Si és cert que el desig és essencial per a la supervivència, el govern de coalició espanyol s’hauria de trobar més segur pel que fa a Unides Podem que amb els socialistes. La coalició d’esquerres ha estat des de sempre l’objecte de desig de la formació morada. En canvi, per als socialistes era la darrera de les opcions possibles. Pot semblar una circumstància menor, de segon ordre, però, més enllà de la diferència d’escons de les formacions, la “síndrome del desig” pot modular les maneres i els comportaments dels socis de la coalició.
Foto: IB3
És sabut que els sectors financers, part del món dels negocis i de l’empresariat, no senten gran entusiasme per la coalició d’esquerres al Govern. Una circumstància que es presenta com a transcendental, però que en realitat en té menys del que se li atribueix. No obstant això, aquesta predisposició no favorable obligarà els partits de la coalició a actuar amb peus de plom per córrer el menor risc possible de campanyes en contra seu. Un dels objectius prioritaris serà, sens dubte, assentar el model de coalició d’esquerres com una fórmula de govern estable i normalitzada. Hauran de vèncer per convenciment i, si no, per esgotament.
Amb el que he dit fins ara, sembla que els vulgui predisposar per a una legislatura tova. La condició de primerencs (com a coalició) pot influir en els objectius del Govern? Podrien córrer el risc de convertir-se en un govern excessivament prudent i quedar-se a mitjan camí? Sincerament, per a la gent que té per costum mortificar en excés, els diré que no crec que aquesta sigui la pregunta a fer-se. La qüestió és que, s’arribi on s’arribi, el Govern expliqui els fets i les circumstàncies a la gent de manera clara i senzilla. Per què només fins aquí, i no més enllà. Els ciutadans ho volen saber, després ja faran les seves pròpies valoracions. En el món de sobreexcitació del llenguatge polític, la guerra contra les fake news esdevé essencial. Tornar a la informació el valor central de connivència entre els ciutadans i els governants no és una qüestió només de principis, sinó també pràctica.
Els grans eixos del que serà la política governamental són més que coneguts. Des de l’elaboració d’aquells pressupostos no nats, precursors del llarg cicle electoral, ja es coneixien els possibles punts de coincidència i les discrepàncies entre els futurs socis. Els problemes per a la formació del govern no estaven, precisament, en el programa. Per ventura, la manera més gràfica i senzilla per esbrinar aquests objectius globals és fixar-se en la distribució d’àrees de competència de les quatre vicepresidències: Política i Memòria Històrica, Drets Socials i Agenda 2030, Assumptes Econòmics i Transformació Digital, i Transició Ecològica i Repte Demogràfic. Un quadre que coincideix al mil·límetre amb el dissenyat per la Comissió Europea per als pròxims anys.
Aquest ha de ser un govern fortament europeista. En la prosperitat i en l’adversitat, com en els matrimonis. La vicepresidenta Nadia Calviño representa la dalla de l’ortodòxia de la política d’austeritat i el control del dèficit europeu. Les puntes de coixí que haurà de fer l’executiu per aconseguir un equilibri sostenible entre les polítiques pressupostàries, les econòmiques i les socials i laborals serà un d’aquells temes que poden definir, i enfonsar o elevar al capdamunt, un govern. Aquesta serà una de les pistes a seguir durant tota la legislatura.
Però a Europa també en la prosperitat. Si Espanya aspira a ser decisiva en el context europeu, no pot continuar amb la imatge casposa de togats inquisitorials, fiscalies desafinades i cossos de l’Estat amb vocació de claveguera, com la que s’està donant. Sigui com a excusa o com a referent, seria un error no servir-se de l’opinió europea – de les institucions de justícia en major mesura- per no posar al dia el sistema de garanties espanyol en relació amb drets fonamentals. Per a mi, no sé si també per a vostès, fet i fet, la legislatura tindrà valor en funció dels avenços que s’hagin aconseguit en aquesta matèria.
El front judicial, però, no són només les normes restrictives del període conservador; essencialment, el problema és que es fa política a través de la judicatura. L’Estat profund? Efectivament. En aquest tema no hi caben mitges tintes, està en joc la pervivència de l’estat modern. He de reconèixer que, tot i la manca de pulcritud en les maneres, la reacció del Govern en el cas del nomenament de la fiscal general de l’Estat m’ha semblat contundent. M’ha agradat pel que intueixo que podria tenir de govern de doble marxa. Del “ma non troppo” a la contundència adequada.
La batalla per la “ruptura mai realitzada” a través de la voladura controlada de ponts amb el passat està en joc. Formalment al capdavant de les operacions hi haurà la vicepresidenta Calvo (Afers Polítics i Memòria Històrica). En alguna ocasió, no sense respecte, l’he comparada amb el personatge de Pulp Fiction interpretat per un venerat Harvey Keitel, el senyor Lobo (“Hola, soc el senyor Lobo, soluciono problemes”). Tan capaç de desfer un embolic com de fabricar un laberint sense sortida. I és que aquest govern necessitarà altes dosis de pragmatisme.