La formació d’un nou govern a l’Estat es va convertir des d’un principi un exercici continuat de tacticisme polític. Una simplificació de moviments que, com que no es correspon amb una realitat més complexa, du a una mena d’embolics continuats amb elevades possibilitats d’afartar la gent. L’època en què governava el PSOE o el PP en solitari ha passat. Els nombrosos governs de coalició que hi ha a les comunitats autònomes en són un exemple. No obstant això, a l’Estat les dificultats per formar un govern de coalició són més que evidents.
Foto: IB3
No hauríem d’oblidar com és que sorgeixen nous partits i, en conseqüència, es trenca el bipartidisme. És l’eclosió de distints moviments socials en resposta a les solucions que des del poder es proposen per fer front a la crisi econòmica (austeritat i rescat financer). El deteriorament del règim del 78 i la crisi dels partits tradicionals (“no ens representen”) formen el brou de cultiu que dóna peu al moviment 15-M. Podem és la resposta política d’aquesta amalgama reivindicativa per fer arribar la seva veu a les institucions. En el cas de la dreta, la fragmentació ha recorregut un altre camí.
Són precisament aquests vots (i algun més) els que li fan falta al PSOE per formar govern (el “soci preferent”). Els vots que simbolitzen la mobilització social i la ruptura. Recordo perfectament quan Alfredo Pérez Rubalcaba, en el seu discurs d’acceptació com a secretari general, deia que el seu partit “havia de recuperar el carrer” en resposta a les mobilitzacions socials. Els esdeveniments han transcorregut de manera que el “carrer” ha pres nom: Podem i les confluències, amb totes les seves disputes internes i falta d’homogeneïtzació lògiques.
És evident que des d’una perspectiva de canvi i de donar una solució a les profundes contradiccions que pateix la fragmentada i desigual societat actual aquestes formacions polítiques són part de la solució. De la mateixa manera que les formacions nacionalistes són necessàries per solucionar els desequilibris territorials. Si observam l’entorn més proper, l’àmbit europeu i el territorial de les comunitats, la resposta més eficaç i sensata seria un govern de coalició. Per eficàcia i estabilitat.
No obstant això, des del PSOE s’insisteix a no formar un govern de coalició. “Ha passat el moment”, diuen. Tacticisme polític, nu i cru. El moment polític és el mateix ara que l’endemà de les eleccions. I el nombre d’escons, també. Insisteixen a demanar l’abstenció als partits de la dreta, que acusen falsament d’obstruccionisme, i el suport programàtic a Podem, aquest sense una contraprestació clara. Un pensa que realment mai han tingut la intenció de formar un govern de coalició. Han fet passar el temps no per negociar, sinó per propiciar arribar al “moment inevitable”.
Del fet d’anar i venir d’aquests mesos i de les declaracions i contradeclaracions a través dels mitjans, podem deduir tres tipus de raons per no formar govern de coalició. Una, “la raó d’Estat”, argument pel qual els socialistes se situen més a prop de l’establishment que dels actors socials. Si ens aturam un moment en aquesta qüestió, es pot observar que un cop Podem va haver renunciat als ministeris d’Estat, el problema va ser el Ministeri de Treball. Podem havia sorgit de les protestes conseqüència de la precarització, la inseguretat laboral i l’“arraconament social” d’amplis sectors, i se li negava la possibilitat d’actuar sobre el que més clarament els justificava. Estranya i laxa idea de la raó d’Estat.
Les altres dues raons són més prosaiques. És evident que Sánchez ha mostrat una debilitat argumental manifesta, en els debats i el Congrés, davant Iglesias. El veto al líder de Podem aniria en aquesta línia, igual que l’argumentació de “dos governs en un” que no s’han cansat de repetir. I, per acabar, les enquestes. Un argument d’una futilitat elevada que serveix d’aliment bàsic al “tacticisme polític”.
Davant això, un acord programàtic és alternativa suficient? La resposta depèn de com de cohesionat estigui el “bloc de la moció de censura” (ara investidura) per controlar el govern i evitar que les “raons d’Estat”, a pactar amb la dreta, proliferin en excés.
