2.4 Veneçuela, poble lliure i sobirà,

avui assetjat

Caracas, febrer del 2019

Veneçuela es troba convulsa. Mai com ara la sobirania ha estat tan amenaçada per una possible invasió militar promoguda pels EUA, potència mundial, seguida de governs submisos de la Unió Europea i d’Amèrica Llatina. Veneçuela ha esdevinguda d’interès internacional en posseir la reserva més gran certificada de petroli del món, la segona en or i la quarta en gas, a més de minerals estratègics (ferro, bauxita, coltan, liti, tori …i aigua a l’Amazones). Veneçuela és avui, també, una referència per als pobles que lluiten per la seva sobirania.

El 1999 va arribar al poder la força política encapçalada per Hugo Chávez amb un projecte de democràcia participativa, protagònica i d’inclusió social. Els partits polítics que havien copat durant 40 anys el govern del país es van resistir amb l’oligarquia criolla, en no aconseguir que el Govern Bolivarià desistís de la seva Revolució social, de dret i de justícia.

Convertida en oposició per mandat electoral, la classe fins llavors dominant i els seus partits, ràpidament van presentar combat, trucant a vaga patronal en 2001, a un cop d’estat el 2002, a violentes accions de carrer -“guarimbas“- i manifestacions en 2014, 2015 i 2017 encapçalades per Primer Justícia i Voluntat Popular -amb pràctiques d’extrema dreta- seguits per les restes dels vells partits (AD i Copey).

Fins a l’any 2015 els partits “nous” no van ser capaços de construir-se com a alternativa al “chavisme”, tot just van aconseguir alguns governs locals i regionals, acusant de frau cada resultat electoral que no els afavorís, ignorant les auditories internacionals i l’informe de la Fundació Carter. L’expresident Jimmy Carter –gens chavista- va declarar que el sistema electoral veneçolà era el més fiable dels 92 que havien monitoritzat arreu el món.

En 2014, acabat de morir Hugo Chávez, guanya les eleccions a la Presidència Nicolás Maduro, candidat chavista. L’oposició havia afirmat que sense Chávez guanyaven el govern. Com que no fou així, no només criden frau, sinó que desconeixen a Maduro com a president. A partir d’aquí i fins avui l’estratègia ha estat cop i enderroc, inclement i apàtrida, i difonent falses matrius es dirigeixen a governs conservadors demanant sancions i bloqueig contra Veneçuela (a les importacions, comptes bancaris, béns nacionals, transaccions petrolieres, etc.). Evidenciant la seva impotència sol·liciten intervenció militar estrangera ,al seu propi país!!.

Per als 23 i 24 de gener 2019 des dels EUA s’activa un pla d’agressions i amenaces a Veneçuela secundat per governs satèl·lits. Pla semblant al que va donar lloc a la invasió militar a l’Afganistan, l’Iraq, Líbia i Síria, però “millorat”, ressuscitant la infame Doctrina Monroe del Segle XIX que va alimentar l’ocupació de marines a Nicaragua, Guatemala, Hondures, República Dominicana i, més recent, acabar amb els governs democràtics de Grenada, Guatemala, Brasil, Xile, Panamà, Paraguai, El Salvador…

El pla contra el Govern Bolivarià va incloure entrenar líders de l’oposició, entre ells l’autoproclamat president interí, Joan Guaidó. Ara Veneçuela té dos presidents, l’elegit democràticament el maig 2018 i l’autoproclamat el gener 2019 (sense votació popular, però sota el zèfir dels EUA i Europa). Es tracta d’una operació que, seguint els exemples de Paraguai, Hondures i Brasil, desapareixen la Constitució i les lleis i instal·len l’anomenat “cop d’estat tou”, en clar benefici a la ingerència estrangera.

Aquesta estratègia de la Casa Blanca (declaracions de Trump i dels seus assistents ho demostra), ha afectat l’economia veneçolana, sobretot per l’atac despietat a l’estructura de preus al consumidor, en l’ordre intern i des de l’exterior, atac a la moneda nacional, als subministraments, al mercat petrolier, unit al bloqueig bancari i empresarial, retenció de subministraments en duanes, etc. A més de la complicitat d’empreses europees i nord-americanes instal·lades a Veneçuela (fabricants d’equips, articles d’higiene i neteja, medicaments, automòbils…) baixant la producció, encarint productes, tancant les empreses… que, unit a debilitats internes en producció, dependència del petroli i gestió ineficient, tot just ha suposat 4 anys de carències i hiperinflació.

Les conseqüències socials i estructurals són greus, i tot i això es manté el 72% del Pressupost en inversió social (educació, salut, nutrició, habitatge, serveis, etc.). Això no obstant, per a determinats sectors de la societat les seves expectatives no es compleixen i decideixen abandonar el país, provocant un moviment migratori a altres països.

Res de l’anterior justifica l’atac a un govern legítimament elegit amb una majoria de poble que li dóna suport -tot i falles i errades-, en un país on s’han realitzat 25 convocatòries a votar en 20 anys amb participació de l’oposició, tota o part d’ella, aconseguint governs locals i regionals, i el 2015 obté la majoria de l’Assemblea Nacional. El sector opositor que es va abstenir al maig/2018, encara que ho silencia, va ser per: pugnes internes per decidir candidat: no van aconseguir acordar. I perquè hi havia una estratègia ja marcada dels EUA. La matriu difosa va ser: aquesta elecció va ser il·legal, il·legal és el resultat.

És del coneixement públic, nacional i internacional, que el Govern Bolivarià en repetides vegades cridà al diàleg a l’oposició, fins i tot amb suport del Vaticà i de personalitats de la regió i d’Europa. No obstant això, el segment dur de l’oposició (Voluntad Popular i Primero Justicia) es nega, seguint la pauta fitxada pels EUA. És paradoxal que ara aquesta oposició es presenti com adeptes de la Constitució que van negar el 1999 i el 2002 varen desplaure en el Cop d’Estat -de 47 hores- de la patronal.

Tot i la dura situació econòmica, bona part del poble veneçolà va ser rescatat de l’ostracisme històric, visibilitzant-lo socialment. Prop de tres milions de veneçolanes i veneçolans no tenien Cèdula d’Identitat el 1998, és a dir, no existien a efectes legals. El Govern Bolivarià els va dignificar, i avui coneixen la diferència, no es dobleguen davant els embats i participen en la defensa de les polítiques socials i la sobirania. Una important “batalla” ideològica es dóna en les gents d’aquest país. La Carta Magna avui no és un pergamí per a entesos, forma part del debat ordinari comunal.

Els mitjans de comunicació comunals i populars i les xarxes socials estan actius, massifiquen la informació diària i l’anàlisi, s’interconnecten i faciliten la convocatòria, són mitjans de comunicació de masses assumits en barris i pobles del país. Mentrestant, els mitjans privats segueixen instal·lant els fake-news, esbiaixen la dada, difonen falses ressenyes, per exemple, que Veneçuela és un país fallit, famolenc i mancat de salut, amb una població que clama “ajuda humanitària” i vol acabar amb la “dictadura comunista” de Nicolás Maduro. Per als mitjans de comunicació privats el poble, la majoria social, no existeix.

Veneçuela existeix com a país lliure i independent, és una realitat palpable per a qui vulgui constatar-ho. És un país que resisteix als atacs de potències com els EUA, Canadà i Europa occidental en una lluita incansable, diària i desigual pels drets conquerits en un país de 30 milions d’habitants (7 són immigrants) per la defensa irrenunciable de la seva nació, les seves conquestes i els seus recursos naturals. Fins a la data, Veneçuela llueix invicta.