2.2                Murs de vergonya

La crisi de l’Open Arms era una crisi anunciada, després de més de 35.597 morts a la Mediterrània en els darrers 10 anys: sabíem que passaria i sabem que tornarà a succeir de diverses maneres, amb el nom del mateix vaixell o amb altres noms, en especial mentre a Europa no canviïn una sèrie de qüestions.

Els que volen entrar a Europa i que fugen de guerres, de l’explotació social i econòmica extrema, com les persones que provenen del sud, de les rutes de Líbia o el Marroc, són només una part dels refugiats. N’hi ha que entren a Europa per altres mitjans, com l’avió. Però, també hi ha els que s’han quedat als llimbs: els 150.000 o 160.000 que hi ha a Grècia, Turquia i Líban, refugiats directes de les guerres de Síria i altres properes. Europa ha de plantejar les seves polítiques prestant atenció a les causes i no només a l’efecte.

En aquesta situació hi ha diferents qüestions que cal destacar. La primera, l’agreujament de les causes internacionals dels moviments de població, bàsicament relacionats amb la desigualtat i l’explotació. Les causes són clares, però les podem tornar a repetir: l’enriquiment salvatge amb els recursos dels països d’origen. Recursos fonamentals per a indústries clau dels països de l’OCDE: minerals que només tenen a l’Àfrica, aliments a preus irrisoris, sobreexplotació laboral d’indústries europees, etc. El manteniment de les guerres i el règim de terror a una gran majoria dels països d’origen. Tot provoca aquest incessant moviment cap al nord.

Un altre factor que no ens ha sorprès, és la política europea absolutament inadequada. La responsabilitat d’Europa ve de lluny, com ha dit en diverses ocasions Josep Ramoneda, la manca de polítiques clares i d’hegemonies polítiques capaces de donar confiança a la ciutadania i respostes progressistes als problemes, és una qüestió de conseqüències impredictibles, letals per a Europa i la mateixa democràcia. El capitalisme no sap com resoldre d’una manera que no sigui salvatge la crisi oberta, però l’esquerra sembla no tenir un projecte col·lectiu que rebi el suport suficient.

L’exemple representatiu de la irresponsabilitat europea és la incapacitat per poder fer complir a Itàlia els acords internacionals de suport als refugiats, de salvament marítim i la resta de normativa vigent. Itàlia, liderada en aquest tema per l’inefable ministre Salvini, manté l’obsessió permanent per la construcció de l’enemic sobre l’aporofòbia i la xenofòbia que la Lliga italiana ha redescobert del seu fons feixista. I Salvini torna a negar l’auxili a un vaixell carregat amb refugiats, reduint-los a la condició animal-criminal i fent befa de la seva condició. En aquesta qüestió, hi ha hagut partidaris que li han rigut la canallada, entre altres, els ultradretans espanyols.

Els dies passaven i ja sabíem que la política europea només seria una part del problema i, cada dia que passava era més clar que Salvini no modificaria la seva posició. MÉS des del primer moment es va posicionar a favor de la solidaritat, pocs dies després el PSIB també es va manifestar a favor. El PSOE, fruit d’unes polítiques canviants, en funció de les correlacions de forces i les expectatives polítiques immediates, no es va decidir fins a ser massa tard. La celeritat observada en ocasions anteriors, per tal de donar suport als refugiats del vaixell Aquarius, contrasta amb l’actual demora. Davant la negativa d’Itàlia a facilitar el desembarcament, les primeres accions no havien de ser necessàriament oferir ports espanyols, atès que l’Open Arms té bandera espanyola, des del Govern d’Espanya s’havia de forçar a Europa que obligàs a Itàlia en el compliment de les lleis internacionals de Salvament Marítim. Era l’ocasió també per liderar, com a govern socialista, un canvi de política a Europa en relació a l’acolliment dels refugiats i de la Immigració. Polítiques fonamentades amb els Drets Humans.

Davant aquesta situació, que és una constant des de fa molts d’anys, Europa ha de garantir el desembarcament al port Europeu més segur i proper de qualsevol mena d’embarcació que transporti persones; col·laboració econòmica amb els països membres més afectats per aquest motiu; acord estable de reubicació de les persones desembarcades; polítiques internacionals col·laboratives amb els països que generen immigració; persecució de les màfies que trafiquen en persones i no venda d’armes a països amb conflictes bèl·lics.

En aquest procés, l’actuació singular de la societat civil, protagonitzada per les ONG que tots coneixem (Open Arms, Metges Sense Fronteres), ha sigut exemplar. Molts volen embrutar la seva actuació parlant de les màfies internacionals, però els arguments són tan poc consistents que és sorprenent que trobin repercussió.


En aquest context, des de MÉS, ens hem posicionat per poder ajudar els refugiats i immigrants, d’acord a la nostra política de solidaritat, i alhora amb la coherència de la política transformadora de MÉS.