En demanar-nos aquest article se’ns demanava que expliquéssim de manera breu els reptes d’aquesta fase política i més específicament els reptes de la legislatura que acaba de començar en la Comunitat Autònoma del País Basc. Per a nosaltres la clau és que aquest és temps d’accions, temps d’emprendre, temps de deixar la paràlisi a un costat i començar a moure’s. Descartar la improvisació i començar a pensar en clau de país. Hi ha molt en joc i per desgràcia, sembla que en els pròxims mesos hi haurà encara més.
És moment de mirar a la situació des d’una doble perspectiva: hem de respondre a les qüestions que necessiten solucions immediates, la crisi, sanitària, econòmica i psicosocial que patim però també necessitem respondre als reptes que com a poble enfrontarem en els pròxims anys, transformar la nostra economia i model productiu, recuperar la nostra sobirania, buscar solucions de solidaritat intergeneracional, fer front al masclisme-patriarcal i en definitiva fer d’Euskal Herria un lloc perquè totes les persones puguem viure dignament.
Ens adonem que si bé la perspectiva és doble, totes dues qüestions estan interrelacionades, la resposta a aquesta crisi marcarà una senda per al futur i per això volem presentar una reflexió sobre els efectes de la pandèmia:
Considerem que aquesta situació no ha fet més que treure a relluir les mancances de l’actual model institucional i de governança i per això mateix ens mostren alguns dels majors reptes de futur.
La crisi reforça la nostra aposta per uns serveis públics integrals i ben finançats i és que la sanitat, les cures o l’educació són massa importants per a deixar-los en mans privades i mantenir-les en la precarietat permanent, sempre al límit de la seva capacitat.
La crisi ens mostra a més que la majoria de les tasques que s’han considerat essencials són exercides en la seva majoria per dones en condicions precàries. Sigui en sanitat, en educació o en l’àmbit de les cures a persones de la tercera edat.
La crisi ha demostrat la importància del treball en comú, de la cooperació, el treball comunitari i la sobirania local, com hem constatat en alguns dels ajuntaments governats per EH Bildu, on un altre model de Governança i gestió de la crisi han demostrat les seves virtuts.
Aquests són en la nostra opinió els eixos dels pròxims anys. Què fer i com fer-ho, ja que ambdues van juntes. Per a fer front a aquesta situació i sortir reforçats i amb una visió de futur Euskal Herria Bildu estableix com a gran repte promoure una transició, feminista, ecologista, avançada en el social, basada en un sistema públic reforçat. Una transició en la qual posem les vides de les persones en el centre, les cures en el centre. Per a conformar una comunitat (humana, no autonòmica) que cuidi a totes les persones que la integren. Una transició que permeti a la joventut del nostre desenvolupar projectes de vida dignes.
Tot això és impossible des de l’actual model de subordinació amb l’Estat, necessitem disposar de totes les eines per a poder assegurar el futur del nostre país. I últimament sentim molt que aquest no és el moment per a debatre sobre sobirania, sobre el projecte nacional, sobre el projecte polític que cadascuna de nosaltres tenim per a aquest país. Però és ara precisament quan aquest debat és més important que mai.
Les decisions que es prenen a Madrid tenen un cost important per a nosaltres, el cost de la dependència política i el seguidisme d’alguns partits ens condemnen a estar encadenats a un model econòmic i social que no es correspon amb la realitat del nostre teixit econòmic i amb la vida dels nostres pobles i barris.
Si volem fer front a la pandèmia i caminar cap a una societat més justa i igualitària necessitem comptar amb serveis públics sòlids, ben equipats, que treballin cada dia en favor de la ciutadania, que innovin…i que siguin un dels senyals d’identitat d’aquest poble. Amb treballadores i treballadors que se sentin orgullosos del servei públic en el qual treballen. Per posar un exemple el percentatge de la despesa sanitària pública és del 5.3% i no sols està per sota de la mitjana europea, sinó que ha retrocedit des del màxim del 6,3 que vam tenir en el 2009. I això és fruit de les prioritats que han establert els últims governs d’aquí i això té un cost: sofreix la salut de la gent.
Però sostenir aquests serveis públics requerirà un important esforç financer, haurem d’assegurar suficient finançament, per al que necessitarem al seu torn una economia sana. És urgent prendre mesures per a respondre al col·lapse econòmic actual, però necessitem començar a establir els fonaments d’una economia més verda, més sostenible…
Ens enfrontarem amb grans reptes, i les respostes han de ser proporcionals. Però no ens enganyem, totes sabem que les respostes estaran coixes si la nostra capacitat d’acció ens ve limitada.
I aquesta qüestió també ha d’estar en el centre del debat polític, perquè és fals que hi hagi un debat social i un altre nacional. El debat és únic: parlem de drets. De drets de la ciutadania. No es pot abordar el debat nacional sense plantejar com volem construir aquest país; però tampoc es pot parlar de drets socials obviant que no tenim capacitat de decidir, que sempre hem de caminar demanant permís.
I al cap i a la fi com va dir Maddalen Iriarte en el seu discurs com a candidata, els homes i dones d’EH Bildu volem una societat que aspiri a la felicitat, amb llibertat.
