Rafael Borràs
La conjuntura ens obliga a prioritzar la lluita per fer realitat el desideràtum d’un món en pau. L’inventari de conflictes armats és esfereïdor. En el moment d’escriure aquestes ratlles hi ha, si no vaig errat, conflictes bèl·lics al Sudan, Shell central (Burkina Faso, Mali, Níger), Myanmar, Somàlia, Iemen, Etiòpia, Líban-nord d’Israel, Haití, Moçambic, Sàhara Occidental, tensions creixent al Mar Carib, i, sobretot, a República Democràtica del Congo, Ucraïna, i Palestina. Són, efectivament, conflictes de molt distinta intensitat (genocidis, guerres, situacions d’hostilitats, conflictes urbans…, i de naturalesa radicalment diferent (processos de descolonització inconclusos, neteges ètniques per a consolidar ocupacions colonials, defensa dels privilegis d’elits locals….
En qualsevol cas, com queda palès en aquest monogràfic de L’Altra Mirada, el món (mal)viu en un règim de guerra. El capitalisme actual a més de, en afortunada definició de Nancy Fraser, ser caníbal, és de guerra. Un capitalisme, dit sense embuts, tacat de sang, de patiment humà, de vides truncades. S’han fet realitat -una de tantes derrotes que acumulem les esquerres- les advertències del president dels EUA Eisenhower (1890-1969) que, en el seu discurs de comiat, pronosticava que un creixent «complex militar-industrial» podia posar en risc «les nostres llibertats o processos democràtics».
En aquest context cal, a parer meu, una conjunció de renovació i persistència de les prioritats i estratègies que la lluita per la seguretat humana, en contraposició a l’eufemisme de la seguretat armada, ha tingut sempre. Invertir els recursos destinats a l’armament en la protecció de l’ésser humà (recordem les declaracions de l’actual secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, que sostenia que, per a facilitar l’augment de la despesa militar, cal retallar la despesa en pensions) és una lluita titànica en què la persistència en la mobilització i organització ciutadana continua sent essencial. Ho demostra la mobilització de la ciutadania contra el genocidi a Palestina i la xarxa mundial d’activistes que ha aconseguit globalitzar el clam de «Free Palestine«. També tenen plena vigència dues consignes de finals del segle passat, OTAN NO, Bases Fora, i Despesa militar a despesa social!.
Tanmateix, cal renovar-se i incorporar l’absoluta necessitat de la lluita cultural. S’escau citar la que, potser, és la més important aportació al pensament emancipador de Gramsci: «La conquesta del poder cultural és prèvia a la del poder polític». En el cas que ara ens ocupa, hi ha evidències, si més no demoscòpiques, d’una important acceptació social del rearmament i de confondre “seguretat” amb militarisme. El complex militar-industrial del segle XXI ha conquerit el poder cultural. La qüestió clau -el nou repte essencial- és com capgirem aquesta situació. Com fer hegemònic un renovat rebuig com el dels utopians que, en paraules de Thomas More a Utopia, rebutjaven «amb honor la guerra com activitat pròpia de bèsties, per bé que cap bèstia la practica amb tanta freqüència»…
S’ha de ser molt agosarat per a proposar quelcom paregut a una fórmula per afrontar aquest desafiament. En qualsevol cas, del que no tinc dubtes és de la radical necessitat d’anar-la construït col·lectivament. En aquest sentit, suggeresc posar en aquesta «pluja d’idees» quatre temes:
Impulsar de forma permanent i organitzada la cultura de pau.
Entre que qui escriu no n’és, ni prop fer-hi, un expert, i que la generositat de L’Altra Mirada té límits d’espai, m’és impossible desenvolupar el concepte de «cultura de pau». Ara bé, avancem que no és el mateix que el de pau que, massa sovint, especialment al nostre món occidental, és sinònim d’absència de guerra. Aquesta concepció en els àmbits de la recerca i la pedagogia de la pau es coneix com a «pau negativa», com ara una pau injusta, humiliant, o les guerres «preventives» o «defensives». Per dir-ho en poques paraules i manllevades de l’Escola Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), «el que aporta el concepte de cultura de pau respecte al de pau és el reconeixement que la pau ha de formar part de la cultura, que ha de contagiar tots els aspectes de la vida (l’educació per la pau i la desmilitarització de les ments; l’assoliment d’un desenvolupament econòmic i social sostenible; el respecte pels drets humans; l’equitat de gènere; l’estima a la diversitat i la solidaritat; la participació democràtica; la lliure circulació de la informació; i la pau i la seguretat internacionals)».
