Un dels grans ha descarrilat. No han passat molts dies i en certs mitjans de comunicació es trasllueix un aire de suficiència per part de directius i alguns empresaris turístics. Sembla que alguns haguessin salvat les Balears d’una catàstrofe. M’he recordat, un cop més, de la frase de Klaus Leaper, representant en cap dels tours-operadors alemanys, quan el govern del Primer Pacte de progrés va ser substituït pel del futur pres Matas. L’home dels operadors s’alegrava llavors que hagués arribat el “govern dels professionals”. Bé, doncs, la fallida de Thomas Cook és exemple clar de com és el món dels professionals.
En tot aquest assumpte cal reconèixer que en algunes coses han funcionat raonablement bé. La repatriació de les persones abandonades en els seus llocs de vacances per l’operador difunt s’ha fet amb promptitud i eficàcia per part de l’Administració britànica. Les empreses locals d’allotjament, al cap de pocs dies del succés, van rebre la comunicació que se’ls abonaria la part corresponent del paquet turístic dels clients allotjats i afectats per la fallida a partir del dia que es va produir. Les dues accions són les obligacions que imposa la Directiva de viatges combinats de la UE als seus Estats membres.
El Govern espanyol en funcions, en el següent Consell de ministres, acordava ajornar els pagaments a la Seguretat Social per a les empreses afectades. I, fins i tot, el Govern alemany “manu militari” rescatava la companyia aèria Condor. Per no parlar dels successius mecanismes de protecció social que es posaran en funcionament, entre ells el subsidi d’atur. Podríem dir que els mecanismes previstos per les administracions han actuat quan els corresponia. És a dir, l’esforç públic, la responsabilitat col·lectiva que la societat s’havia autoimposat davant catàstrofes aquest tipus, ha funcionat.
Per la part professional, les empreses que proveïen serveis a Thomas Cook eren conscients de l’important deute que l’operador arrossegava des de feia anys. Operaven conscients que existia un risc, encara que en el món dels negocis el risc és un factor més a gestionar. De fet, hi va haver empreses que van decidir no treballar-hi més. No obstant això, entre tots van deixar que una bomba incendiària en potència circulés lliurement pels mercats. I, efectivament, es va produir l’incendi. Com sempre, qui va qualificar la situació d’insostenible van ser els bancs quan decideixen no segui avalant les operacions de l’operador.
Crida poderosament l’atenció que a les empreses locals d’allotjament, amb llargs anys d’intensa relació comercial amb l’operador, no hagin tingut la informació adequada per anticipar la crisi. I, si l’han tingut, llavors s’hagin trobat amb una escassa o nul·la capacitat de reacció. En aquest sentit, són l’exemple clar d’una situació de dependència quan grans decisions que afecten la seva activitat es prenen en centres de poder aliens i llunyans, a esquena seva i sense informació. En síntesi, dependència i escassa capacitat de reacció local. Empresariat no bolivarià.
En l’època de la globalització, els fons d’inversió i el capital sense rostre, emergeixen com els grans factòtums, els “professionals” de pinyol vermell. Una mena de llops solitaris, cinquè element de l’esperit individualista. Ells mai perden, passi el que passi són vencedors. Bons, clàusules de risc, comissions … El resultat és opacitat en les decisions i obscurantisme de les empreses. Només els bancs coneixen la situació real. Per què no l’Administració?
De la crisi de Thomas Cook, de manera sintètica, podríem treure unes primeres ensenyances: (1) Seria una irresponsabilitat col·lectiva confiar en el bon govern dels professionals. Treu millor nota l’acció pública (posterior a la crisi) que la privada (gènesi de la crisi). (2) El sector empresarial autòcton s’ha mostrat incapaç de preservar la seva independència enfront dels operadors. (3) No seria desgavellat emprendre una actuació pública per garantir (sobretot petites i mitjanes empreses) la transformació tecnològica necessària per adequar-se als reptes del mercat. (4) els operadors inadaptats i executius exaltats són un perill públic, segurament les administracions europees haurien de revisar els mecanismes de control i garanties.
Per finalitzar. Un cop més, els grans perjudicats de la fallida són les persones que es quedaran al carrer sense treball (no és el cas dels executius). El sistema de protecció pública haurà d’actuar. És a dir l’esforç col·lectiu. Doncs, mirant el que podria succeir en el futur, semblaria raonable, per part de la UE i els estats membres, estudiar la implantació de sistemes similars a l’alemany, en què en els òrgans de direcció de les grans companyies conviuen amb un consell d’administració i un consell de vigilància en el qual els treballadors estan representats. No estaria de més vigilar als “professionals”.
