2.2 Per què el PP ha tornat a guanyar el Consell d’Eivissa?

Sovint repetim com un mantra que les eleccions no es guanyen sinó que les perd qui governa. En general és així, tot i que també és cert que les onades de canvi són cícliques i el mapa polític pot mudar de color a pesar d’una legislatura estable i productiva. També és cert que després d’uns mals resultats electorals no solem practicar gaire l’autocrítica i sortim del pas posant el focus ben enfora.

Resumir l’anàlisi dels resultats electorals del passat mes de maig a Eivissa limitant-nos a afirmar que a escala insular ha tornat a guanyar el PP perquè la societat eivissenca és conservadora és més aviat una justificació per espolsar-nos de sobre qualsevol responsabilitat i no passar el sedàs sobre la gestió pública que han realitzat Govern i Consell – en aquest cas amb una maquinària que cal revisar de dalt a baix- amb les diferents competències que cada institució gestiona.

Els ciutadans ens hem de sentir representats per les institucions i per qui ens governa tant si vivim a la capital com a la perifèria. I els balears, tots, de consciència de perifèria en sabem un tros llarg. La nostra realitat insular ha dificultat que arreli un sentiment de comunitat o de país més enllà dels límits de la nostra pròpia Roqueta. Tampoc és que històricament s’hagi treballat gaire. Continuam essent Gimnèsies i Pitiüses. Imprescindible per fomentar una identificació amb el concepte d’Illes Balears és que més enllà de falsos victimismes ens puguem sentir tractats de la mateixa manera que els nostres vesins sense necessitat de mirar-nos de reüll. I això no sempre ha passat. No són sempre criteris d’equilibri territorial els que condicionen partides, projectes i inversions a l’hora de dissenyar i aprovar pressuposts i polítiques. I ho sabem. De la mateixa manera que no és just que des de les illes menors culpem de tot a Mallorca com si fóssim menors d’edat i sense assumir la nostra responsabilitat sobre la base de les competències que gestionam, tampoc ho és que entre illes tinguem el mal costum de definir-nos entre naltros amb tòpics i recels per justificar determinades inèrcies consolidades.

Les inversions no sempre es fan a partir d’un criteri d’equilibri territorial sinó com a part d’un joc d’escacs o sobre la base de la correlació de forces polítiques de cada illa. Dit d’una altra manera: ens omplim la boca parlant de fer país, però sense ser del tot conscients que la millor manera de construir-lo és fer que tots els ciutadans rebin les mateixes inversions, independentment del lloc on visquin, ja sigui a la part forana de Mallorca, la perifèria de Ciutat o a Eivissa, Formentera o Menorca. Invertir el mateix en el benestar i els drets de cada ciutadà és la millor manera de consolidar complicitats entre illes i entre illencs.

I ja que estam revisant conceptes, una afirmació sense complexos de perifèria: el vot d’un ciutadà mallorquí val la meitat que el d’un eivissenc, la tercera part que el d’un menorquí o la cinquena part que el d’un formenterer. L’Estatut d’Autonomia va preveure una discriminació positiva quant a representativitat parlamentària amb relació a la població per tal que les illes menors tinguessin un mínim de diputats que garantissin la defensa dels interessos de menorquins, eivissencs i formenterers. És un plantejament de partida molt lloable perquè cerca l’equilibri del qual parlam més amunt i la no discriminació entre territoris. És evident que aquesta discriminació positiva es feia especialment necessària en el cas de Formentera però, ha servit realment per a assegurar la igualtat de tots els ciutadans de les Illes independentment del seu lloc de residència? No. Per què? Una de les raons seria que els grups parlamentaris de partits amb implantació a totes les illes funcionen com un bloc piramidal, independentment de l’illa d’origen dels seus integrants, i així, davant de possibles desequilibris, silenci i disciplina de partit. En altres ocasions i en altres partits el criteri a l’hora d’establir prioritats ha estat el pes polític de determinats vots que han fet inclinar la balança a favor de les reivindicacions d’un territori en perjudici de la resta. Tot això mentre parlam de país, això sí. En aquest context, com és que no ha arrelat a Eivissa una formació de caràcter insular i/o sobiranista amb uns lligams estables amb sigles germanes de les altres illes? En primer lloc, responsabilitat eivissenca per no treballar-ho de manera seriosa i a mitjà i llarg termini. En segon lloc, el germà gran no pot pretendre rebre primer la confiança dels ciutadans/germans petits i després repartir millor. És a l’inrevés.

Per acabar, dos exemples de com Eivissa es desdibuixa. Primer: Menorca, amb prop de 95.000 habitants, compta al Parlament Balear amb un diputat més que Eivissa -155.000 habitants-. Però si aplicam una proporcionalitat estricta, què passa amb Mallorca tenint en compte el que explicàvem més amunt? En qualsevol cas, cal una redistribució d’escons més justa.

Segon: la protecció del territori és un dels nostres actius més importants. Eivissa té més de 100.000 places turístiques -legals-. Menorca, al voltant de 75.000. Qui rep més sous de l’impost turístic? No s’hauria de compensar la sobreexplotació del territori i l’esgotament dels recursos naturals, culturals i lingüístics que pateix Eivissa? Per què al llarg de les darreres dècades, sempre que des del Govern Balear s’ha impulsat una llei proteccionista -Llei d’Espais Naturals, Llei de Camins Públics, etc- els pròcers locals han protestat reclamant l’excepció per a Eivissa? Tot i el drama que suposa tenir representants insulars que no volen protecció, al Govern de totes les Illes Balears ja li va bé escoltar, en aquest cas, les veus locals? Cal donar menjar a la bèstia, i millor que el botí sigui Eivissa? És aquesta la millor manera de construir un país vertebrat al voltant d’uns principis generals?

Un apunt per acabar: a l’hora de calcular i “vendre” quina quantitat s’inverteix per territoris en cada ciutadà, comptar com a inversió per a totes les Illes equipaments que, tot i ser de titularitat del Govern de les Illes Balears, es troben a Palma, és fer trampa. És com quan Madrid comptabilitza, posem per cas, el Museo del Prado com una inversió cultural per a tots els ciutadans de l’Estat. Per poder visitar-lo, jo he d’agafar un avió per anar i un per tornar. I valtros?

PD:

Potser direu que no he desenvolupat el títol d’aquest article, que anava de per què el PP ha guanyat les eleccions a Eivissa. Modestament crec que sí.