2.2 És temps de rescatar el clima

Fa només algunes setmanes va cloure la vint-i-cinquena conferència de les parts de la Convenció Marc de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic, la COP25, i el menys que es pot dir és, parafrasejant el Secretari General de l’ONU, Antonio Gutierres, que el resultat ha estat decebedor. El nivell de coneixement científic sobre les anomalies climàtiques que estam causant és el més elevat en tota la història. Mes rere mes, s’acumulen els informes que confirmen una realitat que ja s’anunciava des dels anys 80: el model de mobilitat, producció i consum dels països enriquits està desestabilitzant el sistema climàtic i, com a conseqüència, posant en perill les condicions mateixes que han permès a l’ésser humà desenvolupar-se tal com el coneixem.

Però no es tracta ja només d’informes. La realitat mateixa ens mostra dia a dia l’extensió de la catàstrofe que estam provocant. La successió en aquests darrers dotze mesos d’imatges de malson en les que se succeeixen óssos polars afamegats envaint pobles siberians per menjar les seves escombraries, huskies al pol nord que estiren trineus sobre un gel desaparegut que s’ha convertit en aigua i que han de ser sacrificats, ja que no serveixen per a la tasca que feien i resulten massa cars de mantenir, o coales morts socarrats pels incendis que assolen l’Austràlia negacionista, que mentre pereix sota el foc bloqueja les possibilitats d’acord a Madrid… Óssos polars, huskies, coales. Basta aturar-se un moment en aquesta voràgine accelerada i sense sentit dels fluxos comunicatius actuals per adonar-se’n que acabam d’assumir com a normal la destrucció (provocada per nosaltres mateixos) de tres símbols d’allò més bell, salvatge, poderós i entendridor que és capaç de crear la natura. Quants contes hem llegit als nostres infants en els quals apareixia algun d’aquests animals? No només estan destruint la seva realitat, estam destruint fins i tot la seva fantasia.

Davant aquesta situació dramàtica, els Estats es van reunir a Madrid per tancar alguna qüestió que havia quedat oberta del reglament d’aplicació de l’Acord de París i s’esperava que aprofitessin també per comprometre’s a augmentar els seus objectius de reducció d’emissions, perquè fossin coherents amb l’objectiu de temperatura fixat per París i que és una mena de darrera frontera abans que es desencadenin fenòmens encara més destructors i difícils de controlar. Idò bé, ni una cosa ni l’altra.

Una de les qüestions fonamentals que calia aclarir havia de veure amb els diners: tenint en compte que els països empobrits són els que més fort es veuran colpejats pel canvi climàtic i alhora són aquells que menys hi contribueixen, com han d’ajudar els països rics a què puguin establir mesures de mitigació i d’adaptació adequades? I quan hi hagi destrosses, com se sufragaran? Per altra banda, els mecanismes de cooperació entre Estats per dur a terme projectes de mitigació i/o adaptació, poden incloure mecanismes anomenats “de mercat”? I si és així, com es regularia aquest mercat d’emissions? Malgrat la importància d’aquestes qüestions, o precisament per ella, no va ser possible arribar a un acord a Madrid. Països com Brasil o Austràlia han insistit fins al final a incloure a l’Acord un mecanisme similar a aquell establert a Kyoto i que s’ha demostrat completament ineficaç (curiosament, aquests dos països són els que més crèdits d’emissions tenen encara de l’antic mecanisme de Kyoto…). L’altra qüestió, essencial, però que no estava prevista a l’agenda oficial fins a la COP de l’any que ve, era la dels majors compromisos de reducció d’emissions. En aquest camp també, la manca d’entusiasme de països com Xina, sumats a la posició obstruccionista dels Estats Units, Rússia o l’Índia, ha fet impossible que s’anunciés una reducció major d’emissions, tant esperada com imprescindible.

En aquest panorama, hi ha però algunes notes positives. Per una banda, la proposta de la Unió Europea de reduir les seves emissions entre un 50% i un 55% l’any 2030, quan en principi s’havia compromès a fer-ho només un 40%. Per altra banda, l’aprovació del pla estratègic sobre gènere i clima, que a més inclou mencions específiques als drets humans i a les comunitats indígenes i locals. Haurien d’haver-se assolit també els altres objectius, però no s’ha de subestimar allò que s’ha aconseguit en una COP dominada pel bloqueig d’alguns països governats per homes de caràcter autoritari, racista i masclista. I queda la millor notícia de totes, la de la mobilització massiva, mundial, de joves per defensar el seu futur. Un futur que veuen en perill per la cobdícia d’empreses, governants i, no ens n’amaguem, societats senceres avesades al “tot, ara i aquí”, incapaces de distingir els desitjos de les necessitats.

                                                                          Imatge: elgarrotxi.cat

I és per això, perquè el temps està tornant boig, i perquè se’ns està acabant el temps per arreglar-ho que és temps de rescatar el clima. Rescatar-lo de la cobdícia de les empreses, els seus propietaris i els seus accionistes, disposats a posar fi a tota resta de vida si això pot reportar un benefici. Empreses, algunes de les quals no només destrossen la natura i el clima, dels quals depenem per viure, sinó que fins i tot estan disposades a assassinar aquelles persones que intenten evitar-ho (desenes de militants ambientalistes i pels drets humans són assassinats a Amèrica Llatina cada any). Rescatar el clima de la desídia, la por o la ineptitud dels governants, quan no es tracta directament de la col·lusió amb els interessos econòmics i financers en detriment dels interessos generals, de la vida de cadascun de noltros. I finalment rescatar el clima de noltros mateixos. Car un 10% de la humanitat emet el 50% de gasos d’efecte hivernacle. I un 50% de la humanitat només n’emet un 10%. Cal ser-ne conscients, noltros som una part important del problema però també una part imprescindible de la solució. Canviant els nostres modes de consum, què menjam, com ens movem, a quin banc tenim els diners, quina energia consumim, tenim un impacte directe sobre el clima, el medi ambient i, tinguem-ho ben present, les empreses que ho destrueixen. I a través del nostre rol com a ciutadanes i ciutadans, votant i controlant allò que fan les nostres institucions, impulsant mesures i iniciatives que permetin canviar efectivament un model que no només genera desigualtats, sinó que, a més, ens porta cap al col·lapse.

Com acaba de recordar el Tribunal Suprem d’Holanda, els Estats estan obligats a lluitar de manera eficaç contra el canvi climàtic perquè aquest afecta directament als nostres drets fonamentals: el dret a la vida, a la salut, a la vida privada i familiar… I com recordava fa no molt el Tribunal Superior d’Irlanda, un medi ambient sa és la condició indispensable per al gaudi dels drets humans. És doncs el nostre dret tenir un clima i un medi adequats. Tinguem-ho present i lluitem per aquests drets, com hem lluitat i seguirem lluitant per tants altres drets indispensables a una vida digna. Ens hi va el futur. Depèn de noltros.