Fa unes setmanes es va tornar a celebrar el fòrum mundial de Davos, punt de trobada del més ranci del neoliberalisme des de fa dues dècades, per decidir -“informalment”, això sí- quin ha de ser el full de ruta del capitalisme renovat del segle XXI.
Quan el Fòrum Econòmic Mundial duia pocs anys de rodatge, Susan George al seu Informe Lugano (2001) ja va retratar d’alguna manera allò que es debat i decideix a fòrums com els de Davos, a partir de la ficció dels amos el capitalisme global que encomanen a un grup d’experts un informe sobre com fer possible la continuïtat del sistema, atès que en base a dades reals (com les que enguany de bell nou ha presentat Oxfam sobre els creixents i brutals nivells de desigualtat social: el 82% de la riquesa generada a nivell planetari, en mans de l’1% de la població!), allò que sembla complicat no és canviar de sistema, sinó deixar-ho tot com fins ara. Les conclusions de l’obra de George eren demolidores, i passaven entre altres per l’aniquilació d’una part de la població mundial, davant les alarmes existents tant a nivell social com mediambiental.
El que feia George no era més que una irònica metàfora del que efectivament, tracten els qui “comanden” al món, que perseveren en defensar les bondats d’un sistema que segueix donant l’esquena a la immensa majoria de la població, que en pateix les conseqüències.
Davos, no obstant, no deixa de ser un aparador de contradiccions, començant per la pressumpta pugna -o col·laboració- entre poder polític i poder econòmic, una qüestió que té a veure directament amb un dels temes socials i polítics centrals del moment: la democràcia. Com ens recorda l’economista crític Juan Francismo Martín Seco, a trobades com la de Davos els mandataris internacionals semblen zombies, morts vivents, que encara no s’han adonat que amb la globalització, amb la seva renúncia a regular els mercats, el poder ja és seu, sinó dels mercats… Any rere any, i enguany no ha estat una excepció, il·lustres capitalistes i lobbies diuen la seva sobre allò que és bo o dolent per als mercats, i els polítics prenen nota i tornen als seus països a aplicar la lliçó apresa. Ja us podeu imaginar què és que va bé als mercats i què no: no els hi va bé que es reguli res, ni que hi hagi bones condicions laborals, ni límits ni controls mediambientals, per exemple. Tot això fa perillar l’economia. Un discurs tan simple com lamentable però
sobretot, malauradament efectiu.
Una altra contradicció de Davos 2018 ha estat, relacionada amb l’anterior, la del discurs pretesament proteccionista de Donald Trump, que no deixa de ser el bufó de la cort. Òbviament ningú no s’ha oposat obertament al seu discurs a pesar d’anar en contra de la llibertat de mercat, perquè en realitat les grans companyies estan més que agraïdes a la reforma fiscal que els hi ha rebaixat milers de milions de dòlars en imposts, i que és l’altra cara de la moneda de la contrarreforma sanitària que tornarà a deixar a milions de nord-americans sense cobertura mèdica. Més enllà de l’oportunisme electoralista, Trump segueix treballant per a la classe social de Warren Buffet.
I una altra contradicció -o directament, una ofensa-, més en clau local, ha estat el paper del monarca Felip VI a Davos. El Borbó va ser escollit pels amos de l’IBEX35 i beneït pel govern de Rajoy per representar els “interessos” d’Espanya i donar un missatge tranquil·litzador als “mercats” davant el conflicte català. De fet, va ser el missatge repetit una i altra vegada davant els inversors -molts d’ells representants de fons sobirans i fons voltors-, que omplien la seva agenda institucional, marcada per Moncloa. De Guindos jugà un paper molt més discret que Felip VI, perquè com sabeu es reservava per al seu nou rol com a president del Banc Central Europeu, a pesar de l’oposició del Parlament europeu… Visca la democràcia!
Conclusió: als miserables de Davos (com al portaveu del PP Rafael Hernando) els importa un pebre l’empobriment dels pensionistes que tan dignament sortiren als carrers fa uns dies per denunciar el seu empobriment decretat per la política de Rajoy. Però sí els importa com aprofitar l’avinentesa per promoure plans de pensions privats, i si cal, gestionar privadament el que quedi del sistema públic de pensions. D’això sí que parlaren a Davos. “Mantenir l’ordre mundial”, li diuen.
