La sentència núm. 459/2019, de 14 d’octubre, del Tribunal Suprem, que posa fi a la Causa especial 20907/2017 contra dotze dirigents polítics i socials de l’independentisme català i que en condemna a nou d’ells a llargues penes de presó, bé mereix una aproximació d’urgència per a les pàgines de ‘L’Altra Mirada’.
Unes breus consideracions, en primer terme, sobre l’esvaïment del delicte de rebel·lió, enmig de grans escarafalls de l’ultra-espanyolisme polític, jurídic i mediàtic, per al qual tot càstig inferior a condemnes quasi perpètues havia de semblar poc. Una acusació, la de rebel·lió —recordem-ho—, sostinguda d’una manera obsessiva fins a les conclusions definitives (com si la pràctica de la prova en el judici oral no hagués servit de res) per la Fiscalia del Tribunal Suprem —la cúpula del denominat Ministeri Públic—. I això amb el vistiplau de fins a tres fiscals generals de l’Estat (dos nomenats pel govern Rajoy, José Manuel Maza i Julián Sánchez Melgar, i la darrera, per l’executiu de Sánchez, María José Segarra), i convalidada per la pràctica totalitat de magistrats de la Sala segona del Tribunal Suprem, fins a nou dels seus membres, que havien intervingut fins aquell moment en la causa: cinc de la sala d’admissions —quatre dels quals, per cert, formarien part així mateix de la sala de judici—, òbviament el magistrat instructor Llarena, i els tres integrants de la sala d’apel·lacions. No és exagerat afirmar, per cert, que algunes de les interlocutòries d’aquesta darrera semblaven, per la seva rotunditat, condemnes anticipades per rebel·lió, tot construint un relat d’alçament ‘violent’ del tot allunyat de la realitat dels fets esdevinguts a Catalunya en la tardor de 2017.
Cap incidència, ni una, tingueren els nombrosíssims pronunciaments doctrinals en contra d’aquesta absurda qualificació: un centenar llarg de professors de Dret penal de totes les universitats públiques, de divers pelatge i condició, impulsaren/àrem dos manifests molt crítics amb la tela amb què s’estava teixint la instrucció (‘Legalidad penal y proceso indepentista’ i ‘La banalización de los delitos de rebelión y sedición’, fàcilment accessibles a la xarxa). De res serviren aquells advertiments i les conseqüències d’haver emprès aquell camí són ben conegudes.
En el terreny polític, l’intent de tenyir el moviment independentista català, paradigma del civisme fins i tot en les seves mobilitzacions més massives, d’una coloració violenta que no tenia (els aldarulls d’aquesta tardor no eren objecte de judici: compte amb les identificacions retroactives). En l’àmbit jurídic, la coartada pel manteniment al llarg de dos anys de mesures cautelars tan dures com la presó provisional i, sobretot (perquè aquesta segona depèn específicament del processament per rebel·lió), de la suspensió de drets polítics als encausats que havien adquirit la condició de parlamentaris autonòmics o estatals, amb la repercussió que això ha tengut en la vida democràtica (fins a tres investidures impedides i una alteració de les majories de les cambres respectives, tant l’autonòmica com l’estatal).
Dit això, l’aspecte més qüestionable, fora dubte, de la resolució del Tribunal Suprem és la condemna per un delicte de sedició. Recordem per començar que es tractava de l’acusació exercida per part de l’Advocacia de l’Estat (és a dir, per gentilesa del govern Sánchez) i que és la que ha servit de pista d’aterratge perquè el bandejament de la rebel·lió no comportés un forçós descens fins a la simple desobediència (deix ara aparcada la malversació de cabals públics). Mai sabrem què hagués passat si l’acusació particular de l’Advocacia de l’Estat s’hagués limitat a jugar el paper que li corresponia: acusar per malversació en defensa dels interessos patrimonials de l’Estat (i fins i tot això podria resultar discutible, atès que es tractava de diners de la Generalitat i, com és sabut, aquesta no s’hi va personar).
Però tornem a la sedició: la fixació d’un llindar de tipicitat (nivell a partir del qual la conducta passa a ser penalment rellevant) tan arran de terra, atès que el situa en la simple resistència no violenta, no pareix correspondre’s amb l’elevadíssima previsió punitiva que té associada aquesta figura delictiva contra l’ordre públic (no contra l’ordre constitucional, com la rebel·lió). Cal advertir que el marc penal per a la sedició en el cas d’autoritats (art. 545.1 del Cp) és coincident amb el delicte d’homicidi (deu a quinze anys de presó) i que frega, fins i tot, el límit mínim de l’assassinat (quinze anys). No sembla lògic aplicar aquestes penes, que en el cas dels encausats del procés s’han concretat en condemnes de fins a tretze anys de privació de llibertat en el pitjor dels casos, en atenció a la magnitud d’alteració de l’ordre públic que es va produir a Catalunya en aquells dies de la tardor de 2017.
Això presenta indubtables problemes des del punt de vista del principi de proporcionalitat de les penes (la gravetat de les penes ha de ser proporcional a la gravetat del fet comès), sobretot tenint en compte que existeixen altres delictes contra l’ordre públic, de menor gravetat, que podrien quedar gairebé buits de contingut amb aquest sobredimensionament del delicte de sedició (atemptat i resistència a l’autoritat, desordres públics, etc.).
Per acabar, i per no allargar més aquestes reflexions d’urgència, una sentència que interpreta d’aquesta manera l’ordre públic adreça un missatge a la ciutadania certament desencoratjador, molt poc tranquil·litzador en tot cas, per a l’exercici de drets fonamentals. Això és, genera un defecte de dissuasió per a la lliure expressió de les idees i, com a part essencial, dels drets de reunió i manifestació. Això contrasta amb la jurisprudència que en aquesta matèria ha mantingut tradicionalment el Tribunal Constitucional i, encara més, el Tribunal Europeu de Drets Humans: els excessos en l’exercici de drets fonamentals no poden ser objecte de sanció per se. Dit d’una altra manera: no tota extralimitació en l’exercici dels drets fonamentals és il·lícita, ni de bon tros, en cas de ser efectivament il·lícita, ha de ser necessàriament delictiva (pot tractar-se abans, per exemple, d’una simple infracció administrativa). I això precisament perquè, altrament, el ciutadà es veuria dissuadit d’exercir els seus drets amb plenitud o, dit planerament, faria curt per por a fer llarg.
I davant de la pregunta recurrent aquests dies de si aquesta sentència tindrà repercussió en el tractament penal de la desobediència en altres àmbits (paradigmàticament, en el cas de les plataformes anti-desnonaments), poden articular-se dues respostes, dolentes les dues. La primera és que sí, que això no és més que una expressió singular de la tendència regressiva que en matèria de drets i llibertats mostren la legislació i jurisprudència penals dels darrers anys, i que per tant això ens afecta a tots. La segona, encara pitjor, és que no: que això només val per a aquest cas concret i que no resulta extrapolable a escenaris distints, conclusió que confirmaria que en la Causa Especial 20907/2017 s’hauria fet ús d’un Dret penal d’excepció, impropi d’un Estat de Dret, aplicable a qui posa en entredit el bé superior de la unitat indissoluble de la ‘nación española’.
