2.4 Reconstrucció

Quan aquestes paraules vegin la llum és probable que aquesta sigui encara una llum artificial. Encara no haurem sortit del confinament o, si ho hem fet, el confinament que ha canviat abruptament les nostres vides pot haver-se convertit en una lenta transició cap a noves realitats. En tot cas, el món haurà canviat i la “normalitat”, si es pot dir que tal cosa existeixi veritablement, no haurà tornat. De fet, és en la mateixa normalitat on rau el problema perquè ha estat ella la que ens ha portat aquí. Tanmateix, sigui quina sigui la situació en què estem, el cert és que les tendències polítiques anteriors, mil cops possiblement mutades, persisteixin, quan no s’aguditzin. Val la pena donar un cop d’ull a les mateixes en aquest sentit, perquè en el futur pròxim farà falta molta política de la bona, de la que és capaç de donar resposta i transformar les situacions més dramàtiques.

La dècada que ara tanquem ha estat marcada a Espanya per dues grans onades polítiques amb diverses ramificacions: la que va marcar l’emergència del 15M i dels nous espais polítics que van posar en crisis el sistema polític dominant; la que va marcar l’emergència dels diversos sobiranismes, especialment en el cas català, que van posar en crisi el mateix Estat. La primera de les onades va portar al fet que el 2015 milions de persones a diverses ciutats de l’estat (Barcelona, Madrid, València, Saragossa, Cadis, A Corunya, etc.) passessin a ser governades per formulacions polítiques completament noves i, poc després, a la fi del bipartidisme. En gran part la història política de la governabilitat d’Espanya és la història de la metabolització d’aquell moment.

La negació d’aquesta realitat va portar a la repetició electoral del 2016, a la caiguda de Pedro Sánchez de la Secretaria General del PSOE, a la realització de dues mocions de censura el 2017 i 2018 i a la nova repetició d’eleccions el 2019 i, finalment, al govern de coalició actual entre el PSOE i PODEMOS i les confluències. Un govern que existeix en la mesura que al Congrés de diputats hi ha una majoria progressista i plurinacional (aliança que s’ha de veure si s’estabilitza o no), cosa que no és exactament el mateix que afirmar que el govern té un caràcter progressista i, sobretot, plurinacional. Però si aquesta ha estat la història convulsa de la irrupció de les noves forces polítiques, en el cas del sobiranisme, la irrupció del Procés, que va tenir la seva millor expressió de força en l’1 d’octubre i la seva pitjor en la Declaració Unilateral d’Independència, va portar a una crisi d’Estat el 2017.

Tot això al mig d’una crisi de representativitat territorial dels grans partits “nacionals” que no té parangó. El 2019, 43 diputats i diputades del Congrés de diputats representen ja no tan sols partits defensors de nacions alternatives a l’espanyola, sinó també partits regionalistes i, fins i tot, provincials, com Teruel Existe. Mai tants diputats i diputades havien poblat el sistema polític espanyol expressant que si una part de la “Espanya llena” cada cop se sent menys espanyola, una part de la España vaciada” cada cop se sent menys representada.

En la crisi actual aquestes tendències no han fet sinó accentuar-se. L’opció per una gestió centralitzada de la crisi, poc adaptada a les realitats de cada territori, mostra clarament la crisi de l’Estat autonòmic i que aquest mai va ser ni federal ni federalitzant. Alhora institucions com la monarquia difícilment tornaran a la “normalitat” després d’aquesta crisi. Davant d’aquesta realitat les alternatives polítiques a l’Estat passen o per un govern de concentració nacional del PP/PSOE, que seria l’epifania final i autoritària del bipartidisme, per un trifachito cada cop més delirant en les seves propostes o pel manteniment del govern progressista de coalició. Però no hi haurà retorn a la normalitat. Més enllà d’aquest govern de coalició, per condicionar-lo però també per anar molt més enllà, el que fa falta és una àmplia aliança, aquesta sí, plurinacional i amb fortes aliances amb els moviments territorials que estan emergint de la “España vaciada”, que afronti els grans problemes que la “normalitat” fa més d’una dècada s’ha fet res: l’ecologia, el feminisme, les sobiranies, els drets socials i les polítiques públiques encaminades a la protecció de la ciutadania. No hi ha possible retorn al passat, només a un futur que se’ns imposa o a un demà en el que podem creure perquè decidim construir amb les nostres pròpies mans.