La històrica vaga indefinida de docents vista en perspectiva 10 anys després
Iñaki Aicart
*Va ser membre del Comitè de Vaga i portaveu de l’Assemblea de Docents
Ara que fa 10 anys de la vaga indefinida de docents i de l’inici d’un torcebraç amb el govern de José Ramón Bauzá, és un bon moment per escriure unes línies que ens ajudin a recordar com i per què es va desenvolupar tot aquell moviment.
Un moment històric que contrasta amb la paràlisi actual que ens crida a fer una simple descripció dels fets, si voleu, fins i tot nostàlgica. Però això no combregaria amb l’esperit que ens va llançar a fer una passa més, jugar fort i llançar un desafiament que va arribar a tombar un govern.
El conformisme i la resignació no són la benzina que ens mourà a aconseguir un món -i un sistema educatiu- millor. La comoditat és un dels nous pecats capitals. Lluny d’això, el 2013 vàrem reunir il·lusió, crítica, anàlisi, creativitat… i ens vàrem arromangar.
Avui, la plàcida docilitat amb la qual una majoria de docents ha acceptat qüestions com el marcatge horari, la inaudita avaluació LOMLOE, els retrocessos en la competència lingüística i en la qualitat de l’ensenyament en llengua catalana i altres, em resulta preocupant. L’aparició de l’autocensura sobre determinats temes per por a les respostes de la població més reaccionària ens situen en un altre context. Les males paraules que s’han pogut sentir cap a altres companys i companyes arran del procés d’estabilització d’interins -si el procés ha estat mal plantejat la responsabilitat és de l’administració- no són crides a la unitat. Una dècada i quin contrast. I a més de tot això, el nou govern autonòmic ja ha anunciat la seva intenció d’implantar la lliure elecció de llengua en l’ensenyament i la lliure elecció de centre, dues mesures que atempten contra la convivència i la igualtat d’oportunitats.
He volgut remarcar tot això al principi de l’article perquè, per a mi, el record dels fets ha de tenir una conseqüència pedagògica. No posaré en dubte que aquella lluita que va durar dos o tres anys, segons on veiem el principi, va ser exemplar. Però no es pot caure en la complaença i el romanticisme vist el que ha vengut després.
Fa deu anys ho vàrem aconseguir perquè no ens vàrem creure que era impossible. Seria desitjable que el record d’aquells moments i aquells fets ens esperonés per tornar a activar les neurones a dins el col·lectiu docent.
La vaga indefinida, del desig als fets
En un extens article que es publicarà a l’Anuari de l’educació la pròxima tardor, en Guillem Barceló i jo mateix explicam amb molt de detall com es va arribar a la convocatòria de la vaga indefinida de docents, un element que va ser cabdal pel salt qualitatiu i quantitatiu que es va viure en la lluita per una educació de qualitat i en català, però també contra el despotisme del Govern de Bauzá (2011-2015).
D’una manera més resumida, tenim que des del primer moment en el qual comencen les retallades sobre el sistema educatiu es comencen a sentir veus en contra (sindicats i FAPA). També es va constituir la Plataforma Crida, una plataforma unitària de comunitat educativa (famílies+docents+estudiants) que també s’afegeix a la lluita contra les retallades i els atacs a l’ensenyament en català. S’organitzen diferents accions: llaços quadribarrats als centres, camisetes verdes els dimecres, tancades, manifestacions, vagues d’un dia… El govern reacciona i vol censurar la mobilització amb una proposta de llei de símbols i un decret de convivència i a escala estatal es perfila una nova llei educativa (LOMCE) que tampoc no fa cap il·lusió. Dins aquell context de mobilització, els sindicats (STEI, CCOO, UGT i ANPE) convoquen assemblees de treballadors i treballadores. És en aquestes assemblees que es comença a qüestionar l’efectivitat de les vagues d’un dia i posa damunt la taula la vaga indefinida com una opció. A més, també es qüestiona el model de gestió de les assemblees i es demana que es facin actes públiques i que les reunions siguin moderades per docents en actiu als centres.
Això es fa realitat a finals de la primavera de 2013, un moment on la tensió era creixent. El Govern havia decidit imposar el trilingüisme, el famós TIL, amb la clara intenció de restar hores de docència en català. En el mes de juny l’assemblea decideix que s’iniciï el pròxim curs amb una vaga indefinida, cosa que produeix un desfasament amb la manera de funcionar dels sindicats que no entenen les decisions d’aquesta assemblea com a vinculants. Així, durant l’estiu de 2013 l’Assemblea de Docents es converteix en una entitat autònoma dels sindicats. Es nomena un Comitè de Vaga que treballa per la consecució de la vaga indefinida i es convoquen diferents assemblees durant aquell estiu, cada vegada més multitudinàries. A finals d’agost es fa una crida a una darrera empenta per aconseguir quasi 3.000 firmes més de companys i companyes per poder convocar una assemblea “oficial” per votar la convocatòria de vaga indefinida com a assemblea de treballadores. Les signatures es varen obtenir amb molta rapidesa i la votació celebrada el 4 de setembre va ser determinant. Anàvem a la vaga indefinida.
