El document «Pensar per avançar», redactat pel Col·lectiu Alternatives i presentat fa poques setmanes, reprèn algunes de les qüestions ja apuntades en el «Manifest» fundacional del mateix Col·lectiu, en el qual s’advoca per un model social més just i més respectuós amb el medi ambient. S’inscriu, per tant, en el debat —de llarga tradició socialista, per altra part—sobre com passar de la teoria a la pràctica o, per ser més precisos, sobre com fer factibles aquelles alternatives que es consideren políticament viables.
En el context del laissez-faire, que l’economia neoliberal comparteix amb els postulats del liberalisme clàssic, l’opció que defensen moltes empreses i governs regionals i nacionals és la de fer-se competitius. La competitivitat, així entesa, és una mena d’atribut màgic que garanteix l’excel·lència econòmica. El més competitiu és el més apte i, consegüentment, mereix romandre en el mercat, sortir-ne victoriós. En la lògica del discurs competitiu, el mecanisme de selecció natural que opera a través de les forces del mercat garanteix la supervivència i l’èxit econòmic. Tanmateix, la realitat impugna diàriament aquests supòsits i desemmascara les seves fal·làcies. La principal, encara que no l’única, és que un model basat en la competitivitat genera desenvolupament, progrés i equitat. És més aviat al contrari. De fet, un dels trets característics del panorama socioeconòmic de les Illes Balears compartit amb altres societats del nostre entorn és precisament la simultaneïtat de dos fenòmens: d’una banda, el creixement econòmic; de l’altra, una situació d’elevada desigualtat, com ha posat en relleu la darrera Enquesta de condicions de vida mostrant un augment molt important de les taxes de risc de pobresa i d’exclusió social dels ciutadans de les Illes.
Davant la incapacitat del mercat per resoldre per si mateix els desequilibris socials, sembla oportú interrogar-se sobre les capacitats del sector públic per intervenir, modificar o corregir aquests desequilibris i sobre quins són els instruments i els dissenys institucionals que han de facilitar el desplegament de les alternatives viables a què hem fet al·lusió al començament. En el fons, es tracta d’esbrinar —tenint en compte els límits que imposa l’estructura competencial de l’Estat— en què consisteix el paper de «líder» que atorgam al sector públic en el procés de transformació i de canvi de model econòmic. En aquest sentit, el document que comentam, proposa «pensar» en dues mancances estructurals que afecten l’essència i a la naturalesa mateixa del sector públic, a les possibilitats reals de dur a terme les funcions que li són pròpies.
La primera mancança fa referència al dèficit d’informació que es dóna en àrees sensibles que tenen a veure amb els nous fenòmens socials i amb els nous reptes que hauran d’afrontar a curt i mitjà termini les polítiques públiques en àmbits com el de la mobilitat, la qualitat de l’ocupació, les polítiques de gènere, la gestió del territori i de les zones costaneres, la gestió dels recursos naturals, dels residus, etc. El panorama és una mica paradoxal atès que de vegades es formulen els plans i les polítiques gairebé a cegues, sense dades, sense el mínim coneixement de la realitat sobre la qual es vol intervenir i sense que els ciutadans puguin valorar la situació de partida i els resultats finals de les polítiques que s’emprenen.
La segona mancança estructural del sector públic fa al·lusió a l’absència d’una cultura corporativa de planificació, orientada als resultats. Aquesta deficiència no afecta tant a la concepció i redacció d’un determinat instrument de planificació, com en la implementació efectiva del contingut d’aquell instrument —començant pels dissenys institucionals que l’haurien d’afavorir—, l’establiment de sistemes d’indicadors de seguiment i resultats i, finalment, l’adopció de mecanismes de transparència i participació que evitin les desviacions no desitjades. Aquests aspectes, d’acord amb el document que ressenyam, són els que determinen la qualitat de les polítiques públiques i, en darrer terme, l’efectivitat dels programes polítics.
Les conclusions i les propostes d’actuació per a l’esquerra que es deriven del document «Pensar per avançar» són molt concretes, viables i factibles, la qual cosa no significa que siguin d’aplicació senzilla. Una primera idea planteja la necessitat de «pensar el sector públic» des de l’esquerra, incorporar-lo a l’agenda política i considerar-lo, en sentit ampli, com a objecte d’estudi complex en el mateix sentit que ho són altres fenòmens o institucions de l’economia, de la societat o de la política. Una segona línia d’acció que planteja el document és la millora i l’ampliació dels sistemes d’informació, en concret els de caràcter estadístic —amb vista a dissenyar i desenvolupar un model d’«intel·ligència institucional» que racionalitzi i aprofiti l’ingent volum d’informació de què disposa— que garanteixin una correcta fonamentació de les polítiques públiques així com la «visibilització» de determinats problemes socials. Finalment, l’eficàcia de les intervencions públiques dependrà de la capacitat d’impulsar estratègies de modernització del sector en àmbits com la informació, la innovació i el desenvolupament tecnològic. En qualsevol cas, el «lideratge» del sector públic, si vol superar el nivell discursiu, no pot ser una facultat imposada des de l’exterior o només des de la política, requereix en certa manera voluntat de liderar i assumir la necessitat de transformacions àmplies que afecten la cultura organitzativa i el model de gestió.
En la mateixa línia de treball del document que hem comentat, el Col·lectiu Alternatives està elaborant una aportació al debat sobre els límits i el canvi de model econòmic i social, mitjançant la proposta d’un Sistema d’indicadors clau de sostenibilitat, l’objecte del qual és mesurar i valorar els avanços de les polítiques de sostenibilitat del Govern que s’expressen en els «Acords pel canvi».
