√®fon. Les darreres vegades, motivades per la incertesa i la crisi que patia el sector audiovisual.

V√†rem demanar el beure i ens vam decidir per demanar vi, tot i que J√ļlia amb el seu humor, va avisar que si hav√≠em de parlar de com estaven les coses pel Govern i per IB3, pod√≠em demanar l’ampolla directament; “Hem de tenir est√≥mac per digerir aix√≤” va dir, mentre ja r√®iem.


El pressupost d’IB3 per la producci√≥ local externa quedava congelat per aquest 2022 a 7 milions d’euros. D’en√ß√† que les tres ens hav√≠em conegut, feia quatre anys, el pressupost havia disminu√Įt 4 milions.


-Digueu-me, per favor, qu√® podem fer amb 7 milions d’euros per producci√≥ local externa! Si fins i tot el Govern d’Arag√≥ t√© m√©s diners que nosaltres! Va dir J√ļlia al√ßant la veu, mentre els funcionaris habituals de la taula del costat aturaren de cop la conversa.

Com sempre, nosaltres li férem baixar el to.

РQuè escoltin, què escoltin! Va dir amb el nas arrufat i rebaixant el to, mentre gesticulava extremadament assenyalant-se les orelles.

– Doncs mira, es podria fer una pel¬∑l√≠cula d’en Pedro Almod√≥var. Una, literalment. I no et creguis que la de “Madres Paralelas”, que aquesta ha costat 11 milions, sin√≥ alguna de les primeres, afeg√≠ Maria.


J√ļlia es va aixecar de la taula, es va amollar la cua que li sostenia el seu cabell vermell i rinxolat, i al√ßant la botella de vi digu√©:

“And the Money goes toooooo”

Les tres cridarem: Peeeeeedro!

– Maria se sum√† al teatre i afeg√≠ mentre agafava un tros de pa amb el dit gros i l’√≠ndex.
And the money for J√ļlia is: “Ni unnnnnn euuuuuro”, digu√© amb el to dels nins de San Indelfonso que cada any canten la loteria de Nadal.


Totes rigu√©rem, i sense quasi adonar-mos, la segona copa de vi acompanyava el primer plat. √Čs curi√≥s perqu√® estar amb elles √©s viure una caricaturitzaci√≥ dels teus propis drames que agafen, de sobte, una perspectiva m√©s llunyana i manco dram√†tica.

De sobte, un dels funcionaris s’acost√† per acomiadar-se de nosaltres. Moltes vegades hi coincid√≠em a l’hora de dinar i un dia, fent cua per pagar a la barra, ens va dir que treballava a l’Ajuntament.

– Les meves trobades amb els companys de feina no dones per tantes rialles, digu√© mentre s’acomiadava. – Per cert, afeg√≠, avui √©s dimarts 13, potser cal temptar a la mala sort i comprar un d√®cim.


Mentre d√®iem un ad√©u complaent, J√ļlia rebufa i begu√© amb resignaci√≥ un glop de la copa de vi, on nedaven petites molles de pa. Estava desenvolupant el seu primer llargmetratge, i des que ens va explicar per primera vegada la hist√≤ria, tenia clar que volia que fos una pel¬∑l√≠cula mallorquina.


-” Vull que respiri Mallorca a cada frame”, va dir.


El primer cop, Maria i jo vam esclatar a riure. J√ļlia tenia aquest sentiment d’arrelament cap a Mallorca que nosaltres no ten√≠em, i sovint li f√®iem mofa amorosament.

M√©s d’un any despr√©s, a 13 d’abril, es lamentava perqu√® el poc suport que havia tingut per part de les institucions p√ļbliques de les Illes Balears havia fet que cerques finan√ßament exterior, amb el que implica aix√≤ a escala d’adaptaci√≥ del gui√≥. Estrenaria una pel¬∑l√≠cula rodada a Mallorca, per√≤ amb la major part del pressupost i actors valencians.

– Us pareix normal que una cl√≠nica de turisme sanitari hagi estat la segona m√©s puntuada en les ajudes p√ļbliques del Govern? 135.000 euros! Va dir na J√ļlia!

РQuè dius? Demanà Maria.

– Tia, ha sortit a tots els mitjans de comunicaci√≥; 135.000 euros per una empresa que ni fa pel¬∑l√≠cules, explic√† J√ļlia.

РClar, però per fer pel·lícules, primer necessites tenir una salut de ferro, va dir Maria sarcàsticament.

Totes rigu√©rem de nou; aix√≠ i tot, aquest cop la cara de J√ļlia mostrava frustraci√≥.

En un dels seus atacs de melancolia, exaltats per l’alcohol de sobretaula, ens contava, en √®poca pre-pand√®mia, que per ella fer cinema en catal√† i reivindicar el seu dialecte i la seva terra era un acte de milit√†ncia, on a trav√©s del cinema podia fer arribar la seva cultura arreu del m√≥n.


