Recordem que l’autonomisme balear sofrí un trasbals ara fa quatre anys, el 2015 el bipartidisme imperfecte, representat per un Partit Popular catch all party –liberal, democristià i conservador- i un PSOE que arraconava tot a la seva esquerra, va esborronar-se.
A la dreta de l’arc parlamentari el PP va perdre 15 escons i milers de vots. Va aparèixer un centre liberal taronja –que cercava, en essència, ser un jove PP sense corrupció- dopat pels mass media estatals i infrarepresentat al Parlament illenc. Ciutadans assolí només 2 diputats per Mallorca, però sense comptar amb candidatura a la resta de les illes. Per últim, Proposta per les Illes, projecte autonomista (que vol dir, això?) fruit de la unió de les restes d’Unió Mallorquina i els ex-peperos de Jaume Font, assolí quasi 30,000 vots. No suposà un augment substancial dels suports electorals al centredreta d’àmbit no estatal, però suposà la seva reorganització en un espai nou que, en teoria, cerca superar l’antic clientelisme de Munar.
Tres anys després d’aquelles eleccions nous elements apareixen dins l’escena, especialment dins els partits espanyols. El PP de Company va intentar fer un barroer gir cap a un regionalisme folklòric que no ha acabat de convèncer. Primer perquè en Casado i la resta de dirigents espanyols aposten per tornar a les essències: “Dios, Patria, Rey (y libre mercado).” Segon perquè, sense quotes de poder efectiu, els seus discursos manquen de concreció. Què vol dir ser regionalista dins el PP? Finalment, en tercer lloc, crec que el seu regionalisme va funcionar fa anys dotant-se d’àmplies dosis d’un pragmatisme caciquil i un discurs proper i conciliador. Company és tot el contrari. D’aquest forma, l’espai dels populars es va empetitint.
De Ciutadans podem dir que és un partit zombi. Viu dels titulars que apareixen a Tele5 i La 6 i es mourà al ritme que marqui Madrid. Són un projecte urbà, i els seus representants a les Illes Balears només han aparegut a Diario de Mallorca, IB3 i Última Hora per atiar l’anticatalanisme: un discurs pobre i buit de contingut, que pensa que la crispació principatina pot extrapolar-se a casa nostra.
El nou element és VOX. Un populisme conservador promogut pels poderosos per canalitzar el descontentament cap al model econòmic i social que ells mateixos han promogut i del qual es beneficien directament. Un projecte transversal de l’extrema dreta que pot recollir vots a Palma i part Forana. “Más España, menos feminismo y putas catalanes” sintetitzaria els valors d’un projecte que els populars s’esforcen a blanquejar i que situa al neoliberalisme de Ciutadans al centre polític del taulell. Un drama.
I en aquest context, l’enigma és El Pi. Un partit que, discretament, intenta fer forat. Primer, cercant representar a tots aquests regionalistes que en el seu moment confiaren en el PP. Quants són? Potser menys dels que pensam! I en segon lloc –i per a mi és el factor més interessant- Els de Jaume Font intenten representar una dreta diferent de PP/Cs. Una dreta més oberta, de consens i més diversa que, –malgrat que pugui parèixer el contrari- connecta molt millor amb el que representa la família europea dels liberals i demòcrates que Casado i Ribera. Un darrer apunt: que Vox pugui treure representació afavoreix les possibilitats que El Pi, si arriba a ser decisiu, no afavoreixi un govern de la dreta. Però no ens equivoquem, quan ha fet falta, el centre regionalista mallorquí ha deixat molt clar de quin costat està: del capital.
I que diuen les enquestes? Que l’extrema dreta ha vingut per quedar-se, que Ciutadans puja molt, el PP baixa i El Pi ja veurem. I també que l’esquerra illenca potser no revalida la majoria absoluta. Si tenim sort, potser arribaríem a governar amb els regionalistes. La història potser es repeteix.
