2.2 La crisi política del regne d’Espanya: cada cop més profunda

El regne d’Espanya s’assembla a aquelles escenes del cinema de terror on una persona és enterrada viva, cap per avall, i com més grata desesperadament per sortir, més s’enfonsa.

El desembre de l’any 2015 la ciutadania s’enfrontà a unes eleccions generals que molta gent considerava decisives per donar indicis de per on podia anar la sortida de la greu crisi política, agreujada per la crisi econòmica, que feia alguns anys vivia el regne d’Espanya.

Enmig d’una corrupció que feia pudor per tot arreu, el 15 M uns anys abans ja havia tret a la llum les mancances i les vergonyes d’allò que anomenem el Règim del 78. Les polítiques per abordar la crisi econòmica havien deixat clar que les solucions no eren les mateixes per la gran banca i els grans poders econòmics que per la ciutadania. La víctima, sense cap mena de dubtes, era l’estat del benestar.

El govern es mostrava absolutament incapaç d’enfrontar amb un mínim de lucidesa el final de l’època d’ETA. Les espectaculars mobilitzacions del procés a Catalunya obrien una altra via d’aigua. La dimissió del rei Joan Carles I feia palesa la crisi de la monarquia. I les eleccions europees qüestionaven greument el bipartidisme. En definitiva, quatre dels pilars fonamentals de la Constitució, l’estat del benestar, el model territorial, la monarquia i el bipartidisme, feien aigua per tots els costats.

Però arribaren les eleccions i el nou Parlament fou incapaç d’elegir un nou govern. Vàrem viure vuit mesos de govern en funcions, sense control parlamentari, de paralització i estancament absolut. No hi havia altre remei que repetir les eleccions i el resultat fou el mateix. El Partit Popular no era capaç d’assolir una majoria absoluta, el PSOE i Ciudadanos tampoc sense el suport de Podemos i només hi havia una majoria aritmètica possible: PSOE, PODEMOS i Partits sobiranistes. Per evitar aquesta diabòlica combinació, segons una part de les forces polítiques, els sectors espanyolistes i casposos del PSOE que havien perdut les primàries, hagueren de donar un cop d’estat i llevar d’enmig en Pedro Sánchez i solament després, tornaren a deixar governar en minoria el PP.

El nou i vell President del Govern va exercir de Don Tancredo, i va suportar estoicament les mobilitzacions dels pensionistes que posaven damunt la taula un altre element de la crisi de l’estat del benestar, les pensions. La gran mobilització del 8 de març que qüestionava la brutal violència de gènere i deixava clar que no se suporta més el patriarcat i, òbviament, el procés català que en aquests anys seguia mobilitzant més de dos milions de ciutadans, fins a deixar en ridícul l’Estat celebrant l’1 d’octubre un Referèndum, que a pesar de la brutal repressió de les forces de seguretat estatals, votaren 2.300.000 ciutadans i ciutadanes. Després vingué el 155 i l’empresonament i l’exili dels líders independentistes.

Però va fer falta la sentència del cas Gürtel per provocar la moció de censura. Aquest cop sí que Pedro Sánchez va accedir a la Presidència del govern amb el suport del PSOE, Podemos i els partits sobiranistes. Una gosadia que els poders del sistema no podien permetre i que boicotejaren des del primer moment.

Per desgràcia Pedro Sánchez davant les pressions de la dreta i dels seus propis barons, no ha estat capaç de fer cap gest significatiu cap als seus aliats. Així com Zapatero, el primer mes d’accedir a la Presidència va fer tornar les tropes espanyoles d’Iraq, i va impulsar mesures progressistes, el nou President no ha estat capaç ni de concedir una petita mesura als seus aliats, en el País Basc, ni d’abordar reformes del finançament autonòmic, com en el cas de les Illes Balears ni tan sols el REB, ni introduir reformes a les lleis Montoro i Mordassa, i en el cas de Catalunya, quan va acordar amb la Generalitat posar en marxa una taula de diàleg de partits catalans, amb un «relator» nomenat pel gobierno, l’Espanya profunda esclatà d’indignació. El tripartit d’extrema dreta organitza una manifestació a la plaça d’Oriente, perdó no sé en què estava pensant, a Colón, i els carcamals del PSOE, una vegada més, qüestionen el seu Secretari General. Nou mesos després el gobierno de Sánchez cau.

El 28 d’abril tornam a les urnes amb el mateix dilema que l’any 2015. Dos projectes se seguiran confrontant, els que volen tornar enrere quaranta anys, que volen abolir l’avortament, limitar els drets de les dones, carregar-se l’estat de les Autonomies, en definitiva, volen menys democràcia i més crispació i els que volem més democràcia, república, acceptació de la plurinacionalitat, més drets civils i socials i la solució dels problemes per la via del diàleg.

En el primer bàndol hi trobam l’opció nua i crua, que seria el tripartit neofranquista de PP, Ciudadanos i VOX, o una opció més light, que seria PSOE i Ciudadanos. En el segon, suposaria repetir l’acord que va fer possible la moció de censura, PSOE, PODEMOS i partits sobiranistes.

Si s’aconsegueix evitar la majoria absoluta del tripartit neofranquista, el PSOE es converteix en la clau d’una sortida més o manco democràtica i progressista. Donada la divisió interna del PSOE i les experiències dels darrers anys de la força que tenen els seus sectors espanyolistes i promonàrquics, és imprescindible que rebi la pressió de l’esquerra i les forces sobiranistes.

En conseqüència aquest seria el vertader vot útil per frenar el neofranquisme i obrir solucions democràtiques a l’estancament del règim actual.