He viscut la Diada de l’11 de setembre a Barcelona. No hi havia anat cap any, sempre la vivia asseguda davant el televisor, emocionant-me, pensant en aquells amics, amigues, familiars, que hi eren i ho vivien en directe. Enguany al matí vaig participar de l’ofrena al monument de Rafel Casanova, primer en la comitiva de MÉS i un poc més tard, acompanyant els representants de l’OCB. Després, passeig de l’Arc del triomf, foto dels mallorquins i mallorquines presents, com cada any. Revoltats de famílies amb infants passejant, amb alegria, amb tranquil·litat…
Vaig anar a la Fira del llibre en català, amb presència illenca gràcies a l’Institut d’Estudis Baleàrics, on es presentava una publicació sobre el procés vist amb ulls de fora. Hi assistí n’Arnaldo Otegui, i en David Fernández exdiputat de la CUP.
L’horabaixa una vegada més una explosió de gent al carrer. Més d’un milió de persones, altra vegada, en aquest any omplint la Diagonal de punta a punta.
Encara que no els agradi a alguns, el souflé no baixa. No hi ha en tota Europa un altre moviment polític-social, en aquest segle, tan potent.
La ciutadania al carrer de manera pacífica i alegre, interpel·la a tothom. A les forces polítiques i socials independentistes, que després dels esdeveniments dels darrers temps necessiten refer el full de ruta, també a les forces sobiranistes, és a dir, el món dels Comuns, que han de donar resposta. Però sobretot segueix interpel·lant a l’Estat centralista.
Si alguna cosa ha quedat clara en aquest 11 de setembre, és que ni la repressió policial, ni el 155, ni les presons ni l’exili, aturen el moviment independentista. La via judicial és morta i si no rectifiquen, l’acabarà enterrant la justícia europea.
Com ha deixat clar en una recent declaració el diputat Joan Tardà, no es pot aconseguir la independència amb menys del cinquanta per cent de l’electorat, però també està clar que no es pot acabar amb el moviment independentista i amb un 80% de la població catalana a favor del dret a decidir, per la via de la repressió.
S’imposa el camí de la negociació, que sempre han demanat les forces independentistes. I això suposa que l’Estat l’accepti, presentant propostes.
Es parla molt de diferències polítiques dins el món de l’independentisme però no hem d’oblidar que al camp constitucionalista i unionista són encara molt més grosses. Per ara tant la monarquia com el PP i Ciudadanos, com els grans mitjans de comunicació, i el poder judicial, cada cop més abocat a una via sense sortida, no mostren el més petit interès en una sortida negociada.
El nou Govern presidit per Pedro Sánchez s’ha manifestat a favor d’un procés de negociació, cal saludar els gestos fets fins ara i a pesar que sabem que no és el mateix el Govern que l’Estat, és necessari que aquest faci passes més audaces.
A ningú se li escapa que no es podrà dur endavant un procés de negociació rigorós amb presos polítics i exiliats. Sabem que el Govern no pot anul-lar un procés judicial però a través de la Fiscalia de l’Estat pot modificar la qualificació dels suposats delictes i fins i tot retirar l’acusació com va fer el govern de Rodríguez Zapatero amb el cas Atutxa. M’atreviria a dir que aquesta és l’autèntica prova de foc del President Sánchez.
En Pedro Sánchez ha de decidir, si vol solucionar la situació creada a Catalunya o si continua a les ordres dels poders centralistes.
De tota manera si algú creu que es pot donar solució a les aspiracions de bona part de la ciutadania de Catalunya sense l’aplicació del dret a decidir, està rotundament errat. L’única sortida és un referèndum on el poble decideixi el seu futur.
