2.2 «Pactologia Estatal» i tornada a la casella zero

Després d’una moció de censura facilitada per l’esquerra de Podem i els sobiranismes, tant de dretes com d’esquerres, i un any de govern del PSOE que només ha destacat per les polítiques progressistes impulsades pels socis i l’immobilisme davant la qüestió catalana, els resultats del 26M sembla que no faran decantar Sánchez per una alternativa progressista. Almenys en termes generals. Tot apunta al fet que la fotografia del pacte amb Ciudadanos a l’inici de la passada legislatura, que tanmateix va dur Rajoy a la Moncloa, vol tornar a colar-se en les negociacions postelectorals.

Unes negociacions on no sols es negocia el govern d’Espanya, sinó el repartiment del poder en el conjunt de l’Estat, fins i tot en l’àmbit municipal, tot ignorant que als territoris històrics hi ha altres actors decisius, i sovint majoritaris, com és el cas d’ERC a Catalunya, o el PNB i BILDU a Euskadi. Tot ignorant que el ressorgiment de Pedro Sánchez ha estat a remolc d’un missatge polític que assumia que «l’esquerra del futur» havia de ser d’esquerres. No importa que C’s siguin amics del (neo) liberalisme econòmic, negadors de qualsevol opció de reforma laboral que no sigui pitjor per als treballadors i treballadores, i perseguidors de la pluralitat cultural i lingüística de l’Estat.

No importa que el CIS de Betanzos hagi dit que la majoria d’electors preferirien un pacte d’esquerres, amb PSOE i Podem i potser altres aliances difícils a l’esquerra, però possibles… Perquè no reconèixer sense dramatismes que l’interlocutor a Catalunya és ERC, el partit majoritari tant el 28A com el 26M?

Es tracta de mantenir la incògnita fins al darrer moment, mentre el PSOE es reconcilia amb els poders fàctics, perquè l’aposta que l’IBEX35 havia fet per C’s i VOX els ha sortit «rana», i fins i tot els barons que gràcies a un Pedro Sánchez de qui renegaven, han tornat a les seves majories absolutistes impossibles per a ningú en la majoria del territori espanyol. Ara és el PSOE qui ha de portar el testimoni de la «moderació» necessària per als mercats i els seus amos, per molt que això no equivalgui al benestar de la majoria, sobretot de les classes populars.

Bé està que després d’uns anys on el diàleg ha estat negat per part de la matriu de l’Estat, almenys es doni la imatge, o el missatge, que s’ha de poder dialogar amb tothom. Dialogar sí, però per governar s’han de cercar afinitats ideològiques i sobretot programàtiques, i el PSOE ha tret avantatge competitiu de molts governs compartits, a escala municipal i autonòmica, amb Podem i altres forces sobiranistes i municipalistes. Però això no vol dir que la gent hagi votat «moderació» de polítiques, ni de bon tros, regressió com ja molts comencen a defensar a tota tertúlia televisiva i editorial de diaris vells.

Pel que fa al govern de l’Estat, el més probable és que el PSOE insisteixi a governar en solitari amb un pacte d’investidura amb Podem, que veurem fins on pot estirar la corda des d’una posició de feblesa després d’un resultat electoral que ha fet desaparèixer els morats de la meitat de Parlaments autonòmics i ha reduït el seu pes municipal. Tanmateix, ho tenen difícil per votar contra la investidura de Sánchez. Ningú no vol unes altres eleccions, ni a dreta ni a esquerra.

Però hi ha «places» importants en joc, com l’ajuntament i la comunitat de Madrid, i l’ajuntament de Barcelona. I parlam d’institucions que concentren prou poder per a haver-les de tenir en compte des d’una visió global. A Madrid la cosa és més complicada, perquè difícilment els votants d’esquerres podrien entendre una aliança amb C’s (la dreta light madrilenya), almenys des d’una opció on tots s’integrassin al govern, per evitar l’entrada de VOX i un PP que s’hi assembla bastant. A la capital del Regne les esquerres haurien d’anar una estona al racó de pensar, sincerament. A Barcelona, on el problema es mou entorn com administrar els vots d’un 80% progressista, la qüestió real és si hi ha govern compartit entre ERC i els Comuns, i si el PSC hi ha d’entrar o no. Si ha de ser per inaugurar una etapa global de diàleg i una certa estabilitat a Barcelona i arreu, benvinguda sigui aquesta opció. Si és només per intercanviar «cromos», ja seria una altra cosa.

El que està clar és que les dues grans qüestions que travessen la política espanyola en la seva complexitat i en la seva ferida democràtica hi seran ben presents: la qüestió social i la qüestió territorial, amb el denominador comú d’una democràcia infinitament millorable.