El 9 de gener d’enguany va fer exactament cent anys, dia per dia, que va morir a Barcelona en Miquel dels Sants Oliver. Havia nascut cinquanta-sis anys abans a Campanet, el poble on el seu pare hi exercia de mestre d’escola. A Barcelona, s’hi havia instal·lat l’any 1904. Durant el temps que hi va viure, va tenir un paper molt rellevant, ja fos dirigint el Diario de Barcelona i La Vanguardia, o com a membre fundador de l’Institut d’Estudis Catalans, o com a Oficial de Biblioteca i Secretaria de l’Ateneu Barcelonès, o com a president, durant dos anys, de la mateixa entitat, o com a autor d’una gran quantitat d’articles de contingut polític o literari, o pels seus llibres de temàtica històrica o ideològica, o per les seves conferències i discursos… Va ser un intel·lectual respectat i influent. Dels fets que varen transcórrer entre la formació de Solidaritat Catalana i l’acabament de la Gran Guerra, passant per la Setmana Tràgica, la ruptura del partit conservador amb Antoni Maura, la relació sempre complexa i convulsa del catalanisme polític amb els governs de l’Estat i la crisi institucional i parlamentària de 1917, n’Oliver en va donar testimoni. El testimoni d’un periodista-intel·lectual que des d’una ideologia liberal-conservadora i catalanista sempre va apostar per la regeneració integral i de veritat de l’Espanya de la Restauració, per la moderació i l’entesa, per la concòrdia social, pel reformisme constructiu, pel protagonisme de la societat civil i pel reconeixement de la pluralitat interna d’un Estat que des de feia dos segles –d’ençà de la guerra de Successió- únicament s’havia volgut concebre com a mono-nacional.
En establir-se a Barcelona l’any 1904 -per raons professionals, i també perquè va considerar que els sectors dirigents de la societat mallorquina eren insensibles a les seves propostes-, n’Oliver ja havia estat un personatge de gran rellevància, Com a periodista i intel·lectual, havia fet contribucions decisives a la Mallorca d’entre els dos segles. Els pilars de la seva actuació foren la voluntat de contribuir a la modernització i a la nacionalització de l’illa. Pocs anys més tard, Gabriel Alomar també va reiterar la mateixa opció: “L’aspiració de Mallorca és la personalització, nacionalització, individualització o substantivació, com se vulga dir”.
Amb el seu primer llibre, Cosecha periodística (Artículos varios), publicat l’any 1891, n’Oliver d’alguna manera va posar la fita d’inici de la Mallorca contemporània. En primer lloc ens trobam davant l’aparició a la nostra terra de la figura de l’intel·lectual europeu modern. Un escriptor-periodista que individualment adopta una actitud molt crítica i alhora molt propositiva envers la seva societat, amb la intenció d’influir-la i de modelar-la d’acord amb el seu pensament. Aquest va ser l’Oliver dels anys mallorquins. Va criticar amb duresa el provincianisme, la indolència social, la incapacitat de promoure iniciatives pràctiques de caràcter col·lectiu, la despreocupació dels sectors dirigents i de la Diputació provincial a l’hora d’afrontar els problemes de l’illa.
Tanmateix, a Cosecha periodística hi ha alguna cosa més que crítiques. A més de promoure la modernitat, entesa com un rebuig “de las pesadeces de la rutina. Moderno en la significación de nuevo, de genial, de progresivo y hasta de cosmopolita”, Oliver va formular tres propostes: la primera, la conveniència i la utilitat de l’autoconeixement; la segona, la possibilitat de la creació a Mallorca d’una indústria per a viatgers; i la tercera, “un poco más de mallorquinismo en todos los órdenes”. L’autoconeixement havia de tenir una orientació doble: d’una banda, calia conèixer els problemes i els defectes col·lectius del present ja que, si no eren reconeguts explícitament, era impossible que fossin afrontats i resolts; de l’altra, calia conèixer el passat, perquè d’aquesta manera es podria comprovar que segles enrere Mallorca havia tengut “un régimen político autónomo, una constitución propia, unos privilegios siempre defendidos y una vida regional perfecta”. El període històric en què Mallorca hauria estat un subjecte polític diferenciat s’hauria acabat amb el desenllaç de la Guerra de Successió. El mateix Oliver ho explica a la seva obra Mallorca durante la primera Revolución: “La Nueva Planta que, a partir de 1716, varió radicalmente el gobierno de la isla, fue sin disputa el hecho capital de su historia contemporánea. Quedó equiparado este territorio a los demás de España y reducido a la uniformidad de Castilla. Dejó de ser árbitro de sus destinos y no rigió en adelante su propia vida”. Oliver va ser conseqüent amb la seva proposta de fomentar l’autoconeixement. El va practicar amb intensitat i solvència fent dues aportacions que representen el punt de partida dels estudis històrics i literaris contemporanis a Mallorca: es tracta de les obres Mallorca durante la primera Revolución (1901) i La literatura en Mallorca (1903).
