L’any 2020 va començar amb el primer Govern de coalició en democràcia. Per ara, l’acció de Govern ha estat limitada, en part per les circumstàncies que va introduir immediatament la pandèmia a l’Estat, Europa i bona part del Món. També ha estat condicionada per la feblesa, heterogeneïtat i diferències estratègiques de la majoria que li dóna suport al Govern.
Des de fa temps, la preparació del Pressupost ha marcat l’inici del curs polític a l’Estat un cop finalitzat l’estiu. Aquesta fita no ha estat només ritual, sinó que ha tingut un pes molt important en l’enfocament polític del curs: quines prioritats s’estableixen, com es configuren els blocs polítics… Els dos darrers anys, no s’ha pogut fer una anàlisi, ja que els pressuposts no s’han pogut renovar. La gestió dels pressuposts, per part de la primera coalició de Govern en democràcia i les reaccions que generi marcaran sens dubte els pròxims mesos de l’any 2020 i l’inici del 2021.
Aquest any, a més, la COVID19 ha influït en moltes qüestions diverses i, òbviament, també ha afectat els calendaris polítics tal com els hem entès els darrers anys, però no deixa de mostrar-nos com hi ha un cert canvi de cicle polític i com la dinàmica política es pot capgirar. La incertesa de l’inici del curs polític en plena segona onada i una tardor i hivern demolidors des del punt de vista econòmic, fa que no només els temps no segueixin la pauta habitual dels darrers anys, sinó que és difícil saber com canviarà el mapa polític en els pròxims mesos: mobilitzacions socials, reactivació de les tensions en relació a Catalunya, etc.
Des del punt de vista econòmic, l’estiu ha estat un demolidor. Alguns dels principals motors econòmics de l’Estat estan en una situació catastròfica: el comerç, la restauració, el turisme, la indústria d’automoció, etc. Les xifres de persones aturades s’incrementaran inevitablement, les necessitats socials ja han augmentat considerablement i, una per ara, es mantenen les dades de contagis. Això impactarà en la política de l’Estat d’una manera important. L’emergència sanitària continuarà acompanyant-nos els anys vinents, però en un context de deteriorament socioeconòmic i polític. Davant d’aquest panorama és molt difícil preveure què passarà en els pròxims mesos i com això es traduirà políticament.
D’ençà del mes de març han passat moltes coses que han tingut un impacte directe en la majoria dels ciutadans i és difícil preveure quina translació política tindrà quan finalitzi la legislatura. Comencem un nou curs polític que serà molt diferent i on la incertesa serà la tònica dominant. La capacitat d’arribar a acords, la capacitat de gestió, l’experiència i la política en majúscules seran més necessaris que mai.
Pel que fa al tema mediambiental, els polítics haurien de fer un pas endavant i adoptar d’una vegada mesures fermes per combatre l’apressant crisi climàtica. El nou Govern haurà d’abordar a més la reforma de la llei de violència masclista. Però, sembla que els temes prioritaris inicialment són:
-
la gestió de la pandèmia, amb la incertesa del que passarà des de la perspectiva de salut, però també de les dinàmiques socioculturals que s’expressen de manera molt diversa;
-
la protecció de les rendes per a les persones implicades en Expedients de Regulació d’Ocupació (ERTO), aturades i fora del mercat de treball;
-
la reactivació socioeconòmica, amb el repte del canvi de model econòmic (límits ecològics, etc.) que ara s’ha plantejat amb molta força, en especial per la dependència del monocultiu turístic;
-
la qüestió territorial, des de perspectives polítiques i econòmiques. És a dir, què faran a Catalunya? Seguiran judicialitzant la política? Com reorganitzaran el finançament territorial? Com facilitarà a les Comunitats autònomes el manteniment de l’Estat de Benestar amb les mesures de restricció d’endeutament? Com gestionaran la vergonyosa situació dels polítics catalans a les presons, sense ni els drets que preveu la legislació penitenciària?
Tots aquests reptes, simplificant molt, es plantegen en un escenari incert, des del punt de vista polític, amb diverses característiques: (1) la Monarquia es troba en un procés de desprestigi accelerat i que fa republicans els que no s’ho havien plantejat mai; (2) la polarització de posicions polítiques, amb el manteniment de tensions amb l’extrema dreta, cada vegada més presents a la vida política; (3) en aquest context, el Govern d’Espanya no acaba d’explicat clarament què vol fer a llarg termini o no ho acaba de dir: quin és el projecte estratègic?
També és incert l’escenari econòmic, amb (1) una reorganització del sistema financer que crea nous monstres amb capacitat per hipotecar l’acció de govern; (2) una reducció de la capacitat fiscal, amb una pèrdua accelerada d’imposts, que podrien provocar greus problemes o fins i tot una crisi fiscal (podran mantenir el sistema de pensions?); (3) reorganització d’amplis sectors del capitalisme en procés d’internacionalització i deslocalització (el comerç, el sector financer, el sector tecnològic de més valor afegit, etc.).
El panorama és d’una gran dificultat, per tant cal deixar clara la necessitat de relegitimar l’esquerra, de replantejar els reptes clau en un moment de crisi. No és el moment de fer política experimental, com la reforma de les universitats que planteja Castells (model americà), tampoc és el moment del fraccionament dels projectes polítics. S’ha de guanyar cada espai institucional en joc, s’ha de millorar la capacitat comunicativa de l’esquerra, però sobretot, s’ha de definir un projecte estratègic engrescador i entenedor.
