*Del Consell de fundacions Emili Darder i Ateneu Pere Mascaró* Les persones que venim d’una tradició marxista, sabem que la democràcia no és un camp neutral, a on els partits polítics tan sols han de competir amb el seu màxim fer i saber per a poder guanyar. Ni que tots els arbitres són éssers neutrals, que sols aspiren a fer que el joc sigui net i polit. Els poders econòmics i polítics dominants exerceixen de Federació que controla el calendari, la modificació de normes, la designació d’arbitratges, el comitè de disciplina, les seves pròpies normes internes d’elecció… La democràcia és un esport excel·lent. Però la indústria de poders fàctics que la controlen, vol que es jugui amb un reglament que faciliti que sempre guanyin uns determinats equips. Els mitjans de comunicació de masses compleixen una funció molt específica en aquest terreny. Són els que encalenteixen o refreden els impulsos de la graderia. Els que contribueixen decisivament, a què s’arribi a l’hora del partit amb un estat d’ànim i d’opinió determinat.
Els que volen fer periodisme sense aparèixer com a pamfletaris, presumeixen que la seva empresa diferencia la informació de l’opinió. Formalment és molt fàcil dir-ho. Opinions són les editorials i els articles signats com a tals pels comentaristes. Informacions són la resta. Aquesta aparença d’objectivitat és la base per a la seva influència ideològica. Llegir una opinió et col·loca d’entrada en una posició de relativitat. Pots estar d’acord amb ella o no. Una informació té sempre la presumpció de veracitat. No tens preventivament una posició defensiva enfront d’ella. Per això una informació desenfocada, pot fer més mal que un atac d’opinió frontal. Els teòrics de la post-veritat fins i tot justifiquen el desenfocament intencionat de la informació (si més no la mateixa mentida), si és per una bona causa -com en el cas de Trump guanyar unes eleccions.
Els titulars d’un diari són informació, són manipulació o són opinió? Aquí és on hauria d’intervenir l’ètica d’un diari, l’ètica dels responsables de fer-los. Si l’ètica és vendre exemplars, es fan un tipus de titulars. Si l’ètica és voler inculcar una idea preconcebuda entre el públic, la bateria de titulars és una altra. Si l’ètica és voler conèixer la veritat, els titulars han de tenir un punt de ponderació allunyat de l’afirmació indiscutible. Cada vegada noto menys informació en els titulars dels mitjans de comunicació, cada cop abunda més l’opinió, i a vegades, fins i tot apareix la manipulació.
La definició d’un titular pot pervertir voluntàriament o involuntàriament la descripció d’una realitat. Induir al lector a una percepció equivocada. Si es diu «Es donen contractes a dit» de manera continuada i amb espais privilegiats, la gent sols pot entendre que s’està realitzant una pràctica irregular i de tractament de favor generalitzat i arbitrari per part del qui ho faci. I si el que ho fa és MÉS, fa el mateix que feien el PP i UM. I per tant hi ha d’haver una presumpció de malversació de fons públics, de trama organitzada, de política d’amiguisme, de pagament de favors electorals, i és dóna per fet la malfiança del tot plegat. Amb aquesta lògica és normal exigir que s’eradiquin totes les ramificacions de les complicitats interessades que estiguin encobrint una caterva de presumptes corruptes. La fiscalia intervé d’ofici per l’alarma social creada. Després de la primera traca amollada, tan sols queda esperar la «gran mascletà» final si es dóna la intervenció judicial. I si no, com a mínim serveix perquè la gent pensi que «si non è vero, è ben trovato»
En canvi si es parlés «de contractes d’adjudicació directa», sense el to pejoratiu de l’arbitrarietat suposada, s’hauria d’explicar que és una figura legal permesa per la llei, necessària per agilitzar aspectes de la gestió pública, que s’ha de justificar adequadament per realitzar-ho, especificant la necessitat i la urgència del servei que es vol contractar, que ha de tenir uns informes jurídics i econòmics previs dels funcionaris per avançar en la seva tramitació, que una vegada realitzat cal veure els resultats obtinguts, que després ha de passar els controls de la intervenció per certificar la realitat del treball realitzat i l’adequació de la despesa proposada, previ al pas a la tresoreria, que finalment paga a l’empresa el servei contractat i realitzat. Qualque cosa més complexa que «donar un contracte a dit». Hi ha tot una cadena de procediments. Tan sols en alguns casos de determinades contractacions, s’ha pogut detectar a qualque esglaó de la tramitació, errades, mancances u ocultació d’informació necessària per a una millor transparència.
