2.3 De l’estat de dret a l’estat de pànic

Els amos de l’Ibex35 han fet feina de valent durant aquestes festes. Han volgut deixar clar que la unitat de la pàtria i el (seu) creixement econòmic van de la mà, i que un imminent govern progressista pot fer trontollar les dues coses. Ho han fet saber per activa i per passiva: la patronal CEOE, que les mesures anunciades com la pujada del salari mínim «freguen el populisme» i seran «molt negatives» després de «40 anys de progrés econòmic sense precedents» (aquí estaria bé intercalar una gràfica amb l’evolució entre les rendes del treball i les rendes del capital en aquests 40 anys, o una homologable sobre l’increment de les desigualtats i la concentració de poder en cada vegada menys individus).

Els 29 mil-milionaris espanyols (gent que té més de mil milions de dòlars, segons el darrer informe d’UBS i PwC) no estan gens contents ni amb les mesures socials anunciades per Sánchez i Iglesias aquesta setmana, ni amb mesures fiscals com gravar els patrimonis milionaris o el control de les SICAVs, incloses al preacord de govern. Les immobiliàries, i especialment els fons-voltor que controlen milers de pisos, també a Balears, com Blackstone, ja han dit que això de regular els preus del lloguer és també dolent, dolentíssim, i que s’ha de mantenir la lògica de l’especulació i més construcció, que aquesta és la bona. Les elèctriques tampoc no volen que la política energètica la decideixi el govern, perquè això és intervencionisme: s’havien avesat a què la gent votàs, però no els tocassin el negoci.

Els «grans» mitjans (grans en capital, que no en rigor periodístic) també fan la seva feina. El Mundo ha arribat a titular en la seva portada que el president en funcions subhasta l’Estat per aconseguir la investidura, mentre ofereix la seva tribuna a proclames colpistes com la del general de VOX Fulgencio Coll, que la setmana passada plantejava el canvi de govern com una qüestió de «seguretat nacional» que hauria de posar en alerta els guardians de l’ordre, segons la seva concepció d’ordre, és clar. Els de VOX, tan políticament incorrectes ells, ja han llançat un «a por ellos» en tota regla, amb la promesa inclosa de «perseguir a este Gobierno traidor hasta vencerlo», que tant recorda a la conspiració judo-maçònica-comunista-internacional-separatista que obsessionava Franco, i que sí, també servia per mantenir l’ordre, Sr. Fulgencio: l’Estat de dret de la dictadura. Coses que no incomoden gens ni mica ni a l’Ibex35 ni a la Fiscalia, tan suspicaç en la preservació de l’honor i les creences de tants ofendiditos en els darrers temps.

Parlant d’ofenses, els bisbes, molt actius en la precampanya contra la possibilitat d’un pacte progressista, també temen que es posin en perill els privilegis fiscals i educatius de l’església catòlica, a més d’altres qüestions recollides al text, com la regulació de l’eutanàsia, i es debaten entre les declaracions oficials de la Conferència Episcopal afirmant que «dormen tranquils», i els exabruptes del cardenal Cañizares que diu que l’acord el condueix el «feminisme radical».

Dins conspiranoia de les dretes, el toc internacional ha vengut de la mà del Tribunal de Justícia de la UE, una nova desautorització exterior a la justícia espanyola difícil de pair, atès que aquesta, a més, retorna els drets polítics usurpats als electors catalans i amb ells, la llibertat d’Oriol Junqueras i la immunitat d’altres afectats com Puigdemont. Marchena i tota la claca mediàtica-política madrilenya s’esforcen per endarrerir-ne les conseqüències, però no podran limitar fins i tot la previsible nul·litat de la sentència del 14 d’octubre, tal com sostén el jurista Javier Pérez Royo.

Els barons del PSOE, alineats amb el PP, especialment García-Page i Lambán, tampoc no ho volen posar fàcil, i ja han avisat que allò que s’ha de defensar per damunt de tot és una unitat d’Espanya que tampoc no és que hagi aportat massa benestar a Castella-La Manxa i Aragó, buidades per un centralisme madrileny que fins i tot els lleonesos han començat a qüestionar.

                                                                                          Imatge: alasbarricadas.org

Tot i l’anunci d’abstenció d’EH-Bildu, els altres que tampoc no volen pacte són els exconvergents, que aprofiten per envestir ERC i acusar-la d’alta traïció, enterrant la tradició pactista del catalanisme conservador, més antiga que un Jordi Pujol que no va tenir miraments en arribar a acords de legislatura amb Aznar. Unes posicions tant contradictòries com insostenibles, que només cauran el dia en què el dret a decidir permeti convocar també eleccions a Catalunya i clarificar les coses.

Allò que està clar és cal una nova etapa política, fonamentada en el diàleg i el respecte entre els territoris que conformen l’Estat espanyol i que s’atengui tant l’agenda social com la dels pobles. Una mica de sentit comú i comunitari no ens aniria gens malament, en general. I si el 2020 s’hi presta, tot això que guanyam.