Quina ll√†stima que alguns pol√≠tics no tinguin la mirada de J√ļlia ni d’altres creadores de les illes, que s’estimen la llengua, la cultura i la terra, i aposten per ella tot i la precarietat i el risc al qual viuen sotmeses.


La cambrera vingué a recollir els plats i demanar els postres.
РQuè voleu nines?

– Coca de xocolata! Digu√©rem totes a l’un√≠son.


La cambrera assentí somrient.

– Caf√®s? T√©? Una copeta d’herbes que us veig tan animades?


En aquell moment es va fer un silenci. El dinar ens havia passat volant, i en cap moment, nosaltres havíem ossat preguntar a Maria sobre la seva separació.


Havia marxat dos mesos a fer un projecte a Mèxic sobre un exiliat polític de les illes, però tot i ser una gran oportunitat per la seva carrera personal, la seva absència va crear una tensió al seu matrimoni que no es va poder reparar a la seva tornada.

Durant aquest temps, el seu marit havia hagut de compaginar la seva feina amb la crian√ßa de la seva filla adolescent, provocant, segons el seu testimoni, un tsunami d’hormones impossible de gestionar.


Quan la Maria va tornar, es va reequilibrar temporalment la situació, però la feina va començar a ser de nou un conflicte a casa. Maria es trobava en el moment àlgid de la seva carrera, i això implicava llargues i tempestuoses jornades laborals.


La conciliaci√≥ √©s una paraula inexistent pels homes, la majoria dels quals dirigeixen les produccions. La reducci√≥ d’horaris, la flexibilitat, les reunions a primera hora i no a darrere, s√≥n facilitats que no s’agraeixen si no ets tu qui assumeix la c√†rrega familiar.

Tot i la satisfacci√≥ professional, Maria se sentia a moments culpable i a moments es q√ľestionava si era bona mare o no. A m√©s, sense voler-ho, el seu entorn proper havia contribu√Įt a refor√ßar aquest sentiment:

РI ara has de marxar amb una filla en plena adolescència?

РQui la vigilarà quan surti de classe?

– No pot marxar una altra persona per tu?

Finalment, el marit va decidir que la parella s’agaf√©s un temps per meditar el futur de la relaci√≥. Ella es va quedar totalment desconcertada. Era una dona feminista, empoderada mare i treballadora. Per√≤ de sobte, se sentia com si hagu√©s de triar entre la seva feina i una filla adolescent que pareixia que s’hagu√©s de desbocar a cada volta de la cantonada.

– Com ho dus? Deman√† J√ļlia.

– Encara no m’he fet a la idea. Em sento com si el que ha passat fos un c√†stig; “Si no et quedes a casa i ets bona mare, es trencar√† la fam√≠lia, afirm√† Maria.

– Tu sents que per no ser a casa deixes de ser bona mare?

РNo, però sento que abandono la meva filla.

РDeixar-la amb el seu pare és abandonar-la?

– No.

РQuan comences la producció de la pròxima pel·lícula?

– D’aqu√≠ a dos mesos.

– I tens molta feina?

– No, ara no. He dit que m’incorporar√© un mes abans, encara que perdi pasta.

– I com t’organitzes ara amb la nina?

РDoncs encara no està clar, però de moment està amb jo. Ho necessito.

– I encara sents que abandones a la nina?

– No, ara sento que m’abandono a jo.


De sobte, es va fer un silenci compassiu i les dues v√†rem abra√ßar a Maria. El dinar s’havia passat molt de pressa, aix√≠ i tota una horeta era el temps que ens pod√≠em dedicar entre setmana.


Quan la cambrera va dur el compte, vaig decidir pagar-ho tot jo. Elles es negaren per complet, tanmateix vaig insistir. Aquell dia, no vaig ser capa√ß de dir-los que mesos enrere havia preparat unes oposicions i havia entrat com interina a l’Administraci√≥ p√ļblica gestionant les sancions per incompliment de les normes de COVID-19.

Tampoc que amb Carla hav√≠em interromput el proc√©s de l‘invitro. Les dues professions eren prou inestables i en aquest cas, com a gestant era millor que assum√≠s jo el canvi de professi√≥ a la recerca d’una feina amb m√©s estabilitat i garanties econ√≤miques. Ella ja patia la doble discriminaci√≥, per ser dona i per ser estrangera.


No em vull imaginar les cares que haguessin posat. Estic segura que primer haguessin rigut, no m’haguessin pres seriosament. Despr√©s la cara d’incredulitat hauria aparegut als seus rostres. O potser no, potser soc jo tan sols intentant tenir una mica d’autocompassi√≥ per la meva decisi√≥.



Aquesta web utilitza galetes. Aqu√≠ pots veure la pol√≠tica de galetes. Si continues navegant vol dir que l‚Äôacceptes.    Veure
Privacidad