A l’anterior article que vaig publicar a L’altramirada.cat amb aquest títol vaig intentar argumentar que per construir un fort projecte sobiranista calia partir del camí fet per les distintes opcions sobiranistes insulars actualment existents i en el cas de la nostra Illa de MÉS per Mallorca, però aquesta havia d’assolir encara algunes fites imprescindibles.
Hem de partir del fet que el nostre model de creixement econòmic, que durant dècades alguns l’han posat de modèlic, fa ja anys que fa aigües per tots els costats. Tant socialment, com ecològicament, com fins i tot econòmicament i tot això agreujat per la passada crisi del 2008 i per la present. Davant aquesta situació el sobiranisme ha de liderar la lluita pel canvi.
El sobiranisme ha de situar en el seu frontispici la lluita per unes illes mediterrànies sobiranes que siguin un exemple de sostenibilitat, igualtat i solidaritat i entorn d’aquest objectiu estratègic ha de construir la seva línia política, el seu full de ruta que demana obrir un procés de transició que ens porti als objectius finals. En definitiva es tracta d’abanderar un projecte de País. Cal prendre exemple dels nostres companys d’ERC.
I això passa, en primer lloc, per construir una nova majoria social. En democràcia no hi valen dreceres. O s’avança amb la majoria o no s’arriba mai al cim. La qual cosa obliga a tenir una política audaç i valenta d’aliances. Aliances socials en primer terme.
Una nova majoria i molt manco un canvi de societat no es pot fer sense una societat civil organitzada i mobilitzada. Solament des de les Institucions no es poden dur endavant canvis radicals. Per això la complicitat entre sectors progressistes de la societat civil i el sobiranisme, així com l’existència d’una forta xarxa social és una condició imprescindible per caminar cap al canvi i en conseqüència per l’enfortiment del sobiranisme.
Aquest és un repte que MÉS per Mallorca ha de prendre molt seriosament. Tan important és la feina institucional com la que es faci envers la societat i la xarxa social. Ens hauríem de preguntar quan de quadros i/o militants de MÉS es dediquen a tasques institucionals i quants a la xarxa social. Aquesta és la prova del 9 per saber si complim aquest repte o solament ho fem de paraula.
Això ajudaria a resoldre un dilema que massa vegades sorgeix en les discussions dins MÉS. Si tenint condicions per Governar ens convé assumir el repte o és millor quedar a l’oposició. En el recent llibre “Tornarem a vèncer” d’Oriol Junqueres i Marta Rovira, que aprofito per aconsellar-vos la seva lectura, diu al capítol “Governar i governar bé”: “Joan Fuster té una frase que ens ha acompanyat sempre: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”. Doncs això, sempre que tingui la possibilitat de governar, l’independentisme ho ha de fer, perquè, si no ho fa, governaran els altres. I ho faran per allunyar-nos-en”.
Però tornat enrere un poc per mi el dilema no és si governar o no governar, sinó com es governa. Òbviament la situació millor és governar amb una correlació de forces favorable, però tant si és així com si no la vertadera clau és tenir o no una estreta complicitat amb la societat civil progressista, per què allò que no es pugui aconseguir negociant es pot dur endavant pressionant des del carrer.
També calen aliances polítiques amb totes les forces que apostin pel canvi de model. En definitiva el sobiranisme ha d’aspirar a liderar un Bloc històric pel canvi, si em permeteu mostrar les meves preferències gramscianes.
Però perquè el sobiranisme de les nostres Illes pugui assolir el ”vol de creuer” necessita deixar de ser exclusivament unes opcions insulars que solament arriben a acords tàctics, majoritàriament de caràcter institucional, per construir un projecte sobiranista interinsular.
MÉS per Menorca, Gent per Formentera, MÉS per Mallorca i Ara Eivissa parteixen del fet polític de considerar que cada illa és l’àmbit polític a on cal reconèixer la sobirania i per tant la seva acció política neix i se centra prioritàriament a la seva respectiva illa. Qüestió que jo comparteixo clarament, però és obvi que existeix un terreny de joc interinsular on es desenvolupa i se sustenta una part substancial de les polítiques insulars. La mateixa existència d’un únic Estatut d’Autonomia, d’un Parlament i d’un Govern ho certifiquen. Però també és evident que les relacions amb l’Estat i no diguem amb la Unió Europea es desenvolupen des de la Comunitat Autònoma.
És evident que tenir una estructura interinsular, molt vertical i d’obediència majoritàriament mallorquina entre en contradicció amb la concepció insularista de les forces sobiranistes i per tant és lògic que no apostin per un únic partit interinsular.
Però no té cap sentit que les forces sobiranistes no tinguin una comunicació fluida que permeti una coordinació de les tasques institucionals, però també per debatre un projecte de País comú, la realitat dels seus respectius moviments socials, o una política estatal o europea compartida. No té sentit que cada cop que hi ha eleccions autonòmiques ni tan sols es comuniquin els seus programes polítics, que després hauran de desenvolupar, molt probablement, conjuntament. O que no posin en comú mai les seves preocupacions envers la política estatal o envers els Països Catalans o la mediterrània. O que hagin de negociar cada cop que hi ha eleccions generals, poques setmanes abans, una coalició, que cada quatre anys té un nom distint.
Allò que seria lògic i que caldria és que els distints partits sobiranistes de les Illes pactessin els programes electorals pel Govern de les Illes, per l’estat espanyol i per la Unió Europea i que cada partit elaborés el seu programa al Consell, incloent-hi MÉS per Mallorca que curiosament elabora un programa d’Illes complet i no acostuma a fer programa pel Consell.
Si arribem a la conclusió que manca un projecte comú, sense el qual la debilitat dels distints projectes sempre ens portaran a una posició desfavorable, caldrà discutir com es construeix aquest projecte. Evidentment, com hem dit abans, l’opció no és un partit vertical, ni tant sols horitzontal, a on cada cop que es discutís qualsevol discrepància, els mallorquins sempre tindrien majoria per raons purament matemàtiques.
Jo apostaria per un projecte confederal on cada formació insular seria independent a l’hora de definir les seves polítiques insulars. I que quan s’haguessin d’elaborar polítiques interinsulars, estatals o europees no es decidís res per majories i minories, sinó que fos obligat cercar un consens.
En el pròxim capítol abordaré altres assignatures pendents del sobiranisme illenc segons les meves modestes opinions.
