I. El 21 de juliol de 1978 el senador basc Francisco Letamendía Ortzi (Euskadiko Ezkerra) defensava en el ple del Congrés dels diputats una esmena al projecte de Constitució, aleshores en tramitació, per la qual s’introduïa un nou títol VIII bis, titulat ‘De l’exercici del dret d’autodeterminació’ (amb uns nous articles 149 bis, ter i quater) 1. Només hi votaren a favor, a més d’ell mateix, tres diputats del grup de minoria catalana 2 i un diputat d’UCD per Valladolid, probablement per equivocació.
L’esmena pretenia que els ‘pobles de l’Estat espanyol’ poguessin establir lliurement ‘la seva condició política’, podent en conseqüència optar entre seguir formant part de l’Estat o separar-se’n pacíficament i constituir un estat independent. I representava una proposta articulada de regulació de l’exercici del dret d’autodeterminació a través del procediment següent: la iniciativa l’havia de prendre una quarta part dels membres de l’assemblea legislativa territorial corresponent; havia de ser aprovada per la majoria absoluta dels seus membres, i en el referèndum convocat subsegüentment hi havia de votar afirmativament la majoria absoluta del cens electoral de cada una de les províncies o, si fos el cas, circumscripcions electorals afectades. Si l’intent fracassava, no se’n podia tornar a plantejar un altre en la mateixa legislatura i en cap cas abans que haguessin transcorregut dos anys.
L’arquitectura resultant de l’estructura territorial de l’Estat, derivada de la derrota d’aquesta esmena, va ser un dels motius principals pel qual el Partit Socialista de Mallorca (PSM, encara amb l’afegit de PSI) va demanar l’abstenció en el referèndum sobre la Constitució celebrat el 6 de desembre de 1978 3. Una abstenció que pretenia expressar en tot cas un rebuig: aleshores era políticament arriscat fer-ne campanya directament en contra quan l’alternativa eren les Lleis fonamentals del franquisme 4. El PSM considerava “antidemocràtic que la Constitució no prevegi una estructuració de l’Estat d’acord amb el lliure joc de les voluntats dels diferents pobles que el componen”5. El partit organitzà diversos actes públics, com mítings a Palma, Manacor i Inca (17, 18 i 19 de novembre), en què participà el senador català Lluís Maria Xirinacs. La incidència sobre els resultats va ser més aviat minsa: l’abstenció a Mallorca quedà més de tres punts per davall de la mitjana estatal i amb prou feines es deixà conèixer cap variació fins i tot en municipis en què el PSM tenia una implantació major.
II. Una estació intermèdia: a principis dels noranta s’escampa per Mallorca el que es batejà encertadament com a ‘virus bàltic’ (pel procés d’independència de les repúbliques bàltiques que precipità la desintegració soviètica). L’esquerra sobiranista no en fou immune i protagonitzà un cicle reivindicatiu sensacional que tenia com a eix vertebrador la reivindicació del dret d’autodeterminació. S’inicià amb un debat promogut pel grup parlamentari Nacionalista i d’Esquerres (integrat pel PSM-Esquerra Nacionalista i Entesa de l’Esquerra de Menorca) a les acaballes de la legislatura 1987-1991, a través d’una proposició no de llei presentada al Parlament de les Illes Balears 6. I adquirí el seu punt àlgid en els primers mesos de la nova legislatura (1991-1995), que s’encetava amb la presa de possessió dels nous càrrecs electes d’aquesta formació amb una fórmula inèdita aleshores i que s’ha mantingut amb poques variacions fins ara: s’afegia al jurament o promesa corresponent la fórmula ‘sense renunciar al dret d’autodeterminació del nostre poble’ 7.
El gran moment va arribar amb l’aprovació per part d’un grapat d’ajuntaments governats pel PSM i candidatures independents afins d’una moció favorable al dret d’autodeterminació. El text finalitzava declarant que la institució corresponent “declara que Mallorca fa part, juntament amb les altres illes Balears i Pitiüses, Catalunya, el País Valencià i el Rosselló, d’una realitat nacional que es denomina Països Catalans, que conformen una identitat pròpia diferenciada, no tan sols cultural o lingüística, sinó també històrica, geogràfica, social i econòmica, i que tenen tot el dret a l’autodeterminació per poder aconseguir, si el poble així ho vol, les màximes quotes d’autogovern i la plena sobirania”. El primer consistori que aprovà la moció fou Llubí, el 21 de setembre de 1991, i en ocasió de l’efemèride –que ha esdevingut un punt de referència en la crònica sentimental “pessemera”-, la diada del 31 de desembre aquell any se celebrà a aquesta localitat 8.
A més, el ja en aquell moment denominat PSM-Nacionalistes de Mallorca, aprovava i divulgava un manifest titulat “Per l’autodeterminació” 9, organitzava actes arreu del territori o s’hi dedicava un especial de Mallorca Socialista (amb la paraula “Autodeterminació!!!” sobreimpressionada sobre una fotografia de la plaça de l’església de Llubí) 10.