La informació detallada d’uns fets que poden semblar irregulars, és una exigència ètica d’un bon periodista. De fet aquestes informacions han produït un daltabaix important dintre de MÉS i en el seu entorn de votants. Han provocat unes actuacions i fins i tot unes dimissions d’una consellera i d’altres càrrecs de la seva conselleria. Han obligat a un debat força crític en tota l’estructura de MÉS per Mallorca. I a l’hora d’aprofundir en tot el que ha passat, a on ha quedat reduït el problema? Al marge del que pugui treure de nou la fiscalia, sembla una baixada de guàrdia d’aspectes ètics en la presentació formal d’ofertes per a contractes menors, ofertes que com hem dit abans no són legalment necessàries. En la comissió d’ètica del Govern es reflectiren errades de mala pràctica ètica i de la transparència de la tramitació en alguns casos, però mai en cap cas indicis de tipus delictiu. Errades que varen tenir un reflex en l’assumpció de responsabilitats polítiques d’una consellera i altres alts càrrecs del seu equip, abans fins i tot de les conclusions de la mateixa comissió d’ètica del Govern.
Una ensenyança a extreure de tot aquest «affaire», seria la d’establir per escrit els criteris ètics i de bones pràctiques sobre com fer contractes menors i negociats, sense i amb publicitat, per part del govern i del conjunt de les administracions públiques. A on es posa el llistó de les empreses que han fet feina amb els partits a un nivell o un altre, per poder optar o no a aquest tipus de contractació amb l’Administració? En el cas d’autònoms fins a quin grau de parentiu amb els governants caldria arribar per a no caure amb incorreccions ètiques? A partir de quin nombre de contractes es produeix un abús? Quina autoexigència ètica cal posar per sobre de la legalitat per aquests tipus de contractes? És possible establir un règim d’incompatibilitats legals a les empreses que treballen amb els partits, per no poder optar a concórrer en determinades contractacions públiques? Quin organisme intern o extern del govern, ha de vigilar el correcte compliment d’aquestes normes?
Finalment vull que quedi clar que no és la meva intenció matar al missatger en tota aquesta crisi oberta sobre els contractes de MÉS. Però cal distingir entre la feina més o menys encertada dels redactors, la política més o menys esbiaixada dels titulars i la política empresarial de la propietat. Les cadenes de diaris estatals tenen unes prioritats i uns interessos, que van molt més enllà de les petites realitats de «las provincias». La pedra a la sabata del règim polític espanyol actual i dels mitjans de comunicació estatals que el sustenten, és el conflicte amb Catalunya. I des de fa temps, el cordó sanitari que s’intenta fer per llevar aliats al procés català, és prou notori.
El trípode PP – Ciudadanos – Opció Susanista al PSOE és l’únic camp de joc que promocionen com a políticament correcte. Tot el que no va amb ells, està contra ells. També hem d’aprendre aquesta lliçó. Ja sabem a on ens han posat les línies vermelles. Altra cosa és on vulguem posar les nostres. Podem intuir que això tan sols és el començament. Hem de veure’n de més grosses. Dir-se sobiranista i d’esquerres i a sobre voler exercir com a tals, tindrà sempre un cost polític. De desqualificació oberta o soterrània. Especialment quan més a prop s’estigui d’adquirir quotes significatives de poder.
Alguns diuen que dir això són simples paranoies conspiratives de nostàlgics eixelebrats. Altres pensam que quan es vol fer d’una palla un paller, qualque part de la innocència es perd pel camí.
