2.2 28 D’ABRIL: Els vots frenen el feixisme

Els resultats electorals del 28 d’abril han donat la raó a la darrera i criticada enquesta del «CIS de Tezanos». L’element més rellevant és que a pesar de la renouera competició entre les dretes de l’anomenat «trifachito», PP, Cs i VOX, la majoria del Congrés dels Diputats (i òbviament, del Senat on el PSOE hi té majoria absoluta) és d’esquerres, amb un PSOE que suma més diputats que PP i Ciutadans junts.

Podem baixa, afectat per les seves crisis internes, i els sobiranismes d’esquerres obtenen resultats desiguals: excel·lents resultats a Catalunya d’ERC, i a Euskadi d’EH-Bildu, però sense representació a Galícia o les Illes, i reduïts a un sol diputat en el cas del País Valencià. A Euskadi, ni PP ni Cs ni VOX no obtenen ni un sol diputat, i a Catalunya només la marquesa Álvarez de Toledo entra de diputada, a més dels de Ciutadans, reduït a 5 diputats tot i l’aposta pel lideratge d’Arrimadas.

Els votants no han comprat el discurs guerracivilista d’un bloc de dretes hegemonitzat per VOX, que no ha complit amb les seves expectatives, ni al ressò mediàtic que les acompanyava, també a les xarxes socials. Ciutadans ha quedat a només 200.000 vots del PP, i és probable que Rivera disputi a Casado el lideratge d’un espai de dretes que hauria d’aprendre la lliçó i abandonar l’extremisme dels darrers temps. Serà difícil, perquè els d’Abascal hi seran, i seguiran marcant l’agenda política i social com ja venia passant a la resta d’Europa.

Allò que centra els debats postelectorals és l’agenda de Sánchez, indiscutible president del pròxim govern d’Espanya, i els pactes en els quals es recolzarà. El contrast entre el clam dels militants socialistes de «con Rivera NO» a les portes de Ferraz la nit electoral contrasta amb la declaració de la família Botín que el millor pacte possible, aquell que agradaria als mercats, és un pacte entre PSOE i Ciutadans. Està per veure si Sánchez, qui és on és gràcies als militants del PSOE i no d’un aparell de partit modulable per les oligarquies, escoltarà les seves bases. O si tindrà en compte, que l’haurà de tenir, la importància del vot feminista en el càstig a les dretes, que ha fet possibles també aquests resultats.

El més probable és que Sánchez tanqui un pacte de legislatura amb Pablo Iglesias, el PNB i algú més, per garantir l’estabilitat i la continuïtat de polítiques progressistes que haurien d’anar més enllà dels decrets aprovats abans de les eleccions, però sense que Podem entri al govern, per allò de «tenir els mercats tranquils», i que llavors pugui aprovar mesures més impopulars basant-se en altres geometries parlamentàries.

En qualsevol cas, a Sánchez li toca ara fer alguna cosa més que no moure’s a la foto, perquè hi ha temes inajornables. En l’àmbit social, qüestions com la derogació de la reforma laboral, o una nova llei educativa que hauria de passar per un ample pacte educatiu. En l’àmbit territorial, el diàleg i la negociació amb Catalunya, que el triomf d’ERC convida a treballar enfront d’altres posicions dins l’independentisme monotemàtic. Si un dels eixos del discurs del «trifachito» era la negació del diàleg, és ara que s’ha d’aprofitar per canviar la inèrcia d’un Estat que no entenia altre llenguatge que el de la confrontació i la repressió. I recuperar la iniciativa política enfront d’un poder judicial que també es veurà trastocat, amb un sistema d’elecció política dels jutges que mai s’havia enfrontat a un nivell de fragmentació com l’actual. Aquí també s’hi han de notar canvis.

En menys d’un mes tornam a tenir eleccions, i tot i que no s’ han complert les seves expectatives, no s’ha de baixar la guàrdia pel que fa a l’avenç de l’extrema dreta, que té ni més ni menys que 24 diputats al Congrés, i ara entrarà també als parlaments autonòmics. El PSOE no repetirà els mateixos resultats en l’àmbit autonòmic i municipal, com demostren les eleccions a les Corts Valencianes celebrades el mateix dia que les generals, on Compromís treu uns molt bons resultats, per damunt del 17%. Els votants progressistes discriminen a l’hora de votar a un nivell o un altre, i els sobiranismes d’esquerres al País Valencià o a les Illes, més enllà de la conjuntura, s’hauran de plantejar estratègies compartides amb la resta de sobiranismes de l’Estat, com ja s’estan impulsant des de les Illes, i aliances amb partits de l’esquerra estatal que assegurin la desitjada representació, com fins i tot defensa Otegi.

Des del punt de vista emocional, molta gent arreu de l’Estat el que va sentir la nit del 28 d’abril va ser una sensació d’alleujament, perquè si el «trifachito» hagués aconseguit el poder, tot era susceptible d’empitjorar. Allò que ha quedat no és un escenari ideal, ni d’enfora, però és un altre escenari i no és pitjor que d’allà on veníem.

Novament, tornarà a dependre de la gent i del seu vot, si aquest nou escenari serà un punt de partida per avançar o novament, retrocedir. Si volem contrapesos als Botins de torn, s’ha de tornar a votar esquerres, però aquesta vegada opcions que des de la terra i el compromís social, recordin a Pedro Sánchez que «con Rivera, no», i que les Illes Balears existim.