El moment postelectoral de maig del 2015 fou únic, amb un resultat històric d’unes esquerres molt equiparades en vots a «tres terços» entre MÉS, Podem i el PSIB, sense subordinacions d’uns als altres. El gran repte no resolt en tota la legislatura va ser l’encaix de Podem, que ara posa Balears d’exemple a Pedro Sànchez per assolir un pacte de govern a escala d’estat, tot i que en el seu dia a formació morada va voler governar als Consells i Ajuntaments, però no a la Comunitat.
MÉS per Mallorca aconseguia una gran participació al Govern, amb una vicepresidència i quatre conselleries (una d’elles, compartida amb MÉS per Menorca), i Podem tot i no entrar al Govern, evidenciava el seu suport als Acords pel canvi assumint la Presidència del Parlament.
En aquests quatre anys, les crisis han estat protagonitzades per Podem primer (amb l’episodi de l’expulsió de Chelo Huertas entre molts d’altres) i per MÉS després, amb fortes divisions entre MÉS per Mallorca i MÉS per Menorca arran de la crisi de l’anomenat «cas contractes», que juntament amb l’allunyament respecte als moviments socials de referència, com l’ecologisme, i amb l’onada de vot estatalista del passat 28 de maig, han passat factura a les esquerres no afins al règim.
Foto: Última Hora
Tot fa apuntar que el PSIB com a força majoritària en aquesta nova etapa ha apostat des del primer govern per proporcionalitat matemàtica en relació als resultats electorals, quan la política i l’acord mai no es poden traduir matemàticament (i sinó, pensau en acords passats amb una UM tan de dretes com corrupta a qui se li regalaven presidències), sobretot si dóna la sensació que estàs castigant els teus socis més fidels. Els altres actors tampoc no han tengut prou pipella per negociar des d’una posició de força: el sobiranisme insularista, perquè no ha estat capaç de sumar els seus vots i escons, de manera que haurien estat la tercera força parlamentària (i a la negociació); els de Podem, perquè des del primer minut varen anar a una negociació disposats a acceptar qualsevol cosa, perquè en aquests precisos moments Pablo Iglesias pugui posar les Illes com el «model de pacte» que s’ha de fer amb Pedro Sánchez.
Si a això hi afegim l’erràtica posada en escena de MÉS per Mallorca en l’inici d’aquest pacte (on els resultats electorals tot i la rebaixa, permetien renovar un govern d’esquerres), podem concloure que les esquerres en el seu conjunt han involucionat pel que respecta a una unitat d’acció que fins al darrer moment, sí que s’havia mantingut fins abans de les eleccions.
Tothom hi haurà de prendre nota, i pensar que tanmateix, tots els actors són necessaris per poder fer pactes d’esquerres, i allà on no hi són tots (com és el cas del sobiranisme d’esquerres a Eivissa), no se suma prou perquè no governi la dreta. Però sobretot, l’actor principal, en aquest cas el PSIB, hauria de tenir en compte que el missatge de les urnes no pot ser interpretat com una crida a la moderació. El programa de govern del 2015 era un programa realista, però hi ha qüestions no estrictament explicables en clau local, com tot allò que té a veure amb el lloguer turístic, els creuers, l’especulació amb l’habitatge i les dificultats per al seu accés, o l’emergència climàtica, que han passat per damunt del pacte passat i poden tornar a passar per damunt dels Acords de Bellver.
Aquests nous Acords pretenen donar continuïtat a les polítiques anteriors, però reconeixen que cal encarar tres grans problemes com l’accés a l’habitatge, una mobilitat sostenible i la transició energètica que impliquen no sols mesures concretes creatives i potents, sinó molt debat social i recursos.
El rerefons dels tres problemes passa a la vegada per tres qüestions per resoldre que no són menors: primer, apostar clarament per canviar el model econòmic vigent, cosa que podria generar friccions, ja que el PSIB acapara els departaments econòmics del govern, inclòs turisme, i l’excusa de l’amenaça d’una recessió imminent a Europa podria fer moderar els canvis necessaris; segon, un sistema de finançament just que permeti donar resposta a les polítiques necessàries més enllà del manteniment dels serveis públics bàsics; i tercer, sobirania per poder fer aquestes polítiques possibles, i ja veiem que la legislatura no ha començat bé, perquè el govern en funcions de Pedro Sánchez fins i tot ha qüestionat que la Llei de canvi climàtic aprovada fa uns mesos, o reclama la gestió de Cabrera, sense anar més enfora.
Dit això, és un encert que les esquerres tornin a governar, perquè això permetrà seguir avançant cap a unes Illes millors en un context advers i en tot cas més estable que l’espanyol o el català, però no serà un camí de roses. La desfeta i divisió de les dretes és una oportunitat que no s’ha de desaprofitar, i cal centrar els esforços a construir una societat civil molt més forta, que faci seus aquests reptes i marqui el ritme d’unes polítiques que també trobaran l’oposició dels lobbies econòmics, que no deixaran de fer la seva feina.