III. Avui, una quarantena d’anys després de l’aprovació de la Constitució i d’aquella campanya per l’abstenció-rebuig, i gairebé una trentena d’ençà de la primavera bàltica, tornam a ser interpel·lats. L’embranzida del moviment independentista català, que ha exercit efectivament el dret d’autodeterminació en dos ocasions els darrers anys (2014-2017), ha precipitat la fallida de l’estructuració territorial autonòmica dissenyada per la Constitució. Quin paper ha de protagonitzar l’esquerra sobiranista mallorquina en aquest context? Actualment, i des de fa cinc anys, el PSM-Entesa Nacionalista s’integra en Més per Mallorca, una organització que s’autodefineix com “un projecte polític plural, ampli, que representa l’espai polític d’esquerres, sobiranista i ecologista de Mallorca”.
I Més per Mallorca, en continuïtat històrica amb la reivindicació del dret d’autodeterminació per part de la representació política de l’esquerra sobiranista, defensa “la plena sobirania dels pobles de les Illes Balears, expressada en el dret a decidir sobre el marc polític propi de convivència, tot apostant pel desplegament progressiu de les estructures que caracteritzen un Estat propi, modern i basat en els valors republicans de solidaritat, igualtat i fraternitat. Així mateix, proposem aprofundir en els vincles d’identitat i nacionalitat comunes, des d’una visió lliure i confederal, amb la resta de territoris que conformen els Països Catalans” 11.
L’autodeterminació i la reivindicació del seu exercici han constituït el mínim denominador comú de les persones que s’agrupen en torn de les sigles que han identificat l’espai de l’esquerra sobiranista en cada moment històric. Un trespol coincident des del qual cadascú ha pogut fixar l’horitzó amb què millor s’ha identificat: des de la consecució de majors cotes d’autogovern dins d’una estructura d’estat federalitzant fins a l’assoliment sense embuts de l’estat propi. Més per Mallorca només serà una eina útil, en aquest context, mentre pugui agombolar amb comoditat tots aquells que es reconeixen en aquests coordenades polítiques. La propera pàgina, en aquest llarg i feixuc camí cap a l’autodeterminació del nostre poble, encara està per escriure i aquesta és una tasca que ara correspon a Més per Mallorca. Indesinenter.
1. Diario de sesiones del Congreso de los Diputados núm. 116, 1978, p. 4.564-4.572
2 Heribert Barrera, d’ERC, que s’havia hagut de presentar dins la coalició Front democràtic d’esquerres, perquè encara no havia estat legalitzada, i dos diputats del PSC-Reagrupament, que havia concorregut en la candidatura de Pacte democràtic per Catalunya (conjuntament amb CDC i EDC). Hi va haver onze abstencions (la resta d’integrants de minoria catalana: altres dos congressistes del PSC-R, i els cinc de CDC, els dos d’EDC i l’únic diputat d’UDC) i dos-cents seixanta-vuit vots en contra (d’entre els quals, els dels grups socialista i comunista, i els vuit del PNB).
3 Vid. Antoni Marimon Riutort, Entre la realitat i la utopia. Història del PSM, Palma, 1998 (2a ed. 2002), p. 51-52, i així mateix, Maties Garcias Salvà al capítol “1978. Contra la Constitució Espanyola”, a Els primers 30 anys. PSM 1976-2006, Palma, 2006, p. 20, o a 40 anys. La llavor que germina. PSM 1976-2016, Palma, 2016, p. 13.
4 “Sabem que aquesta [l’abstenció] és una opció dura per a tots aquells que, com nosaltres, han estat tant d’anys anhelants –i mancats- de les mínimes parcel·les de llibertat. Però creim que la importància del problema exigeix una resposta meditada i reflexiva que valori les greus limitacions que l’aprovació d’aquesta Constitució podria comportar per al normal desenvolupament polític del nostre poble”. A “Les raons de l’abstenció”, Mallorca Socialista núm. 7, novembre de 1978, p. 12
5 Ibid.
6 Vid. Diari de Sessions del Ple del Parlament de les Illes Balears, II Legislatura, núm. 78, 19 d’abril de 1990, p. 6.578-6.593
7 Vid. Diari de Sessions del Ple del Parlament de les Illes Balears, III Legislatura, núm. 1, 19 de juny de 1991 (el primer en ser cridat va ser el menorquí López Casasnovas). Vid., així mateix, Frederic Melis i Fullana, “I la cariàtide va somriure (una miqueta) sense renunciar al dret de l’autodeterminació del nostre poble”, Mallorca Socialista núm. 67, Estiu 1991, p. 29-30.
8 Llubí va reincidir el 27 de setembre de 2017, a pocs dies del referèndum del primer d’octubre, aprovant una moció de Més per Llubí “a favor de la democràcia i el dret d’autodeterminació davant la greu situació de repressió i autoritarisme que el Govern espanyol està desplegant a Catalunya”. Va ser aprovada amb els vots de Més per Llubí, el PI i Feina per Llubí.
9 “No hi pot haver cap poder estatal que mereixi el nom de democràtic que estigui legitimat per a negar les aspiracions de sobirania d’un poble nacionalment diferenciat (…). El principi d’autodeterminació és consubstancial a la democràcia política i la seva negació atempta contra els drets democràtics bàsics (…).” Per això “El PSM-Nacionalistes de Mallorca, en aquesta hora d’acceleració de la història europea, es compromet a augmentar la seva tasca política amb l’objectiu d’aconseguir que les Balears també puguin accelerar el seu procés d’alliberament nacional”.
10 Mallorca Socialista núm. 68, Hivern 1991.
11Més per Mallorca, Assemblea Constituent: Document de proposta política, p. 3.
