2.1                         Idus de maig

L’any que ve, el 2019, els idus de maig no cauran en 15 sinó en 26. Pels romans els idus eren els dies centrals de març, maig, juliol i octubre, i eren considerats dies de bons auguris. Julio Cesar va ser assassinat als idus de març del 44ac, el que va suposar el punt d’inflexió entre la república i l’imperi. Però no es la meva intenció donar-vos una lliçó d’història, però si que vull seguir utilitzant la saviesa dels romans per introduir la reflexió d’avui. L’historiador i polític romà Salusti, contemporani de Cesar, va escriure en el seu relat de la guerra entre els romans i els númides: concordia res parvae crescunt, les coses petites floreixen en la concòrdia, la unió fa la força.

A Eivissa som varis els partits a l’esquerra del partit socialista, i quasi tots som petits, o per dir-ho en positiu, no som suficientment grans, o prou grans individualment per fer front sols a les maquinàries polítiques de les grans formacions que han dominat les administracions a tots els nivells des de fa 40 anys; i caldrà la concòrdia per florir i tenir força. Aprofundint en el pensament del romà trobo que és de destacar també com atacava sense pietat als demagogs, que exciten al poble amb falses promeses, i als nobles, que es feien amb la dignitat senatorial per consolidar i estendre riqueses i dominis. Com sempre. Res sembla nou i tot sembla ja viscut.

Quan ens plantejam com hem d’afrontar les eleccions el 2019 penso que hem de tenir clar que s’ha de fer valer les nostres diferències, però s’ha de provar anar tots junts perquè sens dubte serem molt més forts. Guanyem Eivissa ho ha entès així, per això som els primers a oferir-mos per ser el nus de la unió, i som els que ho hem proposat a la resta, perquè creiem que és el camí que s’ha de seguir. Hem de confluir, sense grans ni petits, sense quotes ni personalismes. Sabem que la nostra diversitat ens fa més rics, és part de la nostra força ideològica, els principis que ens han portat a fer política i que ens diferencien de la dreta i reforcen el nostre discurs, però també sabem que anar dividits no ens dóna el mateix pes electoral, i a llocs com Eivissa ens penalitza molt.

Si agafem la preciosa metàfora de Tecumseh, el guerrer i cabdill nadiu americà que va provar d’unir totes les tribus de Nord-amèrica en una confederació i ens parlava del feix de branques que unides no es podien trencar però que soles eren febles, podem dir que cada partit és una branca, cada una diferent de la resta. N’hi ha alguna de més gruixuda, si es vol, i unes altres que són més primes; és igual. Requerirà aplicar diferent grau de força, però totes s’acabaran cruixint sobre el genoll amb el grau de pressió adequada. Ara bé, si s’ajunten totes, ben atapeïdes, no hi haurà qui les trenqui, és impossible i frustrant per qui ho prova; tant li fa el pes individual de cada branca, aquí l’important és la suma.

Tots sabem que el genoll que hem hagut de resistir ha estat fins ara el del PP, però hem de ser molt conscients que el 2019 els pactes postelectorals entre els diversos actors de la dreta son mes que possibles, pel que el genoll seguirà sent igual de resistent. Abans sabíem que davant una dreta compacta i sense fractures no hi havia més remei que entendres per sumar, guardar les diferències per concentrar-se en els punts de confluència, per presentar un feix sense escletxes, ara estem en la mateixa situació. No m’agrada parlar de moments històrics, cada cop que arribem a unes noves eleccions es parla de moment històric, i moments històrics ho són tots, i l’oportunitat sempre ha estat present. Avui dia potser el PP en solitari no és tan fort, però de ben segur que les dretes seguiran tenint la seva habitual potencia amb els pactes. Ciudadanos i Proposta per Eivissa són més que probables socis dels populars el dia 27 de maig, pel que en el fons res canvia.

