En els dies de l’Orgull, gairebé tres mesos ja transcorreguts des de les eleccions generals del 28 d’abril, i seguim de govern en funcions a l’Estat. Es veu que Rajoy primer i Sánchez després, li han agafat el gust d’això governar amb pròrroga. El problema és que aquesta pròrroga demostra la mateixa incapacitat compartida: la de tornar a posar el diàleg al centre de la política, com a eina per resoldre la crisi profunda en què està immersa la societat espanyola.
Sánchez, que va arribar al poder en el PSOE i a les urnes amb una imatge d’orgull de ser d’esquerres i de talant dialogant, està dilapidant el suport important que va obtenir el 28A, que per molt que convertís els socialistes en el partit més votat, no els atorga una majoria suficient per governar. I a Espanya, tan constitucionalista que diu ser tothom, governa qui té majoria per governar, i això implica diàleg. El PP de Rajoy es va aïllar tot sol, i per això li va costar formar el seu darrer govern, i el va perdre fàcilment amb una moció de censura sense la qual Pedro Sánchez avui seguiria essent una extravagància de la política espanyola.
En aquests tres mesos no hi ha hagut cap gest encaminat a restablir el diàleg amb la Generalitat o almenys amb les forces d’esquerres a Catalunya (perquè en aquest context, allò de posar una presidenta del Congrés catalana del mateix partit, no cola com a gest, sobretot després de l’operació frustrada d’apostar per Iceta per presidir el Senat). Per contra, tornar a apostar per Borrell per dirigir la «diplomàcia» europea, a més de sonar a oxímoron, és ofensiu per a bona part dels catalans i catalanes, fins i tot de la família socialdemòcrata, per la supèrbia del personatge.
La negativa a formar govern de coalició amb Podemos és poc justificable i fins i tot és ofensiva, perquè a pesar dels mals resultats, sense la formació morada no hi ha govern, perquè abans Pedro Sánchez (que ràpidament ha oblidat els crits de la mateixa militància de «con Rivera no» a les portes de Ferraz la nit electoral) ja havia plantejat el 2016 un pacte amb Ciudadanos quan els de Rivera comptaven amb molts menys diputats que els podemites. Per la seva part, Podemos no pot regalar una investidura sense condicions davant els dubtes del PSOE a l’hora de canviar fins i tot allò que havia promès: l’article 135 de la Constitució, la reforma laboral, la llei «mordassa» o la llei Montoro, entre moltes altres que impedeixen per polítiques concretes per millorar la vida de la majoria de ciutadans i ciutadanes i per recuperar el nivell de llibertats retallades en època del PP. La factura de tal nivell de subordinació implicaria un càstig important per a la formació d’Iglesias.
Ni tan sols la fotografia del líder de Podemos amb els grans sindicats exigint un govern d’esquerres, de coalició d’esquerres i amb propostes concretes, ha servit perquè Sánchez mogui la seva posició, que un personatge gris com el ministre Ábalos s’encarrega dia sí i dia també de justificar, amb arguments poc sòlids.
Tot i que un govern amb Ciudadanos sembla descartat, pareix que l’aposta del PSOE sembla ser la d’un govern en minoria, sense ministres de Podem però confiant en el suport de Podem a canvi d’algun ministre independent i gent de partit a llocs intermedis de l’estructura de govern. De la incorporació de bascos i republicans catalans a un incert govern d’Espanya ni es planteja, tot i que aquest seria potser l’aposta més clara i pedagògica per fer veure que Espanya no és «una grande y libre».
El més trist de tot plegat és el desànim entre els votants, que potser varen votar el que varen votar per mirar d’aturar el feixisme, però varen votar cap a l’esquerra. Si hi ha una cosa que no es poden permetre ni els espanyols en general ni els catalans en particular -i això val tant per a Moncloa com per a la Generalitat comandada per un histriònic Quim Torra- són governs que no governin, i superar l’actual estat de coses, independentment de les posicions ideològiques de cadascú, passa pel diàleg i per crear les condicions per fer-ho possible. Qualsevol altra cosa no deixarà de ser un pedaç foradat.