Cal entendre que l’assemblea oficial l’hagués pogut convocar la part sindical o la Junta de Personal Docent, però no hi varen accedir. Per això es va haver de fer aquella recollida massiva de signatures que en la pràctica va reforçar la imatge de l’Assemblea de Docents com a actor en el conflicte i va fer més visible el gran suport que havia adquirit dins el col·lectiu.
També a principis de setembre l’STEi convocava una assemblea en la qual els afiliats i afiliades superen al Secretari General, Biel Caldentey, una persona que feia més de vint anys que no trepitjava una aula, contrari a la vaga indefinida i que, veient-se forçat per la realitat, proposava una vaga de dies sostinguda en el temps. L’afiliació partidària d’anar a la vaga indefinida guanya la votació per golejada. L’STEi també convocaria vaga indefinida juntament amb CCOO.
Es varen formar dos comitès de vaga, el de l’Assemblea i el dels sindicats. Vists els precedents, per nosaltres era important tenir un comitè propi per assegurar que les decisions de les assemblees fossin representades. Lluny de viure-ho com un enfrontament, nosaltres vàrem celebrar que els sindicats s’apuntessin a la vaga indefinida. Enteníem que la unitat era força. Per això també es va cercar complicitats amb tota la comunitat educativa.
El 16 de setembre començava una exitosa vaga indefinida que va es va mantenir activa tres setmanes. Llavors es va canviar d’estratègia per un altre tipus de conflictivitat que es pogués mantenir en el temps, cosa que es va aconseguir fins al final de la legislatura. El PP, capitanejat per José Ramón Bauzá va perdre les eleccions amb els pitjors resultats del partit i el govern passava a mans d’un govern de pacte d’esquerres.
Fins llavors la unitat d’acció amb els sindicats es va mantenir. Els camins es varen separar quan en agost de 2015 es va començar a negociar amb la Conselleria de Martí March la solució a les reivindicacions que havíem fet per anar a la vaga indefinida. CCOO i l’STEi varen pactar -sense assemblees- un Acord Marc mentre que l’Assemblea de docents el va rebutjar després d’una votació presencial en la qual participaren 4.768 docents i en la qual un 69% va votar en contra i un 25% a favor.
També s’ha de destacar que el canvi de govern va comportar una gran desmobilització en les bases de l’Assemblea i aquesta finalment es va desconvocar el desembre de 2017. Prèviament, en febrer de 2016, amb una votació presencial en la qual varen participar 3.253 docents s’aprovà la desconvocatòria de la vaga indefinida.
Alguns companys i companyes sempre hem valorat aquesta desmobilització posterior a la victòria de l’esquerra com un error. Si amb el govern del PP es va aconseguir resistir i fins i tot guanyar en alguns assumptes (per exemple es va acabar amb el TIL), amb el govern d’esquerres tocava pressionar per avançar molt més en qüestions bàsiques.
En aquesta accelerada descripció dels esdeveniments, s’ha passat per alt la fita històrica que va representar la manifestació del 23 de setembre de 2013 a les 4 Illes, la manifestació més gran en la història de les Illes Balears. Això no s’aconseguia només traient als docents al carrer. El suport social era un fet com ho era la unitat dels diferents sectors de la comunitat educativa. També és destacable com en el cartell d’aquella manifestació no sortia el nom de cap entitat, simplement posava “Convocatòria unitària”. Una convocatòria sense protagonismes ni cares conegudes obrint el pas amb la pancarta. El cartell també deixava clar que allò era en suport a la vaga indefinida. Una proposta que dos mesos abans era qüestionada per foc amic en diferents fòrums i columnes d’opinió. Sort que a ningú no li va saber greu rectificar.
Organització i coordinació dins i fora de l’assemblea de docents
Des dels seus començaments, l’Assemblea de Docents va intentar crear contactes a les escoles i instituts, persones de referència que fossin un canal de comunicació bidireccional. Per exemple, durant el maig i el juny de 2013 es varen fer enquestes per conèixer l’opinió dels centres respecte a una convocatòria de vaga indefinida.
A més, es va veure necessari que s’organitzassin assemblees de centre que assumissin feines de difusió, d’informació i d’organització. De fet, es va publicar un manual sobre “com organitzar una assemblea al teu centre”. Espais col·lectius com aquest apropaven el moviment a més racons i a la gent amb menys disponibilitat per assistir a les assemblees generals.
Decisions com la tornada a les aules després de les tres setmanes de vaga indefinida es varen prendre després de consultar a les assemblees de centre.
