El passat 1 d’octubre es varen renovar els governs municipals de Portugal (Presidentes da Cámara, Vereadores, Juntas de Freguesia, Regedores…). En total 308 municipis (autarquías) i 3,092 Freguesías (ens municipals descentralitzats).
Des de la restauració de la democràcia l’any 1974 s’havien donat constants al país veí que s’han romput a aquestes darreres eleccions. A tall d’exemple, un botó: comunistes i socio-liberals han obtingut uns dels pitjors resultats de la seva història.
Així, al llarg dels anys hi ha hagut un bipartidisme protagonitzat pel PS (socialistes) i els socio-liberals del Partit Social-Demòcrata. El PSD era una força ben arrelada als municipis, amb forta implantació en la meitat nord del país, més conservadora. En contraposició el Centre Democràtic i Social –conservador i democristià- s’havia anat esquifint amb el pas del temps, esdevenint el “partit-crossa” de la dreta.
A l’esquerra, la Coligação Democrática Unitária (CDU) –comunistes i verds- concentrava històricament el vot més progressista, controlant grans ciutats al cinturó industrial de Lisboa i al rural Alentejo i part de l’Algarve. D’aquesta forma el Bloco d’Esquerda restava –i resta!- una força testimonial al món local.
Algunes coses varen canviar el passat octubre. L’escrutini, a primera vista, no és tan sorprenent com per suposar una sotragada significant en la política lusitana: El Partit Socialista es féu amb el 37.8% i només 100.000 vots més que l’any 2013. El CDU passà del 11.5% al 9.5% i el Bloco va passar de 8 a 12electes, però sense augmentar significativament els suports. La dreta, amb diferents fórmules, es va fer amb el 35% (PSD i aliats 30% i CDS menys del 5%) assolint uns resultats similars als anteriors comicis i perdent únicament 6 batllies al conjunt del país. Perquè doncs, tant de rebombori?
Primer, perquè l’1d’O fou la continuació de la tendència observada a les eleccions municipals del 2013 i generals del 2015, on el centredreta va perdre l’hegemonia. Els resultats han estat, simbòlicament, desastrosos. El líder del PSD, Passos Coelho –exprimer ministre, campió de l’austeritat- va anunciar la mateixa nit que renunciava al lideratge de la formació, donant pas a noves cares. Coelho va arribar a afirmar que eren “um dos piores resultados de sempre” i no era per menys. El partit va esfondrar-se a les principals ciutats, especialment a Lisboa, on la candidata Teresa Leal -que era coneguda per no assistir als plens- es va fer amb la tercera posició i l’11% dels sufragis. Lluny quedava la victòria de l’any 2001, quan el PSD aconseguí la batllia de la capital.
A Porto, la segona ciutat del país, la situació no ha estat millor: els socio-liberals també han assolit un minso 10%. L’altra cara de la moneda ha estat el CDS, que ha esdevingut la primera força conservadora a les majors ciutats del país. Tota una fita.
En segon lloc, aquestes eleccions eren importants perquè era la primera prova electoral de la coalició governant, l’anomenada Geringonça, formada per socialistes, amb el suport d’anticapitalistes, verds i comunistes. El primer ministre Costa –del PS- ha sortit reforçat, els seus socis no.
A grans trets, podem dir que el Bloco ha augmentat un regidor a Lisboa i prou. En canvi, la CDU perd importants ciutats al sud de la desembocadura del Tajo, com Barreiro y Almada. Els comunistes s’han fet al conjunt del país només amb 24 batllies, cedint-ne 6 als socialistes. El pitjor resultat de la seva història, com ja he dit.
Els motius d’aquests canvis en les tendències electorals són varis: Els votants estan castigant encara la gestió de Passos Coelho durant la crisi econòmica, així com premiant als socialistes que, contra tot pronòstic, estan tirant endavant un govern en minoria, aturant les retallades socials i afavorint el creixement econòmic. Respecte a l’esquerra del socialisme, en opinió meva, han sofert “l’abraçada de l’ós”: el PS capitalitza la seva gestió de govern bona part del vot progressista.
Finalment, els comunistes, fortament arrelats al territori, veuen com perden ciutats on, potser, es mantenien en el poder més per inèrcies que per la gestió transformadora. Al cap i a la fi, barris que ara fa 30 anys eren industrials i obrers ara són ciutats-dormitori de Lisboa. Així mateix, el PCP té un votant envellit i obrer, l’esquerra clàssica que fa 40 anys que s’oposa al PS… i que ara li dóna suport estable. Tota una contradicció difícil de pair.
Per últim un comentari: l’esquerra crítica –Livre i MAS– resten forces testimonials. El socialisme, doncs, és el líder indiscutible de l’esquerra.
Els resultats de tot plegat està per veure’s. S’està covant una “guerra” pel lideratge dins i fora dels partits de dretes, i l’esquerra entra en un procés de reflexió interna que no té per què fer més fàcil el govern del PS. Recentment la CDU ha acusat al PS i al Bloco d’una “campanha sistemática de ataque anticomunista que, com pretextos diversos, procurou avivar preconceitos, atribuir ao PCP posicionamentos e valores que não são seus”. Un aspecte interessant: El PS no s’ha fet amb la majoria absoluta a Lisboa, i necessita la participació de comunistes i Bloco. L’espectacle ha començat.
Un darrer apunt. A la ciutat dormitori d’Oeiras, a prop de Lisboa, s’ha fet amb la majoria el candidat independent Isaltino. Aquesta coneguda figura portuguesa –antic militant del PSD- ha estat, diverses vegades, condemnat per frau fiscal, corrupció i blanqueig de capitals. Malgrat tot, la gent l’ha volgut com a batlle. Potser els mallorquins i els portuguesos no som tan diferents.
