2.3       La Conxorxa

El judici al procés sobiranista de Catalunya ha revelat que els atestats policials, que serviren a la fiscalia i a la instrucció judicial per sustentar les gravíssimes acusacions de rebel·lió, s’havien gestat molt temps abans del 1r d’octubre i de les concentracions del 20 de setembre. Feia anys que les clavegueres de l’Estat, amb la connivència de bona part dels mitjans de comunicació espanyols, anaven escampant calúmnies contra els principals dirigents dels partits sobiranistes: Artur Mas, Oriol Junqueres, Xavier Tries,… Malgrat tot, seguien creixent els partidaris de la independència de Catalunya. Fins que es va fer evident la voluntat de la majoria parlamentària de convocar un referèndum d’autodeterminació.

Així que, per molt que l’expresident del Govern espanyol, l’exvicepresidenta i l’exministre d’Interior se’n volguessin desentendre en les seves declaracions davant el Tribunal Suprem, està clar que fou una decisió política la que va posar en marxa tota la maquinària policial, judicial i mediàtica per tal de poder castigar els representants polítics i socials del sobiranisme amb les penes de presó més altes que permet el Codi Penal. Encara més, possiblement l’estratègia per combatre el sobiranisme fou decidida en altes instàncies on participaren, a més del poder polític, els més alts representants d’institucions judicials i, fins i tot, mediàtiques.

Però, perquè la Fiscalia general de l’Estat pogués sol·licitar penes de presó de fins a 30 anys, era imprescindible l’existència clara d’una paraula: violència. Sense l’existència de violència, com han deixat en evidència els Tribunals de Bèlgica i Alemanya, no es poden sustentar les acusacions de rebel·lió i sedició. Però, ¿com es pot acusar de l’ús de la violència per subvertir l’ordre constitucional als dirigents polítics i socials d’un moviment polític que ha mobilitzat reiteradament a milions de persones sense que mai s’hagi produït el més mínim altercat, ni danys contra el mobiliari urbà? És per això que es pren la decisió d’enviar sis mil policies i guàrdies civils a Catalunya amb el crit de «a por ellos!»

L’ordre és clara: si la violència no existeix, s’inventa. Només això explica la decisió del Tribunal Suprem de no permetre contrastar les declaracions de policies i guàrdies civils amb el visionament dels centenars de vídeos que mostrarien el que realment va passar als col·legis electorals del 1r d’octubre.

A més, en aquesta estratègia, s’assigna un paper fonamental als Mossos, com a cos policial armat als quals s’acusa de facilitar les votacions. Però, les declaracions del major Trapero i la cúpula dels Mossos deixà en evidència aquestes acusacions, ja que foren els Mossos els qui compliren més fidelment les instruccions de la Magistrada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que ordenà als cossos policials posar per davant la convivència ciutadana a l’eficàcia policial: «tengan paciencia, contención y garantizando en todo momento la paz social».

Res d’això no importarà al Tribunal Suprem. Ni l’absolució de l’expresident del Barça, Sandro Rossell, després de patir quasi dos anys de presó preventiva. Perquè el que vol l’Estat és venjança contra el catalanisme. La darrera prova és la decisió de la Junta Electoral Central d’impedir la presentació a les europees de Puigdemont, Comín i Ponsetí.

Ja no guarden ni les formes.