L’any que acabem de deixar enrere, el 2017, ha estat un any negre a l’Estat espanyol i molt especialment pels ciutadans que desitjaven una sortida progressista i democràtica a la crisi econòmica, política i social en què estem immersos.
¿Algú se’n recorda de les profundes aspiracions de regeneració democràtica que recorregueren amplis sectors d’arreu de l’Estat abans de les eleccions generals del juny del 2016?. Aquell impuls que semblava que ens duia al canvi de Règim. Havíem de tombar el règim del 78. Algú se’n recorda d’aquell “tic,tac, tic-tac” pronunciat a aquell memorable míting per Pablo Iglesias contant el temps que li quedava a Rajoy al poder?
I el més greu és que els números demostraren que el canvi era possible, que desallotjar Rajoy de la Moncloa estava a l’abast de la mà, però el PSOE i Podemos preferiren indultar a Rajoy abans que pactar amb l’esquerra sobiranista. I així estem ara, caldria no oblidar. I va arribar el 2017 amb un Rajoy convençut que si és per mantenir-se a Moncloa bé està pactar fins i tot amb els nacionalistes bascs, si són de dretes, és clar.
Alguns proclamen que estem sortint de la crisi econòmica, però la majoria de ciutadans afectats brutalment per aquesta no ho noten. La crisi econòmica patida ha sigut la gran excusa per fer una retallada brutal als drets laborals i socials que costarà anys i panys recuperar.
Mentrestant, la corrupció no pot arribar a quotes més altes. Esquitxa directament a tots els subjectes del règim del 78. El PP ha estat declarat per la justícia com organització corrupta i aquí no dimiteix ni assumeix responsabilitats polítiques ningú. El PSOE andalús és una xacra insuperable per l’esquerra estatal. Estem a una corrupció sistèmica que implica des de la monarquia a totes les institucions del sistema.
I què dir de la monarquia aquest 2017! Podem arribar a l’estupefacció que el Rei Felip VI farà bo al seu pare, Joan Carles I.
Si algú en tenia dubtes, aquest 2017 també ens ha deixat clar que qüestionar “la unidad de la patria” et pot portar tots els mals del món. Des de botar-se la Constitució eliminant l’autogovern català a través de l’aplicació d’un 155 que no autoritzava l’aplicació que s’ha dut a terme, fins a fer saltar pels aires la independència judicial o tornar a veure “tancats a la presó homes plens de raó” com cantava Raimon fa quaranta anys.
Però no ens enganem. Que Montoro intervingui l’Ajuntament de Madrid, o que es portin a la justícia i en molts de casos a la presó, a poetes, comentaristes o feministes per posar solament alguns exemples. O que les polítiques recentralitzadores s’incrementin dia a dia. Que el Tribunal Constitucional es converteixi amb el flagel dels parlaments autònoms, que l’Audiència nacional cada dia s’assembli més al TOP o que el Ministre Montoro es converteixi amb el botxí dels Ajuntaments, no té res a veure amb l’independentisme. Tot això té a veure amb la democràcia. Caminem a passes de gegant a una situació a la turca, o si volem trobar un exemple més proper a recuperar l’experiència de la Dictadura de Primo de Rivera.
I davant aquesta patètica situació tenim un PSOE que començava l’any amb un Pedro Sánchez victoriós dels poders fàctics gràcies a amplis sectors de les bases del seu partit i que ha acabat l’any agenollat davant Rajoy, com un vergonyós escolanet. I un Podemos que no tan sols abandona la seva embranzida contra el règim del 78, per cert una de les raons fonamentals del seu naixement, sinó que és incapaç d’entendre que l’ofensiva més potent que s’ha viscut en anys contra aquest ha sigut el moviment social independentista català.
Com és possible que continuïn pensant que el moviment de masses més fort a Europa de les darreres dècades està dirigit per la burgesia catalana?. Però si els mateixos representants d’aquesta burgesia estan dient tot el contrari. Com deia fa uns dies José Manuel Beiras: “Domenech e Iglesias no volgueren comprendre que en la confrontació Procés- Estat, la contradicció antagònica dominant era la qüestió nacional i no de classe i que l’independentisme era un aliat i no un adversari de l’esquerra rupturista espanyola”
Ara comença el 2018 i el meu desig i la meva convicció és que cal caminar cap a un pol unitari de totes les forces rupturistes, que s’oposen frontalment al bloc dinàstic (PP, Ciudadanos i PSOE). Cal abandonar els particularismes i els sectarismes i establir una estratègia comuna, contra un enemic que és comú i que no és un altre que el nacionalisme espanyolista.
Estic absolutament convençut que si prioritzem les alternatives particulars de cada força política o cada poble, a la derrota de l’enemic comú, el camí que tenim cap al nostre alliberament es farà encara més difícil.