Personalment, el principal ensenyament que m’ha aportat la cultura de pau és que «per aconseguir polítiques i societats més pacífiques, cal que les persones ens capacitem per esdevenir constructores de pau, tant pel que fa a habilitats personals, de relació i convivència, com d’anàlisi de conflictes i situacions complexes, així com d’acció política i social». Vet aquí la ingent feinada que tenim el moviment pacifista!
Educar als infants i passar el lideratge al jovent
Hannah Arendt ens va deixar dit que «l’educació és on decidim si estimen prou els nostres infants per no prendre’ls la possibilitat de bastir alguna cosa nova, imprevista per nosaltres, per preparar-los per a la tasca de transformar el nostre món». Com el militarisme és un mal estructural i insaciable, cal no regatejar recursos a les noves generacions per encarar aquest món dominat pel règim de guerra i, alhora, que basteixin noves caixes d’eines transformadores.
Encara més urgent em sembla que el jovent lideri la lluita per la pau. Tony Judt, en el seu cèlebre llibre El Món no se’n surt, fa quinze anys que ens encoratjava a començar a parlar d’una altra manera per pensar de manera diferent, per (re) imaginar el com arribar a horitzons emancipatoris. Més amunt deia que consignes com OTAN NO, Bases Fora o Despesa militar a despesa social continuen sent, malauradament, reivindicacions actuals, però potser ara mateix siguin més entenedors per al jovent, nous discursos antibel·licistes. En qualsevol cas, malgrat que sigui cosa de joventut -tots i totes hem sigut joves!- simpatitzar amb resistències armades, són elles i ells qui haurien de liderar la lluita per menys guerra, més bona vida.
Reforçar, més que mai, la simbiosi de feminisme i pacifisme
Tinc la impressió que al modestament reviscolat moviment pacifista mallorquí li manca una major impregnació de feminisme. És a dir, no s’aprofundeix a bastament en la teorització sobre la utopia de la vida lliure de violència dels cossos i en els territoris.
Altrament dit, s’ha d’assumir d’arrel que pacifisme sense feminisme tendeix al no-res. O, si més no, va en direcció a un movimentisme reactiu, especialment contra la geopolítica -més precisament a una geoestratègia- impulsada per l’Imperi del Mal des de Washington. Dit sense embuts, o el moviment pacifista assumim que la lluita per la pau és lluitar contra la lògica patriarcal dominant, o correm el risc d’esdevenir en un moviment amb debilitats transformadores.
Reivindicar la nostrada memòria pacifista
En el llibre «Un Malson. Viatge de Juan Rodríguez Niebla per les presons de Franco» (editorial Ses Voltes, 2015), l’enyorat Joan F López Casasnovas escriu: «Fer memòria no és sols mirar enrere, sinó que és mantenir viva l’alerta i mirar endavant»
A Mallorca, tenim una tradició pacifista forjada, si més no, des de l’antimilitarisme iniciat al segle XIX i principis del XX (l’oposició a les guerres de Cuba, Puerto Rico, Filipines, dels Balcans i del Marroc). De pensadors i activistes pacifistes i anarquistes com ara Gabriel Buades i Pons (1903-1938), fins a la insubmissió contra el servei militar obligatori. La gran batalla del referèndum sobre la permanència d’Espanya a l’OTAN, o el NO a la GUERRA de l’Iraq. Una tradició que hem de cuidar i difondre, i que ens ha de servir per a mantenir-nos a l’aguait i d’estímul per a les lluites actuals.
Coda
A Erich Fried (1921-1988) se’l recorda especialment per aquest poema:
«Qui mana aquí?»
vaig preguntar
Em van dir:
«El poble naturalment»
Vaig dir jo:
«Naturalment el poble
però, qui
mana realment?»
Idò, perquè no hi hagi dubtes que qui mana no és el militarisme, ens cal un potent, renovat i persistent moviment pacifista.