La Mallorca dels voltants de 1890 es trobava mancada d’iniciatives econòmiques que poguessin satisfer suficientment les necessitats de treball de la població. Per això, aquells anys hi va haver molts de mallorquins que emigraren a Amèrica. Va ser en aquell context socioeconòmic negatiu quan n’Oliver va elaborar i proposar una alternativa econòmica: la creació d’una indústria per a viatgers. N’Oliver igualment pensava que el turisme podria contribuir a la modernització dels costums de la societat illenca. El seu plantejament, exposat a Cosecha periodística, es desenvolupava en els termes següents: a Europa ja hi ha unes minories burgeses que tenen l’afecció de viatjar i d’estiuejar, Mallorca té unes condicions climatològiques mot aptes per a atendre’ls, a més, té uns paisatges bells i de gran varietat –va definir l’illa com una antologia de paisatges- i es troba geogràficament pròxima al continent, per tant no és difícil arribar-hi. Tot i això, aquest medi natural encara no era idoni per a la recepció dels viatgers. Tot seguit n’Oliver n’assenyala les mancances que prèviament s’haurien de resoldre: caldria construir “un Hotel en grande escala, suntuoso, bien amueblado, bien servido, con habitaciones preparadas para familias”, s’haurien de millorar les comunicacions amb el continent i les interiors de l’illa, i s’hauria de crear una entitat que es dedicàs a la promoció de Mallorca com a destí turístic atractiu. Els anys següents, el somni de n’Oliver va començar a fer-se realitat: el Gran Hotel (1903), el vapor Miramar, el Foment de Turisme de Mallorca (1905). Reiteradament el seu nom va ser invocat com el primer impulsor de totes aquestes realitzacions.
Foto: arabalears.cat
L’altra gran proposta de n’Oliver va ser el mallorquinisme. En va fer una primera exposició en un article que va publicar l’any 1890. El mallorquinisme era el regionalisme aplicat a Mallorca, i el regionalisme era la denominació del particularisme aplicat a la política. El particularisme representava “el reconocimiento de la variedad regional, contra el teorema de la absorción uniformista o contra el de la división territorial arbitraria”. I el particularisme igualment era un sistema científic derivat del positivisme i dels mètodes d’anàlisi propis de les ciències experimentals i responia a la convicció que la modernitat científica de l’època consistia en l’estudi dels fenòmens particulars de tot ordre, defugint les abstraccions universalitzadores. És important aquest fet: el mallorquinisme en el seu moment fundacional ja apareix indissolublement lligat a la idea de modernitat. Mallorquinisme, per a n’Oliver, significava el reconeixement de la varietat enfront de la uniformitat, de la llibertat enfront de la imposició, la preocupació pels assumptes propis, la defensa “de la personalidad de la región y el acrecentamiento contínuo y directo de los intereses locales”, el rebuig de la desnaturalització dels territoris no castellans que impulsava des de feia dos segles, l’ús de la llengua catalana i la reivindicació de la vigència del dret civil propi, l’oportunitat d’afavorir el desenvolupament de les iniciatives de tot tipus que anassin sorgint dins la mateixa societat illenca… El mallorquinisme propugnat per n’Oliver formulava una crítica contundent contra l’Estat espanyol nascut el segle XVIII amb l’entronització dels borbons i reforçat pel liberalisme jacobí al llarg del segle XIX. Enfront de l’Estat centralista i castellanitzador que tenia com a objectiu la uniformització de tot el territori, n’Oliver reivindicava la pluralitat originària d’Espanya i en reclamava que s’auto-reconegués com un Estat compost i que, en conseqüència, adoptàs una organització polític-administrativa que fos coherent amb la seva naturalesa diversa. En llenguatge actual, podríem dir que n’Oliver aspirava a un estat de caràcter confederal. Ell pensava que el mallorquinisme, el regionalisme –aquest és el terme que usava- no tan sols serviria per a donar més reconeixement i plenitud a la personalitat històrica de Mallorca sinó que també contribuiria al desenvolupament social, econòmic i polític de l’illa en la mesura que els seus ciutadans haurien de responsabilitzar-se dels seus assumptes i, com a conseqüència, abandonarien l’actitud fins llavors vigent d’esperar que fos l’estat central que resolgués els seus problemes i les seves mancances. Així mateix, la regionalització de l’Estat també serviria per a la regeneració del conjunt d’Espanya, la qual amb el seu centralisme i el seu uniformisme impedia que poguessin desenvolupar-se sense entrebancs les iniciatives sorgides de la societat civil i, molt especialment, d’aquells territoris de la perifèria que tenien una major capacitat de modernització i d’activació social, política i econòmica.
Amb la publicació, l’any 1899, de l’obra La cuestión regional, n’Oliver va arrodonir i detallar la seva teoria mallorquinista. Es tracta del llibre sobre el qual es fonamentarien totes les reivindicacions del mallorquinisme i de l’autogovern que s’anirien desenvolupant al llarg del segle XX i que han arribat fins a l’actualitat. El mallorquinisme cultural, construït sobre la base de la catalanitat originària del poble mallorquí, en el moviment reivindicatiu del reconeixement polític de la personalitat nacional de Mallorca hi va trobar el suport i l’empenta necessaris per a desenvolupar-se en plenitud i en llengua catalana, fent contribucions literàries i intel·lectuals que en el cas d’un bon nombre d’escriptors varen acabar essent molt valuoses i mereixedores d’un reconeixement universal.
Aquell Miquel dels Sants Oliver que va morir fa exactament cent anys encara continua essent un personatge viu i present. La lectura de qualsevol de les seves obres –tant les literàries, com les ideològiques, com els seus estudis històrics o literaris- permeten comprovar-ho. Per això hem volgut commemorar el centenari d’aquest veritable pare de l’autogovern de Mallorca, en coherència amb el fet que l’any 2004 ja va ser declarat Fill predilecte de la nostra illa per aquesta mateixa institució que, amb l’acte del 9 de gener proppassat, ha volgut recordar-lo i homenatjar-lo.
