2.1 Europeisme a la carta

Tot i que, des de fa dècades, el terme “Europa” ha anat associat a la idea de “llibertat”, sovint em pregunto què pensarien els pares fundadors de l’actual deriva de la Unió Europea (UE). Em pregunto què pensaria, per exemple, Altiero Spinelli, que va passar 16 anys en presons feixistes per oposar-se al règim de Mussolini i en va treballar més de 40 per assolir una unió política efectiva a Europa i la consolidació d’un espai de democràcia i llibertat per a tots els seus ciutadans i ciutadanes. Què pensarien de la manca de separació de poders i de la vulneració de drets fonamentals a Polònia, Malta, Hongria o Espanya? Què pensarien del fet que persones humanes que fugen de guerres es deixessin morir al Mediterrani? Què pensarien si sabessin que, a l’Europa del s. XXI, hi tornen a haver presos polítics i exiliats?

I és que, en el cas concret de Catalunya, hem comprovat com els drets i les llibertats han sigut vulnerats de forma flagrant al bell mig d’Europa. Hem sigut testimonis de l’acció repressiva d’un Estat Membre de la UE que, per aturar la voluntat de decidir d’un país, ha recorregut al menysteniment de drets fonamentals que donàvem per descomptats des de feia generacions. Ha rebrotat una Espanya en blanc i negre que no ha dubtat en trepitjar drets civils i polítics per tal d’acabar amb una opció política que posa en perill els privilegis de certes elits.

Malgrat que l’Estat ha repetit reiteradament que el cas català és un afer intern, el fet és que aquest cas ha arribat amb força a Europa i ha creat una evident estupefacció entre molts companys. Europa ha vist un Estat que manipulava el sistema d’euro-ordres activant-les i retirant-les com aquell que posa o treu una aposta en una partida de pòquer. Ha escoltat a destacats polítics del PP al Parlament Europeu, com Esteban González Pons, demanant que se suspengui el Tractat de Schengen si no s’aconseguia entregar a Espanya el govern català a l’exili. Les institucions europees estan sofrint l’arbitrarietat de la justícia espanyola, la qual ha provocat que el Parlament Europeu tingui avui dia tres escons buits. I, en qüestió de dies, es podria observar com el Tribunal Suprem menysprea el Tribunal de Justícia de Luxemburg si es dóna el cas que pública la sentència abans que Europa es posicioni respecte a la qüestió prejudicial sobre la immunitat d’Oriol Junqueras.

Ha quedat constatat que l’europeisme de l’Estat espanyol és un europeisme “a la carta”. Per les estructures estatals, Europa només és un bon invent mentre satisfaci els seus interessos nacionals; uns interessos que, normalment, res tenen a veure amb el bé comú. El més greu, però, és que aquesta manera d’entendre Europa es reprodueix en altres països de la UE. El cas del Brexit és el màxim exponent d’aquesta tendència dels Estats.

És precisament aquesta tendència egoista dels Estats la que està minant el projecte europeu des de dins i és la que, aquells que creiem en una Europa social, diversa, forta i unida, haurem de combatre políticament en la següent legislatura.

L’Europa per la qual treballem molts eurodiputats i, en concret, els companys i companyes dels Verds-ALE, defensa la construcció d’una Europa més federal en la qual la veu dels ciutadans, representada al Parlament Europeu, sigui més forta i decisiva en la presa de decisions.

Una Europa que tingui els sistemes i els recursos necessaris per a sobreposar-se als interessos particulars dels Estats i que no calli davant de les vulneracions de drets fonamentals. Una Europa que no aixequi murs com està passant a altres parts del planeta sinó que construeixi ponts per ajudar als més desfavorits.

En definitiva, treballarem intensament per fer una Europa dels ciutadans i no dels Estats perquè només així tindrà sentit aquest gran projecte polític.