«El que ens ha fet més mal no han estat els cops,
han estat les mentides» ANTONI BASSAS
La victòria electoral dels independentistes ha estat indiscutible. Malgrat perdre dos diputats en respecte a les anteriors eleccions, han mantingut el percentatge i augmentat el nombre absolut de vots. La victòria té més mèrit, esdevé èpica, si es té en compte que les dues principals candidatures han fet la campanya sense els seus caps de llista, Puigdemont a l’exili i Junqueres a la presó. I encara més meritòria resulta si es tenen en compte els mitjans econòmics i mediàtics de què han gaudit els unionistes, i el marcatge de la Junta electoral sobre la ràdio i televisió públiques de Catalunya, mentre els mitjans espanyols, públics i privats, feien campanya descarada a favor dels unionistes.
Per desgràcia, molt prest el Govern i els partits espanyols han respost la pregunta que, de manera insistent, se’ls va fer durant la campanya electoral: respectareu el resultat de les urnes? Doncs no. Així de clar ho han deixat. De fet, cada derrota que el poble de Catalunya ha infligit als espanyolistes, aquests s’han enrabiat més i mostrat la seva set de venjança. Paradoxalment, acusen els independentistes d’allò que ells mateixos practiquen, de fomentar l’odi.
Les eleccions, per tant, no hauran resolt «el problema» català. Els pròxims mesos, qui sap si anys, viurem instal·lats en el 155: la Generalitat intervenguda econòmicament, el Parlament tutelat per un Tribunal Constitucional que en qüestió d’hores dictamina els afers catalans, i «la Justícia», inexorable, acusant i empresonant més independentistes.
Aleshores, què han guanyat els independentistes? La qüestió més important en un procés d’independència: el coneixement i la simpatia internacional, passa prèvia al reconeixement. És ben cert que d’una Europa que té al capdavant un impresentable com Junckers no es pot esperar res. Però, malgrat tot, cal reconèixer el suc que Puigdemont ha sabut treure de la legalitat belga. I la gran repercussió i admiració que va tenir la gran manifestació a Brussel·les, qualificada per la policia belga de «demostració de civisme».
Així que, els sobiranistes hauran de treballar a tres nivells: seguir eixamplant l’electorat independentista, amb una bona gestió a les institucions i la denúncia dels bloquejos estatals; insistir en la internacionalització del conflicte implicant les institucions polítiques i judicials europees i practicant la resistència pacífica. De fet, amb les institucions i representants polítics lligats de mans, literalment, per la justícia espanyola, serà l’hora de la ciutadania. Amb intel·ligència, imaginació i sense caure en provocacions, el Poble català haurà de seguir admirant al món, exigint la llibertat dels presos polítics i realitzant accions pacífiques, que molestin el menys possible a la ciutadania, però que deixin en evidència els poders estatals, els quals, ho han demostrat prou, faran tot el joc brut que els calgui.
