Assistim aquests dies al judici als nou presos polítics catalans: El vicepresident Oriol Junqueres, el Conseller de Relacions Institucionals Raül Romeva, el Conseller d’Interior Joaquim Forn, el Conseller de Presidència Jordi Turull, la Consellera de Treball Dolors Bassa, la Presidenta del Parlament Carme Forcadell, el President d’Òmnium Cultural Jordi Cuixart i de l’Assemblea Nacional de Catalunya Jordi Sánchez. Aquests dos darrers més de cinc-cents dies de presó preventiva, els altres, tres-cents vuitanta. Dones i homes en presó per defensar les seves idees, per dur endavant accions polítiques i cíviques. A més també es jutja a altres consellers Santiago Vila, Carles Mundó i Meritxell Borràs.
Hem escoltat les intervencions d’aquestes persones en directe, a través de TV3 o de Catalunya ràdio. Hem rebut lliçons de dignitat, de serenor, de convenciment en les idees de democràcia, de llibertat, de pacifisme com a mitjà per lluitar per aconseguir els drets civils i el dret d’autodeterminació d’un poble.
Tots ells, sigui n’Oriol Junqueras que inicià les declaracions, passant per en Raül Romeva, o na Dolors Bassa, en Jordi Turull, tots, mostren als magistrats del Tribunal Suprem que no té cap fonament les acusacions de sedició, de rebel·lió, de malbaratament de doblers públics. Amb raons, amb arguments conten que no es varen usar doblers públics per finançar el referèndum del primer d’octubre, entre altres coses perquè la hisenda de la Generalitat estava intervinguda pel govern del Sr. Rajoy, com hi estava també la hisenda del govern de les Illes Balears. No es pagaven despeses sense el vistiplau del Ministerio, i així ho declarà en seu del Congrés el Sr. Montoro.
Unes persones que reiteren, una vegada i una altra, allò que són els fonaments de la democràcia, l’exercici de les llibertats, l’acció de govern segons mandat parlamentari, la participació en associacions culturals, entitats independentistes, accions al carrer, legítimes en exercici del dret democràtic a la manifestació.
A l’altra banda, la Fiscalia insistint de manera reiterada en aspectes que poguessin dur a la violència, a la desobediència. La perseverança en les respostes, reiterant el lliure exercici dels drets democràtics, de manifestació, d’expressió, de votar, de manera pacífica. Una Fiscalia interrogant sobre reunions, trobades, legítimes en l’exercici de l’acció institucional del Parlament català, del Govern.
Una Fiscalia de l’Estat que sembla posa en qüestió la democràcia, simplement. Una actitud insòlita en qualsevol país europeu, ja que és la veu de l’Estat.
No hi va haver declaració de l’estat de siti, o d’excepció, no hi va haver suspensió dels drets democràtics en aquells dies. Recorden que el Secretari d’Estat de Seguretat, quaranta-vuit hores abans del referèndum declarà que estava ben segur que seria una jornada pacífica i festiva. L’única violència fou l’exercida pels cossos de seguretat de l’Estat.
És curiós que als mitjans de comunicació estatals no hi hagi un seguiment semblant als de Catalunya. Dic curiós perquè el procés de Catalunya ha tingut gran interès en els mitjans, en els debats, en temps passat. També allò que passa a Catalunya, o ha passat, ha estat motiu de debats electorals, per exemple a Andalusia, a la campanya del desembre de l’any passat.
El silenci és escandalós en molts mitjans de comunicació estatals, perquè en aquells que són públics esperàvem interès en el seguiment, en aclarir a la població què va passar realment. Mitjans públics ja no dirigits per persones nomenades pel Partit Popular.
No ho és si ens situem en la mentalitat d’aquells que creuen en la sagrada unitat d’Espanya, sagrada, beneïda, com un valor intocable, inalterable, passi el que passi en la realitat. Perquè aquest judici té aquesta finalitat, tal com denuncien els acusats: defensar la unidad, combatre les idees d’aquells que la qüestionen.
Un judici a la democràcia com l’entenem moltes persones demòcrates que hem lluitat per aconseguir-la en temps de dictadura. Un judici a persones demòcrates que de manera escandalosa hi assisteixen des de les presons, des de fa més d’un any.
Un judici a la democràcia entesa com a l’únic sistema polític basat en l’exercici dels drets cívics, humans, polítics, per expressar les idees legítimes de la ciutadania, de les persones que volen actuar en la societat on viuen, sigui des d’un partit polític, sigui des d’una associació cultural, esportiva, de veïnats, sindical, empresarial, de tota classe. Participació democràtica que considerem un valor a preservar.
Un judici a persones demòcrates que han volgut intervenir en la societat, han volgut contribuir a canviar la realitat i dur a terme les idees polítiques, idees d’independència o de sobirania, per aconseguir expressar amb el seu vot aquestes aspiracions.
Un judici a la democràcia que no només ha d’interessar a les persones dels territoris de la perifèria de l’Estat. Un judici que mostra les contradiccions de tantes persones demòcrates i d’esquerres que callen, que no diuen res perquè per damunt de les idees de democràcia s’aferren a la idea d’una España monàrquica, inalterable.
Un judici que hauria de ser material didàctic a les Facultats de Dret de tot l’Estat, per analitzar el paper de la Fiscalia i de l’Advocacia de l’Estat pressionant als acusats i acusades, recordem-ho, diputats i diputades, una Presidenta del Parlament, uns dirigents de moviments culturals i socials, persones que exercien els drets fonamentals com a demòcrates. Pressions insistents per poder fonamentar les acusacions penals, per actes pacífics i legítims.
Un judici a la democràcia d’aquest Estat que manté un cap d’Estat que es permet fer comentaris polítics sobre el seu concepte de democràcia, oblidant el patiment de les persones empresonades per ser demòcrates, que oblida el dolor de les famílies, dels seus amics, dels seus companys i companyes.
Un judici que no només jutja aquestes dotze persones, recordem que nou estan en presó preventiva, sinó que també qüestiona l’exercici lliure i pacífic de la democràcia.
