En els darrers anys, noves forces erosionadores endògenes i exògenes –com el Brexit o la crisi de l’aliança transatlàntica– amenacen la resiliència del projecte europeu i la seva capacitat de lideratge, situació agreujada per la crisi de la covid19. Alguns, però, encaren el 2021 com l’any en què Europa podria convertir-se en “un ésser adult”. La pregunta del milió: la nova crisi, pot ser una oportunitat de progrés per a la Unió Europea?
Dos moviments claus en la gestió d’aquesta crisi posen a priori de manifest l’evolució de la Unió cap a una fase de maduració. En primer lloc, i sempre en comparació amb la precedent crisi de l’euro, la Unió Europea ha optat per una “tesi de gran inversió”. La resposta europea –cal dir, liderada per França, Itàlia i Espanya– no respon a l’anterior “tesi de mínims” centrada en un rescat de la macroeconomia, sinó que inclou també ajudes per minimitzar l’impacte de la crisi social i les conseqüències negatives sobre l’economia real. Encara que el nou pla de rescat pugui tenir deficiències i quedi per veure com evoluciona, és un pas històric de difícil retrocés.
Per altra banda, el segon moviment clau té a veure amb el factor temps. Tot i que la primera reacció europea a aquesta crisi va ser massa lenta, cal recordar que la resposta a la crisi anterior no es va fer realitat fins al 2012, 4 anys després del seu inici. La resposta més ràpida a l’actual crisi podria estar relacionada amb la sortida del Regne Unit, que difícilment hauria acceptat una resposta en aquests termes.
L’actual crisi provocarà una forta pressió sobre el nou marc financer de la Unió i obligarà, certament, a modificar l’agenda i les prioritats de la Comissió. Ara bé, aquest nou context no farà minvar la importància de dos reptes globals: l’ecològic i el digital. A conseqüència del covid-19, la necessitat d’iniciar aquestes dues transicions a Europa no només no desapareix, sinó que s’accelera, amb la mala notícia d’estar condemnades a transcórrer en el marc d’una nova crisi del multilateralisme.
- Les bases de la Unió Europea postcovid
Crisi del multi-lateralisme
En els darrers anys s’ha apreciat un deteriorament de les relacions internacionals per la creixent rivalitat estratègica entre els EUA i la Xina. S’observa, paral·lelament, la dificultat d’algunes organitzacions multilaterals per fer front als reptes de la globalització.
El nou context global de la pandèmia no sembla propiciar cap canvi de paradigma. Les grans potencies estratègicament autònomes –EUA, la Xina o Rússia– han instrumentalitzat la crisi del covid-19 per alimentar i justificar la seva rivalitat. L’aïllament de Trump amb la sortida de l’OMS, el qüestionament de les regles del joc internacional, les campanyes de desinformació i propaganda i la carrera per monopolitzar la investigació al marge de les organitzacions internacionals en són bons exemples.
Per a la Unió Europea, tot això implica limitacions en la seva capacitat de lideratge transformador a escala global i entrebancs en la materialització del nou relat estratègic de la Comissió Von der Leyen centrat en l’agenda verda i digital.
Transició ecològica
La priorització de l’agenda verda ja era una realitat abans de la covid-19. La nova Comissió ha plantejat una transició ecològica que pot canviar les bases de l’economia però el nou context de crisi dificulta les ambicions climàtiques plantejades inicialment: assolir la neutralitat climàtica el 2050. L’actual risc és que la crisi margini l’agenda verda i, tot i que la Comissió aposta de moment per integrar-la en la resposta a la covid-19, la realitat és que el pla de rescat aprovat ha fet minvar la quantitat d’instruments europeus dedicats a finançar aquesta transició.
La transició ecològica implica mesures amb cicles d’inversió molt llargs: canvis estructurals d’avui que repercutiran d’aquí a trenta o quaranta anys. Sembla que la Unió té encara impuls i ambició en l’agenda verda però, durant els pròxims mesos, caldrà estar atents als sectors més reticents a aquest pla i que demanaran alentir-lo així com a la capacitat de les institucions per recuperar el finançament necessari.
Digitalització
La pandèmia ha estat un accelerador de tendències globals en molts sentits i segurament el més evident és en l’àmbit de la digitalització. Les mesures de confinament han obligat a reorganitzar la nostra vida laboral, educativa, el nostre oci i, fins i tot, la nostra manera de fer la compra. La nova situació ha posat de manifest importants asimetries en la connectivitat, cosa que ara, més que mai, significa asimetria en les oportunitats. En aquest sentit formació digital i infraestructures seran dos elements clau, sense oblidar la necessitat de mesures que ajudin a combatre la bretxa digital.
A escala global, la revolució tecnològica està creant noves fronteres de poder i la Unió Europea, fins ara, ha quedat enrere i corre el risc de perdre el tren de la “sobirania digital”. La dependència digital, la tecnologia 5G, el negoci de les dades, la intel·ligència artificial, la bipolaritat digital de la Xina i els EUA… són veritables reptes per a una Unió Europea que, fins ara, s’ha demostrat molt més eficaç “regulant” que desenvolupant el seu propi imperi tecnològic.
En definitiva, la Unió Europea com a projecte polític està sotmesa a noves lògiques que la impulsen a redefinir-se. No hi ha hagut, des de l’intent fracassat de la Constitució Europea l’any 2005, cap altra reflexió sobre el futur d’aquest projecte. El moment ha arribat ara, coincidint amb una època de fatiga democràtica i reforçament dels impulsos populistes i il·liberals. La Unió Europea podria revalidar-se no només amb governança, sinó rellançant la seva economia tot introduint estàndards de sostenibilitat i de renovació digital: Europa pot fer-se adulta reaccionant millor a aquesta crisi.