La insularitat també va fer que l’Assemblea de Docents tengués quatre assemblees autònomes i que per qüestions de primer ordre com votacions respecte a la vaga es convocàs una assemblea simultània a les quatre illes. L’organització de Mallorca, com s’ha explicat, va néixer d’aquelles reunions convocades pels sindicats. A Eivissa la Coordinadora de Professorat Preocupat va ser l’embrió de l’Assemblea de Docents i a Formentera ho fou Docents Associats de Formentera. Menorca va ser el lloc on l’organització es va establir més tard.
A un nivell més transversal funcionaven les comissions. La primera a crear-se va ser la de caixa de resistència. Una vegada convocada la vaga indefinida es posaren en marxa unes quantes més: mobilització, comunicació, jurídica -perquè també ens vàrem enfrontar en el terreny jurídic i administratiu-, afers exteriors, inter-illes, pedagògica i interins, a més de l’emissió d’un programa setmanal, Taula educativa, a Ona mediterrània. Totes elles tenien representació en l’òrgan de coordinació que era el comitè de vaga.
És important remarcar que amb la voluntat de ser un moviment unitari es va cercar treballar en l’establiment de consensos, aparcant les votacions per a casos molt concrets i amb majories molt qualificades.
La coordinació amb altres entitats també va ser activa. Ja he explicat el cas dels sindicats. L’Obra Cultural Balear va ser una de les primeres entitats a donar suport a la vaga i ens va cedir el seu NIF per poder obrir el compte bancari per la caixa de resistència. Sindicats com la CNT, la COS o la UOB ens varen oferir els seus serveis jurídics des d’un primer moment. Amb la Plataforma Crida també va haver-hi relació des d’un primer moment perquè molta gent que al principi estava a l’Assemblea de Docents també participava de la Crida. Amb la FAPA es va començar a treballar des del moment en el qual es va veure que la vaga indefinida era quelcom possible. També es va treballar amb les associacions d’inspectors i de directors i, per descomptat, es va rebre el suport dels moviments socials més actius del moment.
Amb totes aquestes entitats de la comunitat educativa es va crear el Grup de Treball Unitari per cercar estratègies conjuntes o per intercanviar informacions. En altres accions com les Marxes per l’educació, les comissions de l’Assemblea feien la feina de coordinació o tasques concretes i altres s’adherien o assumien altres feines. També hi varen haver campanyes com la de Pensa-hi dutes endavant només per algunes entitats. De nou, en totes aquestes coordinacions el consens va ser el millor ferrament cap a l’èxit.
Deixar de ser de mel i sucre per tornar a ser influents
En la introducció d’aquest article ja s’han fet referències a la realitat actual del col·lectiu docent, que tot i algunes iniciatives (Associació Professional de Docents d’Eivissa, assemblees de centre actives contra la imposició de l’avaluació LOMLOE, Feminisme a l’escola, iniciativa per denunciar les acusacions d’adoctrinament, Xarxa contra la segregació escolar) es troba majoritàriament desmobilitzat.
El panorama sindical també és més divers que el 2013, existint actualment almanco set sindicats amb implantació en lloc dels quatre d’aleshores. Cal recordar que Alternativa i la UOB-ensenyament es creen com a reacció al paper jugat pels sindicats tradicionals en diferents moments del conflicte educatiu.
Que en el desè aniversari d’aquella gesta, si es vol, èpica, no s’opti per fer un brindis i engatar-se del record d’un èxit no és un exercici de pessimisme ni tenir ganes d’embrutar la festa. Es tracta de posar els peus a terra perquè amb un context polític en el qual la ultradreta s’ha tornat molt influent, amb diferents crisis en marxa (habitatge, climàtica, energètica, guerres…) i amb una inflació que no atura, les retallades al sistema educatiu poden tornar a venir en qualsevol moment.
Per això vull acabar recordant que quan vàrem utilitzar la vaga indefinida, la caixa de resistència, la participació activa, els piquets, la determinació vàrem ser capaços d’articular un moviment molt potent i quan -un pic hi ha un canvi de govern- s’opta per la desmobilització i la delegació la nostra capacitat d’influència ha caigut en picat. De fet, els docents hem estat els grans absents en totes les decisions que s’han pres a la Conselleria d’Educació en les dues darreres legislatures.
Que en tota la darrera legislatura, pels interessos que sigui, no s’hagin aprovat els estatuts del Col·legi Professional de Docents (s’ha fet quan el govern estava en funcions) ens mostra la debilitat on ens ha dut la situació actual.
Ara mateix, deu anys després, la part positiva de tot allò és l’experiència. La que vàrem viure centenars o milers de persones quan vàrem voler saber quin és el camí efectiu per millorar les coses. Sempre som a temps de posar-nos de nou.
