* L’hem traduït i el publicam amb permís de l’autor -article aparegut a www.pàgina12 el 29 d’octubre 2018
Simpatitzants de Bolsonaro van celebrar la victòria en l’avinguda Paulista de Sant Pau.
Per primera vegada va guanyar un president sense el vot dels més pobres ni dels indigents
Els electors, i sobretot les electores, que guanyen menys de dos salaris mínims no van votar per Bolsonaro malgrat la capbussada en les ombres del 55 per cent: la bancada de militars i policies supera a qualsevol altra.
S’inicia un nou cicle. El Brasil s’enfrontava al precipici de la barbàrie. Podria haver fet un salt per a reconstruir el seu futur democràtic. Però va decidir capbussar-se i afonar-se en les ombres. Entendre què ha passat requerirà molt temps. Qualsevol reflexió sobre el que vindrà haurà de sustentar-se al Brasil que queda. O en el que queda del Brasil
L’inventari de fanfarronades racistes, xenòfobes, masclistes, violentes i humiliants de Bolsonaro, ha sigut divulgat fins al cansament. Cap elector del nou president va votar per un candidat que desconeixia. La seva apologia de la tortura, de la dictadura i, particularment, el seu programa de govern explícitament antipopular, van semblar menys rellevants que el risc que guanyara el candidat del Partit dels Treballadors, Fernando Haddad.
Més del 55 per cent de la població va elegir el candidat de l’odi, el que representava una suposada renovació, les principals banderes de la qual signifiquen, dramàticament, el retorn al passat de sempre, al Brasil colonial i excloent, al Brasil de les oligarquies que multipliquen els seus privilegis a costa del sofriment i de la misèria del poble.
Els únics que semblen haver-ho percebut són els electors i, especialment, les electores més pobres del país, les que guanyen menys de dos salaris mínims; o siga, menys de 1.908 reals, 520 dòlars. És la primera vegada en la història que guanya un president que no compta amb el vot majoritari de la població en situació de pobresa o de pobresa extrema, el 50 per cent de la nació. En tots els altres sectors socials, en les castes en què s’organitza aquest gegant marcat per la desigualtat i la violència, va guanyar Bolsonaro.
En quasi tots els 26 estats que componen la unió, van triomfar la dreta o l’extrema dreta. En alguns d’ells, van arribar al govern regional militars: un fuseller naval, un comandant i un coronell. Quasi 1.000 candidats de les forces públiques de seguretat, actius o retirats, algunes d’elles dones, es van presentar a càrrecs electius. Almenys 72 han sigut elegits diputats. La bancada dels militars i policies supera a la de l’organització política amb major representació en el Congrés Nacional, el Partit dels Treballadors, amb 56 legisladors. El major Olimpio Gomes, un deslluït diputat provincial, va ser elegit senador nacional per l’estat de Sant Pau amb més de 9 milions de vots. Kátia Sastre, una desconeguda policia militar, que fa uns dies va matar de diversos tirs a un jove que robava un cel·lular enfront d’una escola, va arribar al Congrés Nacional amb el suport de 264.013 ciutadans. La policia, ara diputada, va usar en la seva campanya les imatges de les càmeres de seguretat on li disparava al lladre i el rematava en el pis. Va ser impedida per la justícia electoral de fer-ho. La prohibició li va rendir més vots.
Bolsonaro va sostenir que la matança de delinqüents (o dels quals semblen ser-ho) serà considerat una acció en legítima defensa. També va sostenir que els moviments socials seran considerats terroristes i els seus activistes criminalitzats com tals. El congrés brasiler està compost per 513 diputats i 81 senadors, distribuïts en 30 partits. L’elecció de 2018 va suposar la major renovació de representants en tres dècades de democràcia. No obstant això, el poder del parlament es distribueix no solament en funció dels partits, sinó dels interessos corporatius que defensen els diputats i senadors. Tres són les bancades interpartidàries majoritàries. Ho eren en el passat i el continuaran sent ara, amb un Congrés que va triar també el nombre més gran de legisladors d’extrema dreta de tota la seva història.
La bancada que defensa l’agronegoci, el Front Parlamentari Agropecuari, posseeix més de 260 representants. Donen suport a la desforestació de l’Amazones, l’ús d’agrotóxics, viuen i es beneficien del treball esclau i són, en molts casos, latitudinaris, al país amb major concentració de la propietat de la terra en el planeta.
La “Bancada de la Bala”, formada per militars, policies o defensors de la violència repressiva de l’Estat, lluita activament contra l’Estatut del Desarmament, aprovat durant el govern de Lula. Sostenen que la població civil ha de tenir dret a portar armes i a utilitzar-les en legítima defensa. Està constituïda per 250 diputats i senadors.
Els legisladors evangèlics, la “Bancada de la Bíblia”, seran més de 100. Lluiten contra l’avortament legal, la igualtat de gènere, la diversitat sexual, el casament entre persones del mateix sexe i exigeixen l’educació religiosa a les escoles públiques.
Les tres bancades tindran 610 representants, en un Congrés Nacional amb 594 membres. Naturalment, això s’explica perquè alguns diputats o senadors pertanyen, al mateix temps, a les bancades de l’agronegoci, són evangèlics i militars.
La sigla de Jair Messias Bolsonaro, el Partit Social Liberal, tenia fins a l’última elecció 8 diputats. A partir de l’any que ve serà la segona del Congrés, amb 52 legisladors. Tindrà, a més, 3 governadors. No en tenia cap.
Bolsonaro, en el seu discurs inaugural, no va dir res substantiu. Va resar i va sostenir que “la veritat alliberarà el país”. A més, va afirmar que només farà negocis bilaterals amb els països que beneficien els interessos econòmics del Brasil i li aporten tecnologia. Que acabarà amb la integració ideològica del passat.
Aquest és el Brasil que refunda una democràcia feble, tutelada pels dictadors i per les oligarquies de sempre. Això és, en definitiva, el que queda del Brasil.
