2.1 ‘Judici al procés’: balanç provisional 

Gairebé quatre mesos després d’haver-se iniciat la vista oral la primera sessió tengué lloc dia 12 de febrer de la Causa Especial 20907/2017 (vid. “Algunes consideracions a les portes del denominat ‘judici a la democràcia'”, L’Altra Mirada núm. 80, febrer del 2019), el president de la Sala Segona del Tribunal Suprem està a punt de declarar el judici vist per a sentència. En el moment de confegir aquestes notes ja s’han celebrat les sessions corresponents a la prova testifical la més llarga del judici oral, amb més de cinc-cents testimonis, i només en resten la pericial i la documental, que s’haurien de ventilar en els darrers dies del mes de maig, per donar pas tot seguit, en els primers dies de juny, a les conclusions finals de les parts i, si s’escau, al torn de darrera paraula dels processats. A les acaballes, doncs, del ‘judici al procés’ —s’espera que la sentència es dicti amb la tardor ja començada—, ens trobam en un moment oportú per a fer-ne un breu balanç, necessàriament provisional.

Pel que fa a les vicissituds de caràcter processal detectables en el seu desenvolupament, caldria destacar-ne algunes enunciades de manera no exhaustiva (per a una anàlisi més detallada, vid. els posicionamets d’International Trial Watch) que podrien anar en detriment del dret de defensa i del principi d’igualtat d’armes entre les parts:

a) el president no ha permès que les altres parts puguin interrogar un testimoni més enllà del que guió seguit per la part que el proposa, particularment quan qui intervé són les defenses, una limitació que restringeix les possibilitats d’esbrinar la realitat dels fets i que es podria evitar amb l’adopció d’un model d’interrogatori obert o creuat (cross interrogation).

b) no s’ha permès la contradicció de testimonis amb la projecció de vídeos (per mor d’una rígida separació i diferiment de la prova documental) que podrien posar en qüestió o almanco fer emergir dubtes sobre la credibilitat del testimoni (especialment en relació a les declaracions de membres de forces i cossos de seguretat que intervengueren en la càrrega policial del primer d’octubre).

c) s’ha introduït nou material probatori per part de Fiscalia i de l’Advocacia de l’Estat que no consta en les actuacions (procedent del jutjat d’instrucció núm. 13 de Barcelona), que pot resultar sorpressiu i deixar en indefensió els acusats, i que ha evidenciat una naturalesa d’investigació prospectiva en les primeres diligències policials i de Fiscalia, i posteriorment judicials, dels mesos anteriors als fets de setembre-octubre del 2017 (no s’investigaven fets concrets indiciàriament delictius, sinó que s’articulava una causa general contra l’independentisme).

d) possible preparació, i per tant contaminació, dels testimonis de l’acusació, especialment en el cas de membres de forces de seguretat, evidenciada en la reiteració mecànica de conceptes i termes utilitzats en les seves declaracions (‘tumulto’, ‘masa’, ‘murallas humanas’, ‘odio’, ‘miedo’, ‘polvorín’, ‘violencia’, ‘ambiente insurreccional’, etc.).

e) s’ha percebut un biaix marcat per part del president en el tractament dispensat als testimonis, amb les freqüents declaracions d’impertinència o interrupció de la declaració dels proposats per la defensa i la tolerància, per contra, en relació als de l’acusació, per exemple quan les parts demanen sobre la ideologia d’un testimoni, els fan entrar en valoracions, o quan el president mateix els retreu llacunes de memòria, etc.

f) des-incentivació del dret de declarar en català en el cas dels acusats, per permetre únicament una traducció consecutiva i no simultània, i, en el cas dels testimonis, prohibició de declarar en català amb amenaça expressa de possibles responsabilitats penals en una interpretació dubtosa de l’art. 231 de la Llei orgànica del poder judicial.

A més, bona part dels acusats continuen privats provisionalment de llibertat, quan resulta molt qüestionable que concorrin els requisits necessaris per a acordar una mesura cautelar restrictiva de drets de caràcter tan excepcional, i al llarg d’aquest temps se’ls ha impedit i/o obstaculitzat fortament el seu dret fonamental a la participació política, tant per exercir plenament la condició de diputats (després de la suspensió acordada en virtut del controvertit article 384 bis de la Llei d’enjudiciament criminal) com per poder optar a la investidura a la presidència de la Generalitat (recordem els successius intents de Puigdemont, Sánchez i Turull) en el cas de les eleccions catalanes del 21-D, com també ara mateix, en relació als que han sortit elegits diputats i senadors en les generals del 28-A i, molt pròximament, els eurodiputats després les europees del 26-M.

Pel que fa als càrrecs que se’ls imputen, es constata una manca de correspondència absoluta entre la prova practicada i l’acusació més greu, la de rebel·lió: la violència típica necessària per a poder parlar d’un alçament violent no ha fet acte d’aparició en tot el judici oral. Tampoc no és possible parlar de sedició (sí d’exercici legítim del dret de reunió i manifestació) ni tan sols de malversació de cabals públics (on, a tot estirar, hi hauria un inici de l’execució del qual s’hauria desistit voluntàriament: una temptativa impune, en definitiva, per concórrer-hi aquesta causa personal d’exclusió de la pena). L’únic delicte que sembla provat és el de la desobediència greu de l’art. 410.1 que, en tot cas, no comporta pena de presó, sinó de multa i inhabilitació.

I tot això sense perdre de vista cal insistir-hi novament que el Tribunal Suprem és un òrgan jurisdiccional manifestament incompetent per a conèixer dels fets, atès que la totalitat dels elements que integrarien els delictes comesos (i especialment, el de rebel·lió) haurien tingut lloc en territori català. El jutge predeterminat per la llei seria el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, a qui correspondria conèixer atesa la condició d’aforats d’alguns dels acusats.

I d’aquí a uns mesos probablement a finals de setembre o principis d’octubre la sentència. Tendrem ocasió de parlar-ne en aquestes mateixes pàgines.