Dilluns, 25 de maig, veia la llum el Decret llei 9/20 20, de 25 de maig, de mesures urgents de protecció del territori de les Illes Balears. Una normativa ambiciosa i valenta que persegueix establir les bases d’un nou model territorial per a la nostra Comunitat Autònoma, i que, trepitjant sobre objectius clars, vol albirar un futur més sostenible i resilient cap a l’emergència climàtica i ecològica que, sense oblidar-se’n, també patim.
En primera instància volem un model menys expansiu, consolidant les ciutats i preservant el sòl rústic, tot per recuperar la seva finalitat agropecuària i protegir-lo dels usos impropis que s’hi han establert de manera persistent al llarg de les darreres dècades, com ara el residencial o el turístic. Només cal incidir en algunes dades per refermar la necessitat imperiosa que hi ha d’actuar de manera immediata sobre el nostre territori abans no sigui massa tard: la població empadronada en sòl rústic ha incrementat un 41% en els darrers 20 anys, i això, amb totes les conseqüències que en deriven. Parlem així que una major pressió sobre els nostres recursos naturals, convertint-se alhora en una zona residencial extensiva que requereix l’ús del vehicle privat per a qualsevol desplaçament, un abastiment d’aigua difús a partir de pous privats, o la manca de connexió a qualsevol sistema de sanejament es tradueix en efectes no sols paisatgístics i de fisonomia, sinó al mateix temps també, en una des-virtualització dels equilibris ecològics dels nostres recursos naturals, no només terrestres, sinó també subterranis.
Diagnosticat el problema cal incidir sobre les bases. Les Directrius d’Ordenació Territorial (DOT), aprovades el 1999 i que preveien un horitzó temporal de 10 anys, esdevenen, encara, la base normativa de l’articulació territorial del país. Tanmateix, en el termini de vigència de les DOT, s’ha incrementat l’extensió ocupada per àrees urbanitzades però, avui dia encara, no s’han exhaurit els percentatges de creixement residencial, turístic o mixt que establien (d’entre el 10 i el 12%, segons l’illa), partint de la xifra de sòl de desenvolupament urbà classificat en aquell moment. Aquesta contradicció entre creixements real i formal posa en evidència la gran quantitat de sòl no transformat que es trobava classificat com a sòl urbà, urbanitzable o apte per a la urbanització en planejaments municipals urbanístics. Part d’aquests planejaments urbanístics encara són vigents i a la seva empara es podien dur a terme creixements urbanístics que no computen formalment als efectes dels percentatges establerts per les DOT, però que tenen impacte real sobre el territori i els seus recursos. Recordem, si no, casos com els de Petit Deià.
Pel dit, transcorreguts més de vint anys des de l’aprovació de les Directrius d’Ordenació Territorial, la seva revisió esdevé necessària i inajornable. És així que a través del Decret llei en qüestió es dóna una primera passa amb la fita d’incrementar la protecció del sòl rústic de les Illes Balears, contenint alhora el desplegament urbanístic d’aquell sòl no adaptat als instruments d’ordenació territorials vigents (falsos urbans i urbanitzables) i que, de fet, suposaven creixements potencials latents. No podem oblidar tampoc la introducció de mesures d’integració paisatgística i ambiental relatives a la recuperació i conservació de les finques rústiques, ni tampoc la prescripció de mesures d’estalvi d’aigua en vista a la pressió a la qual es veuen sotmesos els recursos hídrics envers, tant a la seva quantitat com a la seva qualitat.
Dins el nou escenari són imprescindibles les mesures de contenció i decreixement. D’aquí rau la importància que aquesta sigui una norma general i integral, afectant paral·lelament a falsos urbans, a sòls urbanitzables i al sòl rústic. Si bé en els dos primers casos s’esborren creixements potencials, estimats en 50.000 habitants, pel que fa al rústic aquesta premissa es tradueix establint-ne la prohibició de construir nous habitatges unifamiliars aïllats, tret que estiguin vinculats a explotacions agropecuàries, dins les Àrees de Prevenció de Riscos (APR). Els darrers fenòmens meteorològics extrems que hem patit els darrers anys a les nostres Illes i que, segons l’ampli consens de la comunitat científica, esdevindran de cada vegada més habituals i virulents, fan palesa la urgent necessitat d’adaptar el territori a l’emergència climàtica.
Una emergència climàtica que perdurarà una vegada hagi passat l’emergència sanitària generada per la COVID19. Una crisi que no es pot deslligar de la destrucció de la biodiversitat, de la desforestació, ni de la pèrdua de fertilitat del sòl rural. La tornada a la normalitat no pot ser la tornada a la situació anterior a la pandèmia la qual, de fet, ens ha demostrat la nostra fragilitat econòmica, social i ambiental.
No ha estat una normativa exempta de debat. Aplaudida per alguns i criticada fortament per altres que prediuen que la protecció que estableix ens durà inevitablement a l’apocalipsi. “Ofensiva contra les finques de luxe de Miquel Mir”, he pogut llegir en algun mitjà dirigit a lectors estrangers. Sense perjudici de la diversitat d’opinions, és palès que necessitem mesures valentes i convençudes per tal de garantir la sostenibilitat del país i aquesta, de fet, és la primera passa en ferm de les que volem que vinguin al llarg de la legislatura.
