2.3           Més enllà de Katowice: 

                l’acció necessària per a l’esperança

Fa un mes i mig va concloure a la ciutat minera de Katowice, a Polònia, la vint-i-quatrena conferència de les parts al Conveni Marc de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic. Vint-i-quatre trobades internacionals des de principis dels anys noranta que deixen el regust amarg d’allò que hagués pogut ser i que encara no és.

El canvi climàtic és un fenomen complex, no perquè sigui difícil d’entendre, sinó perquè és causat per un conjunt variat de gasos d’efecte hivernacle que es produeixen per tot un seguit d’activitats humanes que es duen a terme a tots els països del món. I perquè els seus impactes també afectaran a tots els països del món. Dit això, la responsabilitat d’uns i altres no és la mateixa, ja que el 10% de la població mundial emet el 50% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, mentre que el 50% de la població tan sols emet un 10% de les emissions mundials. Hi ha, doncs, diferències importants, entre països i també entre classes socials. Per això, una de les qüestions més rellevants a l’hora de plantejar una resposta adequada al canvi climàtic és la de l’equitat o la justícia climàtica. No només aquells que més tenen i més contaminen (entre d’altres, la ciutadania de les Illes Balears) han de fer majors esforços per a reduir les seves emissions, sinó que, a més, les mesures que es prenguin han de tenir en compte les classes mitjanes i baixes per evitar que siguin les més perjudicades per les mesures que es prenguin per a reduir les emissions. A més, aquells països amb més recursos han de donar suport als països empobrits perquè puguin dur a terme polítiques de lluita contra la pobresa que, al mateix temps, no generin noves emissions.

Aquestes van ser algunes de les qüestions sobre la taula a Katowice, i hauria estat no només desitjable, sinó necessari, que els acords presos les haguessin tengut en compte. Encara més si tenim en compte que, segons l’informe del Panell Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC en les seves sigles en anglès) d’octubre del 2018 avisava que les polítiques més eficaces de lluita contra el canvi climàtic i les polítiques més eficaces de lluita contra la pobresa s’enforteixen mútuament. Malauradament, alguns no van voler escoltar l’IPCC, i no només sobre aquests temes. L’informe fet públic el mes d’octubre versava, principalment, sobre les conseqüències previsibles d’un augment de la temperatura global d’1,5 °C, les diferències amb un escenari d’augment de 2 °C i les vies per aconseguir una fita o l’altra. Val a dir que més enllà dels dos graus, les conseqüències són catastròfiques i existeix el risc de posar en marxa mecanismes naturals d’escalfament que facin ja totalment incontrolable el canvi climàtic i molt difícil de preveure el futur de l’espècie humana. En tot cas, les conseqüències d’un augment d’1,5 °C també són preocupants, però l’informe destaca que encara ho són més amb un augment de 2 °C. Estam parlant de la diferència que hi ha entre que centenars de milions de persones tenguin o no accés a aigua potable. La bona notícia és que els autors de l’informe, que han examinat tots els estudis publicats sobre la qüestió aquests darrers anys, expliquen que encara som a temps de limitar aquest augment a 1,5 °C. Però ens hi hem de posar ja.

És precisament aquesta finestra d’oportunitat que ens ha d’obligar a moure’ns. I empro la paraula “oportunitat” amb tota la seva càrrega semàntica. Quan parlam de lluita contra el canvi climàtic, sovint la percebem només en forma de sacrificis que hauríem de fer per evitar futurs desastres. Però no es tracta només d’evitar el pitjor. Es tracta també de construir un món millor. Més just, més saludable, més cohesionat, més resilient. El relat, la forma de presentar les coses, és fonamental a l’hora de mobilitzar la gent, i la lluita contra el canvi climàtic no és ni ha de ser un acte heroic desesperat per vèncer el monstre i quedar exhausts, sinó un acte col·lectiu de construcció d’un futur desitjable. I per això cal imaginar-lo aquest futur. En tot cas, si ens hi posam, serà un futur amb un aire, una aigua i un menjar molt més net i saludable. I ja només per això valdria la pena. Però a més serà un futur amb una activitat econòmica lligada al territori en el qual es desenvolupa, que generi vincles entre la ciutadania.

Per descomptat tot això suposa qüestionar moltes coses del sistema actual i, naturalment, qüestionar moltes relacions de poder. Per això les resistències són tan fortes. Però l’alternativa a aquest canvi és simplement inimaginable. O ens hi posam ara i decidim entre totes quin futur volem, o el futur ens agafarà i ens imposarà una realitat dis-tòpica. Davant de la possibilitat del desastre, doncs, ens cal esperança. Però no l’esperança buida en una intervenció miraculosa, sinó, com recordava la jove activista sueca, Greta Thunberg, l’esperança derivada de l’acció. És actuant, posant-nos en marxa, que farem real l’esperança d’un futur millor. I cada cop hi ha més gent que se n’adona. Greta Thunberg té 15 anys, i es troba en l’espectre autista, però des de fa mesos cada divendres fa vaga i, en lloc d’anar a l’escola, s’asseu a les escales del Parlament suec per protestar per la manca d’acció climàtica del seu govern. Des de llavors, en pocs mesos, el seu exemple i les seves paraules sinceres han començat a mobilitzar estudiants d’arreu del món, a Alemanya, Suïssa, Austràlia… La setmana passada, més de 30.000 estudiants de secundària van fer vaga i van manifestar-se a Brussel·les. És el seu futur el que està en joc, i s’ho prenen en serio. És hora que nosaltres, totes i tots, també ho fem. És, a més, una de les millors maneres de combatre la desafecció política i l’augment de l’extrema dreta. No hi ha temps a perdre. Hi ha tot un futur per guanyar.

Comparteix l'article