Tota l’esquerra i a qualsevol preu? Bé, la fórmula s’ha anat perfeccionant, no sense sotracs per les experiències de legislatures anteriors. Passat el temps, sabem que les aliances s’han de fer entre iguals. La coalició ha de ser un vehicle on tots vagin còmodes, es respectin les sensibilitats, i ningú se senti oprimit pels companys de viatge. Cada un aporta les seves fortaleses i en conjunt sumem més que separats, és obvi i ho torno a repetir, però cap plataforma que suposi que els germans més petits ens hem d’esborrar, i si volem dir-ho així, sacrificar-nos per la unitat, és inassumible. El que abans succeïa amb els socialistes, on la seva militància sovint pensava que cedien més pes a les llistes del que els tocaria pels vots de cadascun, o el fet que les sigles han de figurar per força i les primeres en qualsevol coalició, sembla que ara ens pot passar amb Podemos, el que no deixa de tenir lògica i fins i tot certa justificació vista la seva força mediàtica i estadística. Però això desagrada, com és obvi, a la resta de partits illencs.

Tots hem de renunciar a alguna cosa per sumar, però sembla que per alguns les línies roges inclouen també posar al capdavant de les llistes als seus candidats gairebé sempre i ocupar quasi tots els llocs amb possibilitats de sortir, i com deia abans això suposa pels més petits quasi desaparèixer, el que no té cap sentit. Aquí la metàfora valida és la que si es vol mantenir certa coherència ideològica i no trair principis ni canviar-los per possibles cadires, més val ser cap de ratolí que cua de lleó. Per naltros, per a la resta de forces que estem en aquest procès, passa al davant l’obligació de buscar els millors per a portar a terme el nostre programa social, territorial i econòmic en què coincidim tots en un 90%, i tenim clar que aquest cop al marge de militàncies i quotes. Som conscients que potser el fet que no som tan poderosos ens permet ser més generosos, però estem convençuts que és el més positiu per la nostra illa.

Si no es pot pactar ser abans de les eleccions, per força s’ha haurà de fer després, i aquí no tindrem cap pega amb fer-ho ni amb uns ni amb els altres. Així ho vam fer el 2015, el que va portar poder formar governs progressistes a la majoria d’ajuntaments a més del Consell. El risc és gran, però també té el seu avantatge aliar-se després de les urnes. A les hores ens va permetre estirar els socialistes cap a les nostres polítiques i hem set un garant que les polítiques a les institucions s’han fet amb un biaix progressista i insularista, el que no sempre passa amb les majories absolutes d’uns partits que tenen por a perdre la seva anomenada ‘centralitat’ i que estan molt condicionats per les seves estructures estatals. Som conscients que el PSOE d’avui per naltros no és el PSOE amb què anys enrere podíem pactar sense gaire dificultat. El que ha passat a Catalunya, la seva posada de perfil davant els presos polítics i el 155, fa impossible per naltros el pacte preelectoral, però post electoralment segur que ens arribarem a entendre si arriba el moment. Ara hem de veure també el que pot succeir si les generals són el mateix dia que les municipals, perquè sens dubte l’escenari canvia, i si hi ha ‘superdiumenge’ ens perjudica als insularistes, però com quan estic escriguen aquestes línies encara no hi ha res clar, en aquest sentit no penso preocupar-me gaire i seguirem fent el camí.

Sigui per l’autosuficiència dels actors o sigui pel que sigui, no voldria ofendre a ningú, jo sóc polític, no analista polític, la idea de mantenir els governs de progrès d’aquesta legislatura està en perill. La irrupció d’una dreta cada vegada més desacomplexada és una amenaça tan greu com ho podia ser al passat amb un partit hegemònic. El PP, amb les seves distintes sensibilitats internes, ha estat el responsable de les majors involucions de drets a les nostres illes, amb una llista inacabable d’agressions al territori i el nostre patrimoni cultural i natural. Què se’n pot esperar si es veu en posició de governar amb algú encara més conservador? O amb una fora encara més centralista? El que s’ha aconseguit en recuperar el terreny perdut aquests darrers anys està més amenaçat que mai. Per això el feix de branques hauria de ser més estret; l’aposta pels projectes, sense sigles ni personalismes, encara més ferma. I el que debiliti l’opció de seguir avançant pel bé comú haurà d’explicar a la societat eivissenca perquè anteposa estratègies i interessos partidistes i personalistes a l’interès general.

Comparteix l'article