La impossibilitat de comptar amb un Govern amb un programa d’esquerres és mereixedora del retret de la ciutadania i particularment de la ciutadania progressista d’Espanya, que es va mobilitzar massivament per impedir l’ascens al poder d’unes dretes contaminades en els seus discursos per la irrupció ultra de VOX.
Avui és aquesta ciutadania la que mira perplexa, des de la incredulitat i la frustració, la incapacitat dels líders de les forces progressistes de posar-se d’acord sobre una opció programàtica, una fórmula de Govern i un joc de majories parlamentàries per tirar-la endavant.
Avui davant la transcendent i assenyada opció que la ciutadania espanyola havia atorgat a la política amb majúscules, seria impossible explicar a ningú com cal que un joc de filtracions, de disputa d’espais de govern a conquerir o a vetar, que les inconcrecions programàtiques, o que la temptació de fer pagar a l’altre l’”ànec” del desacord, ens hagi portat a aquesta situació.
Els sindicats vam defensar des de la mateixa nit electoral un acord polític que havia de tenir dos objectius. El primer, posar en marxa una bateria de mesures per afrontar la desigualtat i la precarietat laboral -i per tant vital- que afecta molts milions de persones al nostre país. Per a això era imprescindible corregir i derogar reformes efectuades en el “període especial de l’austericidi”, que havia trencat alguns dels equilibris que determinen la distribució de riquesa al nostre país. Parlàvem de reforma laboral, de pensions, fiscalitat i d’atur fonamentalment. Per això el pacte d’esquerres era condició sinequanon.
En segon lloc, Espanya havia d’adoptar una agenda reformista d’ampli perímetre per enfrontar els canvis que en l’economia i la societat, estan mutant la nostra forma de viure, produir, distribuir, aprendre, etc. Una agenda reformista que no es pot fer només des de l’esquerra, però que si començava a caminar des de paràmetres progressistes, podia ser més inclusiva, més democràtica, més social. I reivindicàvem el paper dels sindicats, dels agents socials, de la societat civil, davant un repte que requereix determinació reguladora i alhora de recomposició de les legitimitats de representació i deliberació democràtica.
Aquestes aspiracions segueixen vigents. Emplacem, exigim, als partits en general, però al PSOE i al Grup Confederal de Unides Podem en particular, altura de mires. Testar bé el que està en joc. Els termes de reconstrucció d’un contracte social a Espanya, enmig de la complexíssima agenda reformista que abordi les transicions d’ocupació, mediambientals, formatives, de protecció social. I en un endimoniat context internacional que reconfigura les relacions geopolítiques mundials, amb efectes en el comerç, en la mateixa configuració de la Unió Europea, i de la correlació de forces en el nostre entorn, avui escorat no ja a la dreta clàssica, sinó a noves expressions antipolítiques.
La repetició de les eleccions no és una opció. Tornar a fer votar a la ciutadania suposa mantenir al país a la paràlisi per massa temps, com si no tinguéssim problemes urgents als quals donar resposta; suposa eludir les responsabilitats que tenen les formacions polítiques desplaçant als ciutadans i ciutadanes com si aquestes no haguessin votat fa pocs mesos i suposa també obrir una nova possibilitat perquè d’aquesta situació treguin profit les posicions de la dreta, donat el nivell de desencís de l’electorat progressista.
Vull recordar que amb Govern investit o en funcions hi ha qüestions de gran transcendència que s’han d’abordar en terminis taxats sobre les quals centrarem l’acció reivindicativa com són: la revaloració de les pensions per a l’any vinent, la fixació del nou Salari Mínim Interprofessional, la millora dels salaris a través de la negociació col·lectiva que no s’atura per molt complicada que estigui la situació política, el problema de l’habitatge en general i en particular dels lloguers, … i no ens deixarem condicionar per la nefasta situació política actual.
