En qüestió de dies o setmanes, les esquerres s’han posat d’acord aquest estiu per governar en l’àmbit local i autonòmic, llevat d’alguna excepció o retard com en el cas de La Rioja. No és així quant a l’Estat, on l’espectacle d’una «negociació» dura ja cinc mesos, amb errors dels dos grans actors PSOE i Podem, però sobretot amb una forta resistència dels de Pedro Sánchez a incloure els de Pablo Iglesias a un govern de coalició que només s’explica per la voluntat clara de no incomodar les oligarquies.
Però què passa amb les dretes? Tot i la divisió de l’esquerra, la fragmentació del vot de les dretes és nova si més no des dels inicis de la democràcia. Ciudadanos és l’únic dels tres partits de dretes que s’ha mogut del seu fil històric: tot i comptar amb uns orígens lligats a gent que havia passat pel PSOE i fins i tot algun fitxatge en precampanya relacionat amb els socialistes, com l’exbatle de l’Hospitalet del PSC. Si algú tenia cap dubte que Ciudadanos no és «centre», basta que miri no sols qui va fer possible el darrer govern de Rajoy, si no quin ha estat el menú de pactes a les comunitats i ajuntaments on la dreta ha començat a governar en coalició.
Això no obstant, els problemes interns del partit taronja tenen més a veure amb la contradicció regeneració-corrupció que amb l’eix esquerra-dreta, ja que en els pocs anys de presència del partit més enllà de Catalunya han tengut ja diversos casos de corrupció, o han servit de suport imprescindible per a un partit corrupte com el PP. Una corrupció que s’ha estès en l’àmbit intern, amb forts episodis de divisió també aquí a les Illes Balears, que han limitat les possibilitats de creixement dels de Rivera, amb la defenestració d’alguns dels fundadors locals com Xavier Pericay, o el recent episodi de primàries a Palma, que deixen entreveure una forta divisió entre els militants del partit que pivota sobretot entorn de les ambicions personals. No sembla que fitxatges «estrella» com el de Joan Mesquida, hagin ajudat massa a enfortir el partit a l’àmbit regional.
Pel que fa a VOX, l’extrema dreta potser ha entrat amb menys força de l’esperada a les institucions mallorquines i balears, però ha esdevengut de cop tercera força política a Palma, i això és símptoma de l’ascens de què Boaventura de Sousa anomena «feixisme social». Palma és una ciutat amb tremendes desigualtats socials i el malestar ha estat en part capitalitzat per un partit que amb un general de l’exèrcit al capdavant com és Fulgencio Coll no ha pogut impedir la renovació del pacte d’esquerres. No obstant això, el risc més gran de l’entrada de VOX a les institucions és la normalització dels discursos d’odi contra les dones i les feministes, les persones migrades, la llengua catalana i un llarg etcètera. Ara gaudeixen d’uns altaveus que no havien tengut fins ara, i el seu terreny de joc és el de la confrontació i la fragmentació de la societat, com tot projecte de connotacions feixistes.
I la que havia estat la força hegemònica de la dreta a la nostra terra, el PP, està pitjor que mai. El seu declivi va començar després del govern d’un Bauzá que ara fa d’eurodiputat i de reservista de l’exèrcit a comptes de Ciudadanos, i presumeix d’haver fet a Balears allò que ara proposen les tres dretes. El PP que havia governat tota la vida (amb connexions personals i orgàniques des del franquisme), mai no havia estat tan desplaçat dels centres de poder i decisió institucional i per tant de temps, i encara ho estaria més si no comptàs amb el suport d’El Pi a alguns municipis mallorquins. Els seus suports pel que fa als poders fàctics ara es reparteixen entre les tres dretes, com es va evidenciar amb la presència al míting central de VOX a l’Auditòrium d’oligarques de la família March, dels hotelers i altres importants empresaris. El lideratge de Biel Company és en qüestió, però la manca de relleus sòlids i la divisió interna han impedit que la seva marxa sigui un fet.
Els de Jaume Font, per la seva banda, han perdut l’oportunitat que esperaven de poder moderar el pacte d’esquerres, sobretot al Consell de Mallorca, i l’escora a la dreta del PP tampoc no l’ha afavorit a altres nivells, perquè l’espai més centrista, també en bona part a costa de MÉS, se l’ha menjat el PSIB. Està per veure si el Pi pot millorar resultats sense poder exercitar de frontissa i accedir al poder.
Tot i les aparents dificultats a una illa «on ens coneixem tots», i malgrat els grans fitxatges creuats, les ferides de guerra i altres interessos, no hem de tenir cap dubte que les tres dretes es posaran d’acord per governar si tenen la més mínima possibilitat. Ho han fet a Andalusia, a Madrid i allà on faci falta. Fins i tot han fet coalicions prèvies, com a Navarra, i poden comparar experiments.
PP i C’s han contribuït a normalitzar l’entrada de VOX a les institucions, i el que és pitjor: la legitimació i normalització del seu discurs, que inclou des del desmantellament (i canvi de nom) de les polítiques d’igualtat i de lluita contra la violència de gènere, la criminalització de la diversitat, la persecució de la ideologia progressista i la negació del canvi climàtic i els problemes ambientals. Ara tenen tota una legislatura per endavant per aprofitar el desgast de les esquerres davant una imminent recessió econòmica, i per establir els ponts necessaris per accedir al poder. Per responsabilitat, no els ho hem de posar fàcil.
